miércoles, 22 de agosto de 2018

(Diari de lectura) Vint anys. Diari de lectura de Camins de França, de Joan Puig i Ferreter



Mataró, 28 de març de 2018
Aprofitant les vacances de Setmana Santa, començo a escriure el diari de lectura que ens proposaren a classe. Vull fer-lo sobre Camins de França, un llibre del qual em parlaren al batxillerat i que, des de llavors, m’ha intrigat sense que m’atrevís a encetar-ne la lectura —més per mandra que per por o vertigen.
Què en sé, del seu autor, Joan Puig i Ferreter? També al batxillerat, vaig llegir una obra de teatre seva: Aigües encantades. Després de la lectura de la molt civilitzada, realista i moderada Pilar Prim, de Narcís Oller, l’amargor modernista d’aquesta peça em deixà un mal record: hi vaig veure reflectit un rampell individualista que, tot i que és comprensible en alguns moments de la vida, no ens serviria per construir el món ni per desplegar-nos com a éssers humans. Si sempre he associat Oller amb el racional, vaig decidir associar Puig i Ferreter amb l’irracional. La divisió entre la raó i el cor, entre el jo i l’altre, entre el deure i el voler, sempre ha estat molt present a la meva vida, i és important dir-ho perquè dubto que la meva lectura de Camins estigui exempta d’observacions en aquesta clau dualista. Dit això, obro el llibre de Puig i Ferreter per la primera pàgina.
Ja al pròleg de l’obra, trobo unes paraules que em semblen molt encertades: «¿Què és l’home, abans de vint-i-dos anys, per a pretendre interessar amb la narració de la seva vida?» Això mateix: què és? He emprès aquest diari de lectura més pel fet que sigui un diari que pel fet que tracti d’una lectura. Darrerament, la literatura del jo ha sigut la meva debilitat: he volgut prescindir de la ficció i basar-me, a l’hora d’escriure, en la meva experiència viscuda i prou. La conclusió que he tret d’aquest desig és semblant a la de Puig i Ferreter: els joves tenim més vanitat que memòria, la qual cosa ens pot portar a pensar que la narració de la nostra vida interessa algú; el cert és que tot té el seu moment i que el que més convé a un jove que ha anat fent la viu-viu sense gaires drames és exercitar-se com a literat a través de la imaginació.
Mataró, 29 de març de 2018
Després de llegir els primers capítols de Camins, comprovo que, com l’autor assegurava al pròleg, l’obra es distribueix en fragments molt curts, alguns dels quals ni tan sols anomenaria històries, sinó que més aviat són com fotos d’un àlbum de records que s’ha traduït en paraules a través del passat imperfet.
És remarcable que l’autor comenci la narració parlant del seu pas per l’escola. Potser, actualment, amb índexs d’alfabetització alts, no posaríem gaire èmfasi en el fet d’haver anat a l’escola en lloc de no haver-hi anat, si haguéssim d’escriure la nostra pròpia autobiografia. Ara bé: la societat de què parla Puig i Ferreter al seu llibre dista molt de la que nosaltres hem conegut. Puig i Ferreter nasqué el 1882. Josep Pla, nascut el 1897, encara destacaria el fet excepcional que els seus pares decidissin donar-li estudis. La pregunta que sempre emergeix en tractar aquestes qüestions romandrà sense resposta: quins altres autors haurien format part del cànon de la nostra literatura si els índexs d’alfabetització a mitjan i final segle XIX haguessin estat més alts? Alguns del cànon que avui dia coneixem haurien sigut substituïts? Un dia, un poeta em va assegurar que la literatura de Pla només hauria sigut possible en un món amb escolarització baixa. De vegades, prefereixo mantenir el dubte.
Mataró, 30 de març de 2018
Avanço en la lectura de Puig i Ferreter a la nit, abans d’anar-me’n al llit. Ara mateix, tinc cinc llibres començats, però no és una cosa que em preocupi, perquè trobo un moment idoni per a cadascun.
Puig i Ferreter, al capítol «Segon ensenyament», recorda un dels col·legis a què el seu oncle el va portar i descriu el mestre que li feia classe: «L’ex-seminarista riu per sota el bigotet.» L’eclesiàstic murri és tot un prototip de la narrativa catalana; és un tipus de personatge més descafeïnat que l’eclesiàstic de la comèdia renaixentista, d’intencions perverses.
La història que explica Puig i Ferreter em fa pensar en la meva experiència personal. La seva mare volia que aprengués de comptes per posar-lo de botiguer, com ella, però el seu mestre va insistir en la necessitat que fes el batxillerat i després escollís la carrera que volgués. L’ascensor social, a final segle XIX, encara devia estar en fase de proves. En el meu cas, mos pares mai no em van oferir explícitament que em dediqués al comerç —és a dir, el seu àmbit— i van deixar que passés el temps i jo mateix descobrís la meva vocació, però em sembla que en mon pare sempre ha quedat certa recança per no haver-me convertit en botiguer, en un vetesifils com ell.
La descripció que Puig i Ferreter fa del seu mestre pederasta em deixa bocabadat: com es pogueren publicar unes paraules tan crues i sinceres el segle passat? De vegades, em pregunto si les convencions socials que ens encotillen avui dia no són més asfixiants que les de temps enrere, malgrat que apareguin amb una diversitat més reduïda. Són menys però millors, més intenses.
Mataró, 31 de març de 2018
«El seu pupitre, en lloc de contenir llibres, sempre era ple de fruita del temps», diu Puig i Ferreter d’un company d’estudi. La imatge desborda vida. Sembla que l’educació formal de Puig i Ferreter tan sols fou una excusa: no aprengué més que a divertir-se i a rebre fuetades per part del mestre. Tanmateix, descobrí la seva vocació literària. El capítol que dedica a aquest fet és molt ric: el seu mestre li ensenya la diferència entre un versificador (un que fa versos) i un poeta (un que fa poesia). Puig i Ferreter s’emmiralla en Verdaguer, en Serafí Pitarra. La vocació literària se li desperta mentre descobreix els clàssics vius. Avui dia, en la meva opinió, la distinció entre versificadors i poetes, entre artesans i artistes, s’ha tornat molt feble: massa gent s’anomena artista; es troba a faltar la modèstia d’un nom com el d’artesà.
Mataró, 1 d’abril de 2018
«Tots dos havíem complert quinze anys. Les nostres pretensions eren infinites.» Malgrat que les circumstàncies en què molts estudiem avui dia divergeixin de les circumstàncies —moltes d’adverses— que va haver d’afrontar Puig i Ferreter, hi ha una sèrie d’experiències que són comunes a tota infància, adolescència o adultesa. Els segles van avall i aquestes experiències romanen immutables, com si fossin la prova empírica d’allò que diuen: que hi ha un temps oportú per a cada cosa.
Fins a la pàgina 67 de Camins (edició de la col·lecció Les millors obres de la literatura catalana), no trobo l’adjectiu que havia estat esperant: «modernista». De fet, apareix atribuït a una de les persones que el narrador trobava a casa l’Aladern. És curiós: si bé al batxillerat havia estudiat la figura de Puig i Ferreter emmarcada en el modernisme, no sembla que ell mateix tingui cap pretensió de fer bandera de la seva pertinença a aquest moviment. Ell mateix es devia veure com a modernista? Hauria trobat just que s’interpretés la seva obra en funció dels trets distintius del modernisme? El fet és sorprenent, com és sorprenent que s’estudiï Flaubert junt amb el realisme quan ell mateix rebutjava l’etiqueta de realista.
Darrerament, quan soc entre amics, els confesso una preocupació bastant peculiar. L’he vist reflectida en aquestes paraules de Puig i Ferreter: «Jo estava content de la meva posició d’indisciplinat. I orgullós.» Jo, pel contrari, sempre vaig ser un nen educat, que complia les ordres, calmós. Hauria pogut ser d’una altra manera? Aquesta pregunta, en realitat, me la vaig començar a fer en sortir del batxillerat. Si hagués estat trapella, si hagués replicat els professors, hauria sofert les conseqüències del meu comportament a llarg termini? No ho crec. Sembla que a tots els meus companys de col·legi els han estat absoltes les faltes en entrar a la universitat. Em podria haver permès ser més rebel. Ara bé: amb la meva disposició de tímid, ho hauria pogut suportar? Potser sempre m’ha faltat astúcia, empenta per contrariar la voluntat dels altres.
Mataró, 2 d’abril de 2018
«Fer les coses d’instint potser serà la llei de tota la meva vida.» A la meitat del relat d’una anècdota, Puig i Ferreter deixa caure aquest pressentiment d’aire sentenciós. Manté un ritme novel·lístic a la vegada que sap produir clímaxs assagístics com l’anterior. Em pregunto què devia opinar Mercè Rodoreda de l’estil del seu amic Puig i Ferreter. Rodoreda és el gran exemple de com tota una forma d’entendre la vida pot suggerir-se a través del relat de petiteses, de drames quotidians.
El narrador, a la biblioteca de l’apotecari per a la qual treballa, descobreix l’amagatall dels llibres més obscens. La majoria de gent que vam veure créixer la nostra afició lectora durant la infància o l’adolescència devem conservar el record dels llibres prohibits. En el meu cas, mon pare va descobrir que havia agafat Las veinte mil vergas d’Apollinaire d’una de les seves estanteries i me’l va confiscar. Al cap d’un temps, vaig comprar-lo a La Central; recordo la meva satisfacció en dir el títol de la novel·la a la dependenta perquè el busqués.
Mataró, 3 d’abril de 2018
Puig i Ferreter, parlant dels primers cops que es va apropar a les dones, distingeix entre l’amor i la sensualitat. És una distinció molt precisa per a algú que es troba en l’adolescència. L’adultesa —o sigui, el pas lent del temps— acaba esborrant les fronteres romàntiques entre l’amor i la sensualitat, entre el misticisme petrarquesc i la pura fisiologia. En paraules d’avui, diríem que no estimes realment algú fins que l’has vist cagar.
Mataró, 4 d’abril de 2018
La descripció que el narrador fa dels seus amors amb la criada de l’apotecari per al qual treballa durant un temps és bellament esquemàtica: «la tendresa i la dolçor dels primers temps se’m convertien en rancúnia», diu, i s’afanya a trobar algun detall que simbolitzi aquesta decadència amorosa. Mentre que en una novel·la tot sembla intel·ligentment calculat, com si fos obra d’un rellotger, una autobiografia és, més aviat, l’obra d’un domador de lleons, d’un mariner que s’enfronta a la mar enfurismada; el material del real pot donar resultats ensopits, narcisistes, absurds, però Puig i Ferreter treu a col·lació la imatge més adequada per a cada moment.
L’escena de la mort de l’amic del narrador, Gilet, jove estudiós i idealista, absorbeix el lector amb la intensitat que té la presència de la mort. La defunció de l’àvia del narrador d’À la recherche du temps perdu també ha estat considerada un dels moments més vívids de l'obra proustiana. Quin és un dels temes fonamentals de la literatura: la mort o el dolor —i, concretament, el dolor que comporta la mort? Tendeixo a creure que el dolor és, almenys, un tema més fonamental. No hi ha ningú que tingui una experiència directa de la mort: sempre vivim la desaparició dels altres. Ara bé: la dimensió de la mort és la dimensió de la vida, i, en aquest sentit, la literatura, com tota altra construcció artística pot fer, enalteix aquest misteri, aquest no-saber, i camina al seu costat, si bé no el pot copsar.
Mataró, 5 d’abril de 2018
«Vaig prendre una actitud de redreçament, gairebé violenta, de protesta, d’agressivitat, que no ha deixat de traspuar més endavant en els meus escrits.» Fins a quin punt el nostre caràcter influeix el que escrivim? Si el tractament d’una novel·la seria totalment diferent si en lloc d’escriure-la un autor l’escrigués un altre, quin paper juga en tot plegat el caràcter? I en filosofia? I si la cerca de la veritat estigués amarada del caràcter de qui l’emprèn? Sembla que en parlar de caràcter ens trobem en el terreny de la subjectivitat: és possible que sigui, de fet, una de les parts més enlluernadores d’aquest territori.
Mataró, 6 d’abril de 2018
De cop, discretament, enmig de la descripció de la malenconia que el narrador sentí en cert moment de la seva joventut, s’entreveu un bocí d’allò que podríem anomenar modernisme —o, almenys, un bocí de l’actitud finisecular que conduí a aquest moviment: «La influència d’uns corrents ideològics i poètics fi de segle, que eren com les emanacions darreres de la gran putrefacció sentimental amb què finava el romanticisme, es deixava sentir pregonament en el meu esperit i en el dels meus companys.»
Mataró, 7 d’abril de 2018
«Em penso que no estimava ningú. Sofria una eixutesa de cor. Aquella sequedat espiritual de què parlen els místics existia en mi respecte a les coses humanes.» Novel·les i pel·lícules han intentat fer una cartografia detallada del cor, però no em sembla que s’hagi intentat descriure mai un cor jove i esgotat com aquest —almenys, descriure’l amb èxit. La falta d’emocions no és una experiència prou humana per aparèixer dins de la literatura? Em consta que hi ha alguns casos que s’hi apropen, però les ocasions en què s’ha intentat expressar el buit sentimental, en comparació amb les ocasions en què s’ha materialitzat la plenitud, són comptades.
Les enumeracions de Puig i Ferreter.
Si Rodoreda deia que les dificultats en la vida d’un escriptor són molt importants, potser Puig i Ferreter ho podria confirmar. El relat dels seus primers anys a Barcelona, treballant en una farmàcia truculenta i havent deixat bastant de costat la vocació literària, és esgarrifós i em fa pensar que, en efecte, les complicacions vitals ens canvien. Moltes d’aquestes ens poden enfortir, tot i que convé no ignorar que les dificultats també ens erosionen, ens degeneren. Durant un temps, la gent de la meva edat practicava la moda de dir «allò que no et mata et fa més fort», i, no obstant això, sempre vaig sospitar que alguna cosa trontollava en aquesta frase.
Mataró, 8 d’abril de 2018
«La llibertat de l’estudiant universitari em venia ampla. Jo en feia un mal ús. No sabia disciplinar la meva voluntat, que em fallia sempre. ... Em presentava desesmat a classe. A casa feia versos. Vivia en una dispersió sentimental que m’inutilitzava per a tot treball profitós.» És inevitable no reconèixer-se a un mateix en aquesta descripció dels temps universitaris. Ràpidament, m’ha fet pensar en les paraules que Josep Pla dedica a la vida universitària a «Barcelona, una discussió entranyable» (dintre del volum Primera volada de la OC): «Estudiar llavors una carrera era una vertadera cucanya que es permetien, pel sol fet d’existir, els fills de família. L’esforç que s’havia de fer per aconseguir el títol era insignificant, mínim.» Comparteixo també la impressió de Pla: la universitat és un excedent de temps, un retorn als anys de primària en què encara cap professor ens manava deures. La universitat no sembla el lloc (o el moment?) idoni per escriure la novel·la de la teva vida —què de valor es pot escriure als vint anys?— o per tancar-se a estudiar en una torre d’ivori —ni tan sols en una torratxa de Sant Gervasi. Ara bé: la universitat podria ser adequada per a les expansions amoroses, per a la dedicació sentimental. No tenir algú amb qui compartir els jardins i passadissos neomedievals de la universitat: vet aquí l’absurd dels anys universitaris i, malgrat tot, el que passa amb més freqüència.
El retrat que el narrador fa de la seva pròpia mare és brillant: «Aquells versos tan lloats pels meus companys, aquelles estrofes de les quals jo estava cofoi, se m’aparegueren, de sobte, indignes de la meva mare. Un sospir, una llàgrima d’ella, eren una realitat incomparablement superior als meus versos.» Això no em sembla falsa modèstia, sinó una mostra de sinceritat, el reflex d’un estat d’ànim determinat. El poeta que se sent ridícul enfront de la immensitat dels sentiments de la gent humil podria ser un bon tòpic clàssics, però els tòpics clàssics solen tenir més pompa. Hom no només es pot sentir petit davant d’un paisatge, sinó també enfront d’un cor senzill, com Puig i Ferreter ens demostra.
Arribo al moment de la narració en què Puig i Ferreter fa vint anys i decideix llançar els versos que ha escrit i, desil·lusionat, renunciar a la literatura. És, precisament, el moment vital en què em trobaré d’aquí un mes: els vint anys. Com que els vint anys són una xifra rodona, es poden entendre com a punt d’inflexió. Curiosament, com Puig i Ferreter (més o menys), fa unes setmanes em plantejava eliminar tots els meus escrits de les xarxes socials. Sí, els vint anys poden ser un moment de reflexió i capteniment. Són tan buits com la joventut mateixa. L’esperança s’entreveu en les seves fumarades de no-res.
Mataró, 9 d’abril de 2018
No puc dir que no llegeixi els capítols en què el narrador sofreix una crisi com a escriptor amb certa complaença i esperança. Veure que Puig i Ferreter, tot un clàssic de la literatura catalana, també ho va veure tot negre en una etapa concreta de la seva joventut és consolador. Qui ignora que la seva pròpia frustració li hauria servit per, més endavant, crear una obra literària ingent? El camí de l’escriptor no és el de les certeses i les satisfaccions: la gran quantitat d’intuïció que cal per crear art i valorar-lo és embafadora; de vegades, t’entren ganes d’engegar-ho tot i dedicar-te a alguna tasca més senzilla, però és llavors quan te n’adones que la dificultat és consubstancial a la vida, i no és només una dèria artística. Vocació, literalment, vol dir ‘allò que t’interpel·la’, de manera que si algú creu haver descobert la seva vocació no és comprensible que l’abandoni després de dos o tres fracassos: fins i tot els grans escriptors porten penediments i culpes a la motxilla de la seva carrera.
Mataró, 10 d’abril de 2018
El narrador explica com el Parc de la Ciutadella «Esdevingué el meu refugi d’adolescent somniador i esquerp» perquè es veia obligat a passar pel seu interior cada dia. Hi ha una certa poesia en els parcs que ni podria ser definida ben bé com a natural ni com a urbana: semblen, en certa manera, no-llocs, perquè la seva funcionalitat no es fa evident a primera vista i la gent hi passeja sense saber gaire bé què hi ha perdut.
Sempre que penso en parcs urbans o en travesso un penso en la pel·lícula Nymphomaniac, de Lars von Trier. En ella, la protagonista camina per un parc alhora que la seva veu en off diu: «Aquells passejos repetitius eren una metàfora de la meva vida, monòtona i sense sentit. Sí, exactament com els moviments d’un animal enreixat. Tots esperem l’autorització per morir.» Els fotogrames que acompanyen aquestes reflexió són inesgotablement bells perquè Trier coneix el llenguatge cinematogràfic com si l’hagués inventat ell mateix —i, en certa forma, podem dir que ho ha fet.
A continuació, Puig i Ferreter enllaça la vivència del Parc amb la poca vida social que podia fer aleshores, quan exercia d’ajudant de mestre lluny de la seva terra nadiua, a Barcelona: «Em vaig creure ben bé que ja no vivia, comparat amb aquella gent (...)» El filòsof Josep Maria Esquirol diu que viure és sentir-se viure; ara bé: un excés de sentir-se viure, d’autoconsciència, no pot portar a una certa infelicitat, com aquesta que descriu Puig i Ferreter? Els homes ens sentim vius, però ser massa conscient de la pròpia consciència també ens pot immobilitzar, ens pot atemorir. D’altra banda, la determinació que pren tot seguit Puig i Ferreter ens podria fer pensar en les tesis de Peter Sloterdijk, autor de Has de cambiar tu vida: «Viure com? De qualsevulla manera, menys tal com vivia jo.» Probablement sigui inherent a la condició humana una certa sensació d’imperfecció: vivim creient que la vida es troba en una altra banda, que ens estem perdent el més important. La raó, la gran desprestigiada de la postmodernitat, es revela com quelcom utilíssim per comprendre la vida com una cosa a la qual cal donar sentit, i no com una còpia fallida d’un model quimèric.
Mataró, 11 d’abril de 2018
«El pitjor enemic dels nostres homes és l’absència de vida moral. ... La nostra literatura mateixa, més que no pas de manca tècnica, pateix de la nostra manca de densitat moral.» Que Puig i Ferreter parli de la relació entre la moral i la literatura m’il·lumina la lectura i, de passada, el dia. De vegades es pensa que la moral és un tema que només s’ha de tractar quan s’ha sofert una tragèdia com la que suposa una guerra civil. Quina tragèdia col·lectiva ha patit Puig i Ferreter per parlar de moral i literatura? No li fa falta haver-ne viscut cap. La seva intuïció el mena a veure que art i vida no estan desconnectats i que la dimensió ètica dels escriptors és rellevant. «L’aprenentatge literari és l’aprenentatge de valors», digué un estatista nord-americà proper a Harold Bloom. La literatura forma els caràcters. Si la literatura modela la nostra visió del món i «la moral és una òptica», com diria Lévinas, no hi ha dubte que entre ambdues ha d’existir un vincle íntim, ben trenat. Després de la nit nihilista de la postmodernitat, és possible que el segle XXI recuperi alguns valors il·lustrats: filòsofs com Josep Maria Esquirol i Marina Garcés estan treballant en aquesta línia. Així doncs, la moral dels nostres temps serà il·lustrada malgrat tot, malgrat les flaqueses de la Il·lustració, perquè el segle XXI té un record del terror que, mentre es mantingui, mentre s’hi reflexioni, impedirà la degeneració de valors com els de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
Mataró, 12 d’abril de 2018
«Observar en fred deixa entreveure moltes coses; només allò que vivim ens penetra totalment. Molts aspectes de la vida m’han atret per ells mateixos; m’he lliurat enterament als fets i a les coses per la voluptat, per la necessitat de viure; i fins anys després, molts anys de vegades, no m’he recordat que, d’allò, se’n podrà escriure alguna cosa.» Aquestes paraules no es podrien entendre com un clar posicionament modernista enfront d’algunes tesis realistes? Mentre que certs realistes tindrien la pretensió de capturar la realitat d’una forma tan indiscriminada com ho faria una càmera fotogràfica, Puig i Ferreter proposaria haver viscut allò que hom escriu. Diríem que el modernisme té una major voluntat de profunditat que el realisme, però aquesta afirmació cau pel seu propi pes quan hom va als textos literaris de l’època i s’adona que tant hi ha obres realistes molt punyents com obres modernistes insignificants. Realisme i modernisme no es poden comparar per tot el que contenen dins seu.
«És sabut que tres passions fonamentals capgiren l’home, de manera que engendren tres tipus ben definits: la passió del diner i de la possessió de béns materials que fan l’àvid; la passió del plaer en tots els sentits que caracteritza el sensual; la passió de puixança i de nom que tempten el dominador i l’intrigant.» Quina passió em cau més a prop? Sens dubte, la tercera. El meu desig de reconeixement és insaciable i reneix cada cop que intento reprimir-lo. És una passió menys justificada que les altres, atès que aquelles impliquen la pela i el plaer i aquesta no? No, no és així. La «passió de la puixança i de nom» es pot justificar per la necessitat que té l’home de sentir-se estimat: exigim la mirada de l’altre, que és acariciadora per si.
Mataró, 13 d’abril de 2018
Matí. Cel grisós. Gens de vent. Vaig al pati de casa, cullo una branca de lavanda. La desfullo. Només en conservo la flor, que em recorda un cuc. La porto a l’escriptori i la guardo en la pàgina de Camins en què comença el capítol sobre els vint anys de l’autor. El desencís que patí en arribar a aquella edat em sona, em resulta familiar. Bastant més endavant, Puig i Ferreter narra com recuperà la il·lusió (l’esperança?) literària: «Vaig conèixer que entrava en possessió d’una força noble i fecunda que havia dormit massa temps dintre meu, aquella força que volia oposar al poder del meu pare.» Com recupera Puig i Ferreter la seva voluntat creadora? A través de la tensió amb son pare. Són els vincles d’amor-odi o la tècnica el que fa que algú esdevingui artista? Probablement, una barreja d’ambdues coses. Ahir, mirava una entrevista amb el cineasta Bresson en què parlava de la importància de la intuïció per sobre de la tècnica en el seu procés creatiu. És curiós, perquè la imatge general que la gent té del cinema de Bresson és com d’una cosa molt cerebral. Bresson opina que, en certs moments, el pensament és sobrer. No li falta raó. Ara bé: la frontera entre pensar i sentir és tan ferma con aquesta declaració ens faria creure? No n’estic gens segur. Josep Maria Esquirol reivindica un sentir intel·ligent davant de la munió d’intel·ligències de què ara es parla. Res més precís, res més oportú.
Mataró, 14 d’abril de 2018
«Gairebé li hauria venut la meva llibertat pel seu saber», escriu Puig i Ferreter, referint-se a un company que recitava grans clàssics de la poesia. Sempre trobarem algú que sigui més erudit que nosaltres, sempre. De vegades, com fa el narrador, l’envejarem. D’altres vegades, no ens caldrà fer-ho, perquè la bellesa del nostre propi trajecte vital ens deixarà satisfets: no es tracta de ser vanitosos, sinó de mirar el passat com allò que és, quelcom irreversible i valuós, susceptible de noves interpretacions.
El deliri que Puig i Ferreter i els seus amics senten per Nietzsche és comprensible: on trobaríem un filòsof que encaixés millor amb l’arrauxament de la joventut? De vegades, el pensament de l’alemany em fa por. Hi ha frases que semblen inspiradores, emancipadores, que et donin ales; s’ha d’anar amb compte amb aquest tipus de frases perquè, a la vegada que et conviden a obrir les mans per palpar el món i la vida, també et poden invitar a obrir-les i bufetejar injustament algú. També Marx es presta a lectures amb poc senderi. Quina contradicció més humana, això de perdre l’enteniment tot llegint!
Mataró, 15 d’abril de 2018
Tots, en algun moment de la vida, podríem afirmar que existeix la roda de la Fortuna: tot ens va bé i, de sobte, la misèria apareix. Els canvis, siguin subtils o bruscos, de vegades donen una pàtina determinista a la realitat, com si ningú pogués saber què passarà en el futur ni fóssim amos del nostre destí en absolut. Puig i Ferreter parla de la fi del seu declivi juvenil: «Tot m’inspirava simpatia i cordialitat, i, sense jo esforçar-m’hi, sense pretendre-ho, creava també al meu entorn una atmosfera de cordialitat i de simpatia.» Em sembla reconèixer la situació que dibuixa el narrador: com, si no, podria descriure el meu pas per un col·legi jesuïta a segon de batxillerat? Vaig somriure a la gent del meu voltant i la gent em va somriure. A estones penso que, anímicament, mai no he estat millor que al batxillerat: em notava serè, en possessió completa de mi mateix. Però ser humà no només consisteix en aquell autocontrol; a les nits, tombat al llit, plorava sense saber per què.
Mataró, 18 d’abril de 2018
«Si l’essència de la joia pura és la generositat, la meva, en aquells primers temps, no podia ésser més pura.
»Com fou que aquell sentiment excels s’anà pervertint?», es pregunta Puig i Ferreter. M’interessa que, en aquest punt, s’adoni que els homes, a diferència de la ciència, no progressen. Els homes, més aviat, som acumulatius, com Diògenes. Si durant un temps de la nostra vida vam notar que els altres humans eren germans nostres i que havíem d’estar agraïts de la realitat en què havíem nascut, com pot ser que més endavant ens atrevíssim a maleir-ho tot? Quin canvi s’hauria operat en el nostre interior?
No sembla que la serenitat es pugui mantenir d’una forma estable al llarg dels anys. La nostra experiència de la vida és que les coses canvien encara que nosaltres no fem res perquè sigui així: el pas del temps ho arrastra tot i el major esforç que fan les persones és el de conservació d’allò que creuen valuós.
A mesura que avanço en la lectura, continuo constatant que l’experiència de la joventut de Puig i Ferreter és propera a la meva, tot i que alguns dels seus actes em fan pensar en una persona molt més astuta que jo. La sensació general que li reporten els vint anys, no obstant això, és plenament compartida: «Jo era tot desordre aleshores, i tot era desordre al meu entorn.»
Mataró, 20 d’abril de 2018
«Es tracta de mi i no pas de l’heroi d’una novel·la, i em fa una certa vergonya.» Puig i Ferreter és un apassionat, un vitalista, però el que impedeix que caigui en un romanticisme buit és el seu sentit del ridícul.
El narrador planeja un viatge de dos anys a França. Què hi vol fer? Viure. Però cal desplaçar-se, per viure? A història de la filosofia, sempre es parla del cas de Kant: un home que només va sortir de Könisberg en ocasions excepcionals i que, malgrat tot, va establir un sistema de pensament molt sòlid. Però no hi ha dubte que no vivim abstrets de les circumstàncies externes que ens envolten: si fem un viatge, alguna cosa dins nostre canviarà a la vegada que canvia el nostre entorn. Viure és prendre decisions radicals, com sembla que fa Puig i Ferreter? En part, però aquesta part de l’experiència vital no hauria de tapar aquella altra que es funda en l’artesania de la quotidianitat i que ens fa suportable el dia a dia, el moment present.
Mataró, 22 d’abril de 2018
«Sempre he estat home de vacil·lacions. L’home que vacil·la és nul per a l’acció.» Aquestes paraules em fan pensar en una conversa que vaig tenir amb la fotògrafa Gabriela Zea Nadal fa una mica més d’un any. Jo em trobava en un moment fondament relativista de la meva vida. Ella em va parlar de com de rigorosa —i fins a cert punt dogmàtica— li va semblar la visió del cinema que tenia José Luis Guerín quan el va entrevistar. «Podria ser que el dubte fos el que caracteritzés la teva obra», em va dir, i en aquell moment em va espantar pensar que potser la incertesa no era una transició d’una fase de la meva vida a una altra, sinó l’eix vertebrador de la meva existència.
El narrador explica com tractà de seduir una peixatera inútilment. Avui, alguns descriurien el seu comportament com assetjament, tot i que probablement només era un pesat. En un primer moment, intenta conquistar la peixatera amb paraules i, en un altre moment, intenta conquistar-la forçant-la. «¿Era un idealista, un somniador, o un sensual i apassionat groller? M’hi perdia tot pensant-hi. Em semblà, finalment, que tant era l’una cosa com l’altra i que ambdues no s’exclouen.» És clar que no s’exclouen. El que tenen en comú l’idealisme i la sensualitat que descriu Puig i Ferreter és que són sentiments extrems. «Els extrems em toquen», escrigué André Gide, i en aquestes poques paraules es resumeix divinament com alguns passem la vida.
El següent capítol de Camins, curiosament, comença així: «Jo era extremat en tot.» Somric en llegir-ho, perquè, justament fa cinc minuts, he escrit al meu diari una cosa bastant similar: aquest matí, he sortit a córrer i, en tornar a casa, he notat un dolor terrible al maluc; sempre he anat d’un extrem a l’altre, repeteixo: de l’extrem del sedentarisme a l’extrem de fer esport a diari fins que he acabat ferit. Demà aniré al metge, si em puc moure de la cadira.
Puig i Ferreter parla de la crueltat amb un mateix, pràctica que no abandonà i que, ans al contrari, diu que el beneficià. En certs capítols de les seves memòries també s’entreveu una tendència al suïcidi, un desig de mort, que de vegades podem trobar en el fet que té molt en compte la dimensió existencial de la seva vida. Què n’hauria opinat Puig i Ferreter, de la filosofia d’E. M. Cioran? Intueixo que li hauria atret l’interès que el suïcidi despertava en el romanès. El seu pensament és un exemple de com la mort pot esperonar la vida; visqué llargament i escrigué moltíssim; sovint, el que emmetzina la vida no és pensar en la mort, sinó deixar de pensar en què fem en aquest món i com ho fem; és llavors quan accedim a experiències de les quals ens acabaríem penedint.
«La idea fixa del suïcidi havia esdevingut el meu àngel bo, el bàlsam que guaria tots els meus mals», explica el narrador. Albert Camus considerà que el suïcidi era la qüestió filosòfica més important: el dia que me’n vaig assabentar, vaig arrugar les seves, perquè em considerava una persona que pensava bastant i, no obstant això, mai no havia reflexionat sobre el suïcidi seriosament. Quan vaig complir divuit anys, en Pol, un amic (?), em va dir que havia tingut la idea del suïcidi molt prop seu en alguna ocasió; en Pol té un any menys que jo, de manera que en aquell moment em vaig preguntar què feia que molta gent s’hagués plantejat matar-se algun cop i jo mai. És per un absurd afany narcisista? M’aferro a la vida perquè el meu ego no pot concebre un món sense mi? En algunes novel·les-assaig d’Enrique Vila-Matas es parla sobre la mort del subjecte, però el caràcter d’aquest autor és tan marcat que, llegint-lo, mai no tinc la sensació que desaparegui dins de les seves pròpies pàgines. Potser pensar en la mort del subjecte, del jo, sigui una forma d’evitar pensar en la mort de l’home. Penso constantment en la meva pròpia mort, però ho faig amb certa tristor; potser el dia que sigui capaç de desitjar el suïcidi serà un dia alliberador, enlluernador.
Mataró, 23 d’abril de 2018
Per fi! Avui acabaré de llegir el primer volum de Camins; només em falten vint-i-cinc pàgines. Segons es deia en el pròleg, al segon volum és on es troben pròpiament els camins de França, el viatge de Puig i Ferreter a la nació veïna; em temo que, a mesura que el narrador-protagonista es vagi allunyant dels vint anys, em deixarà d’interpel·lar tan fortament com fins ara.
Puig i Ferreter, després de diversos intents d’embarcar-se, decideix anar a França a visitar Frederic Mistral, l’obra poètica del qual l’havia fascinat. Només té una mica més de vint anys. I si no hagués marxat? Realment hauria estat un escriptor molt diferent del que hem conegut?
Per què Puig i Ferreter, sent tan jove, marxa a França? Respon aquesta pregunta a la penúltima pàgina: «Jo anava a bressolar-me damunt les hores i els dies, damunt el temps i les coses.» Una mica abans, havia dit que la seva intenció era la de viure «poèticament». Tot plegat em recorda bastant el protagonista de Diario de un seductor, de Sören Kierkegaard, anomenat Johannes: l’autor danès el carrega amb molts dels vicis que veu en la seva pròpia societat, i aquesta forma de concebre la vida com si fos una obra d’art és una de les que burxa.
No obstant això, Puig i Ferreter compleix la consigna de Kierkegaard de viure amb valentia, de fer-se responsable de la vida d’un mateix. «Per primera vegada vaig creure en la meva voluntat per damunt de tot.» Haurem d’encetar el segon volum de Camins per treure l’entrellat de la qüestió: el narrador és un il·lús o algú coratjós? Em temo que la resposta serà complexa i tindrà aire provençal.
Mataró, 15 de maig de 2018
Emprenc la lectura del segon volum de Camins de França. Com Puig i Ferreter havia anunciat a l’anterior, serà aquí on es narrarà el seu periple del país veí; aquí comencen els camins de França pròpiament dits.
El pròleg del volum, «Simfonia dels camins», revela les paraules d’un home viscut. El narrador considera que cal haver passat fam i fred per conèixer el més íntim de la misèria humana: això és així? Una mica més endavant, el narrador també afirma en certa forma la superioritat de l’esperit sobre el cos. Si el romanticisme desaforat de Puig i Ferreter en aquest text em sembla sospitós és perquè no puc entendre el cos i l’ànima sinó com a complementaris.
Mataró, 16 de maig de 2018
Els fets, primerament, se situen al vaixell en què el narrador s’embarca per anar a França. Allà, hi coneix un home de qui diu que «Jo havia d’haver endevinat que era d’aquells que van de dret al fet, sense escrúpols ni delicadeses: el tipus de l’home enèrgic, intel·ligent i murri que vol tocar sempre de peus a terra i que ho tracta tot com un afer, en realista; l’home de grapa i antisentimental que es fa seves les dones i sol triomfar en els negocis i en la política.» Què noto en aquesta descripció? Hi noto una distància bastant forta. El narrador posa paraules a un personatge en què no es reconeix. La seguretat d’aquest tipus, enfront dels dubtes del jove Puig i Ferreter, són com la roca davant de les ones canviants.
Més endavant, el que relata sobre la seva coneixença d’aquell jove empordanès al vaixell continua sent fascinant: «Altrament, em veia com eclipsat, com despersonalitzat prop d’aquest jove desimbolt. I, tanmateix, m’atreia i l’envejava. Hauria volgut ésser com ell.» Quantes vegades m’he sentit així mateix en companyia d’algú? Tant en relacions de parella com en amistats, hi ha satèl·lits i planetes, tímids i sociables. Hi ha persones que amb la seva sola presència t’inunden. Desordenen la teva petita concepció del món i, després, se’n van, deixant-te profundament trasbalsat.
Mataró, 17 de maig de 2018
Ja a Marsella, encara en companyia de l’empordanès, el narrador té por que el robi mentre dorm: «Eren ben bé porugueses d’un tímid que mai no havia sortit de casa seva. Em calia vèncer el meu natural d’home reclòs i solitari.» Sembla que, amb aquest viatge a França, Puig i Ferreter busqués la seva emancipació de la infantesa a l’edat adulta, de la inseguretat a la fermesa. És impressionant veure com algú de caràcter tan dubtós pren la resolució de marxar lluny de casa. Podria fer alguna cosa similar, jo? Em serviria per créixer? Sens dubte em serviria, però la pregunta fonamental és si val la pena fer, gratuïtament, grans canvis, quan la vida, quan menys ho esperem, ja capgira les nostres circumstàncies com si fossin una bola de cristall amb neu dintre.
Mataró, 18 de maig de 2018
Alguns dels personatges que Puig i Ferreter va trobant a Marsella són una mena de neo-estoics. Sembla que desitgin empobrir-se. N’hi ha un que diu: «Mentre sigui un ral a la butxaca, seré covard, com tothom», i frissa per perdre l’últim ral. De vegades penso que, si crec tot el que s’explica a Camins, acabaré caient en una mena de romanticisme o vitalisme mancat. Moltes de les asseveracions que s’hi fan tenen un to radical que m’espanta, que em fa desconfiar. Ara bé: la saviesa que reflecteixen les paraules de Puig i Ferreter és real i la mena d’estoïcisme amb què s’ha d’equipar per sortir a voltar món potser no és cap bajanada. Reivindicar una certa pobresa exterior i riquesa de l’ànima no és una cosa molt pròpia dels nostres temps, la qual cosa no vol dir que l’haguem d’ignorar. Quan algú recomana pobresa material, a qui s’està dirigint? Possiblement, algú que sempre hagi tingut les necessitats cobertes i estigui avorrit de l’estabilitat de la seva vida podrà creure en el valor de la pobresa. Però què diria d’un missatge semblant algú que ha passat fam, set, son?
«Pobre d’aquell qui, a vint anys, no té una ambició desmesurada», afirma Puig i Ferreter. M’encantaria estar-hi d’acord, però no crec que pugui. L’ambició em va arribar aviat, a setze o disset anys, i l’he anat perdent a una velocitat espasmòdica. La indiferència del públic davant de les meves obres m’ha dolgut massa com perquè ara la recuperi com si res. Voldria tornar a tenir una voluntat robusta, un desig de tot i més, però l’enteniment m’ho impedeix; estic massa convençut de l’economia de mitjans com per tornar a creure que, amb disciplina i decisió, em puc menjar el món.
«Tot era vast, infinitament allargat, llunyà, elàstic.» «Res no tenia contorn ni límit.» Puig i Ferreter, en descriure el paisatge de la Provença, oscil·la entre el romanticisme i l’impressionisme. Hi ha una distància tan gran entre els dos? Potser no. Tant el Romanticisme com l’impressionisme han cregut que tenien la clau per copsar el món —potser el Romanticisme amb major virulència, i per això ara en continuem sent deutors. A l’hora de la veritat, una realitat polièdrica exigeix enfocaments diversos, fins contradictoris.
Mataró, 19 de maig de 2018
En una de les seves llargues digressions, Puig i Ferreter afirma: «Aquest llibre és la història de les repercussions de les coses dintre un esperit.» Camins de França és un clàssic de la literatura catalana, però no és d’aquells llibres que coneix tot lector culte. Potser hauria tingut més fortuna si s’hagués publicat en un país nòrdic, d’arrels protestants, on el fet de confessar-se davant els altres fos ben considerat i no observat com un acte d’indubtable egocentrisme.
Puig i Ferreter coneix Frederic Mistral i en fa una descripció molt plaent: «Petits ulls, bons, però molt penetrants. M’inquieten. No hi ha res més torbador que la bondat descobrint les tares amagades i perdonant-les.» És com si Mistral fos un frare o un àngel. Puig i Ferreter en fa un retrat des de l’admiració, i em complau veure com algú a qui ara podria prendre com a referent també tingué els seus ídols.
Mataró, 20 de maig de 2018
«La lassitud ens venç. (...) Et sents capaç de tot. No pas a causa de la teva força, sinó per inèrcia i lassitud.» De tornada a Marsella, Puig i Ferreter experimenta unes sensacions molt vagues, molt excelses. Qui no s’ha sentit mai d’aquesta manera? Creure’s capaç de tot: tenir aquesta impressió de vegades és normal, innocent; tenir-la contínuament és d’estúpids.
«Pressento que moriré sense realitzar ni l’ombra del meu somni. Però aquest somni i aquestes idees no els oblidaré mai més.» Entre aquestes dues frases hi ha una coordinació perfecta. La primera et tanca, t’entristeix. La segona t’allibera, et posa un somriure a la cara. Noto que aquestes dues frases em són molt properes. Són les paraules d’un jove de vint anys, és clar. Potser mai no arribi a fer l’obra en què somio, però ningú em pot treure el somni en si, les complaences que he sentit en lliurar-me a la fantasia, a l’ambició.
Ja he advertit unes quantes vegades que el narrador de Camins té una opinió pròpia respecte d’aquell vell tema filosòfic de la divisió entre la ment i el cos. En ocasions, la seva opinió pot cobrar un to sinistre: «encara vaig sentir que si el meu cos patís, el patiment no arribaria a l’ànima. Jo no patiria. Aquesta sensació em donava un coratge inaudit.» És possible ignorar l’estreta vinculació entre el cos i l’ànima, però, si es fa, les pèrdues seran més importants que els guanys. Sona bé dir que l’ànima és superior al cos, però, si ens atrevim a fer-ho, comencem a ignorar el que ens connecta amb la més directa materialitat de la vida.
Mataró, 22 de maig de 2018
El narrador troba un company de viatge del qual ràpidament s’ha de separar perquè es posa malalt. Li cau malament, però també constata el següent: «Deixar d’estimar un home pel seu tipus, per les seves maneres externes, que és com deixar-se dominar per les antipaties, va semblar-me injust. Àdhuc el criteri estètic aplicat a les persones, aquell “sentit de bellesa” pel qual ens deixem emportar, de vegades, convençuts que és un refinament, una superioritat, va semblar-me condemnable per inhumà.»
Mataró, 23 de maig de 2018
Puig i Ferreter escriu una carta a la seva mare: «La vida, saps? No és com ens la pinten les mares. És una altra mena d’experiència. És més bella que no suposeu vosaltres, però és una altra cosa.» Noto cert to de superioritat, de superioritat juvenil, que m’irrita, en aquestes paraules. Un fill té un deute de per vida amb la seva mare; no obstant això, són la majoria de fills els qui senten la necessitat de revoltar-se, de negar l'autoritat dels pares, de mostrar-se desagraïts.
Potser la mare del narrador no pot veure la vida tan bella com el seu fill perquè les seves obligacions la tenen lligada, mentre que el narrador es limita a vagar per França sense un objectiu definit. És cert que, al llarg del viatge, el narrador passa gana, però ell sabia què feia en marxar de casa cercant aventures. La concepció de la vida de Puig i Ferreter està tan amarada de romanticisme que em costa connectar amb els seus raonaments. Si bé no entenc els seus motiu, em corprenen les seves descripcions.
«Més endavant sabré com cal deixar-te trepitjar perquè a França et trobin gentil.» Res més precís. Aquesta idea em fa recordar l’intercanvi lingüístic que vaig fer amb un noi que vivia a Lagny-sur-mer, prop de París. Son pare, l’última nit que dormia a casa seva, em va quasi obligar a jugar als escacs amb ell. Em va guanyar quatre o cinc vegades. Somreia com un babau. Jo em limitava a assentir amb el cap. Quan va quedar saciat, va deixar que me n’anés a dormir. Després d’haver-me acollit (menjar inclòs!) quatre dies a casa seva de franc, no em va suposar cap greuge haver de pagar amb el meu orgull.
Mataró, 24 de maig de 2018
El viatge a França del narrador cada vegada empitjora més i més. Passa de tenir sostre a patir fam. No obstant això, en tot moment se’m fa lleugerament ridícul, ja que està vivint aquesta situació perquè ell vol i, si preferís deixar-la, podria tornar amb la seva mare a la casa que tenen a la carretera de Mataró. Així doncs, la insistència que Puig i Ferreter posa a patir no em resulta incomprensible, sinó, simplement, risible.
«Davant llur indiferència no vaig tenir esma de dir res, i me’n vaig anar caminant dificultosament com si hagués tingut un bastó entre les cames.» M’interessa la qüestió de la indiferència. Al món, abunda la indiferència, i encara em sorprèn que siguem capaços de suportar-la. Com l’aguanta un captaire? Com aguanta la indiferència de la gent a qui demana diners? En aquest cas, no només hi ha indiferència: també ignorància. Com aguanta un captaire que l’ignorin? És terrible.
«¿Creieu que un home n’és sempre, de poeta, per més que ritmi versos, construeixi drames o trami novel·les? Ni els més grans poetes no ho són totes les hores. Com els grans enamorats no són tothora enamorats. La poesia i l’amor són un estat de gràcia.» Bé. En aquest punt, discreparia del narrador. La seva visió denota, una vegada més, un clar romanticisme. L’art és un estat de gràcia? Una mica, però també és constància en el treball. Hom deixa de ser poeta o un gran enamorat? Em costa creure-ho. No abandonem les vocacions o els sentiments immensos com abandonem el raspall de dents a l’estanteria del lavabo.
«No s’estila al món de llogar la gent per caritat, sinó per explotar la seva força.» La seva força o la seva picardia. Malauradament, avui dia, la caritat continua estant desprestigiada; sona a quelcom desfasat. Potser la paraula en si, caritat, hagi estat massa usada en un Occident que ha viscut llargs segles sota el signe del cristianisme. Ara bé: la gent també es riu d’un concepte com és el de pietat! El que actualment s’infravalora és la bondat i l’acció desinteressada en tota la seva extensió.
Mataró, 25 de maig de 2018
«El més probable era que no escoltessin res, ni a ells mateixos, com uns rellotges parats. Jo m’adonava que la meva xerrameca els feia nosa, i vaig aprendre de callar.» Puig i Ferreter aconsegueix ser contractat en una mena de granja. El contacte amb els altres treballadors és fred. Aquest fragment m’ha fet pensar en quan tenia dotze o tretze anys: em delia per parlar amb tothom de tot... I, no obstant això, els nens de la meva edat acabaven farts de mi, així que vaig aprendre a callar, a actuar amb mutisme, com si no frisés per explicar a cada moment els meus pensaments. El bo d’això és que, en fer silenci, vaig aprendre a escoltar. El dolent és que una part de mi va quedar aixafada, reprimida. Aquest tipus de repressió que prové dels altres ens fa humans, no? És el que ens permet viure en comunitat, suportar-nos. Sempre em preguntaré qui hauria sigut si els altres no m’haguessin parat els peus, si tothom m’hagués permès que expandís el meu caràcter fins a l’infinit. A hores d’ara, probablement seria un monstre. O algú més lliure.
Mataró, 30 de maig de 2018
Dos quarts d’una de la nit. No puc dormir. Estirat al llit, avanço en la lectura de Camins. Els capítols són breus, com si, en ells, Puig i Ferreter no volgués mostrar més del que li permetria mostrar una fotografia.
«Era la delícia de moure els braços, d’exercitar tot el cos, de respirar l’aire fresc i l’olor de la terra i de les herbes». El narrador, vivint al camp i fent feines físiques, sembla haver arribat a un benestar ple. En aquestes paraules, em veig a mi mateix. Mai no m’han agradat els esports de competició, però exercitar-se, córrer, em reporta una satisfacció tan fonda que no la podria excloure de la meva vida. De la mateixa manera que necessito llegir per sentir-me viu, necessito córrer, suar, gemegar, notar la pell i el múscul arribant al seu extrem.
«Així hauria volgut jo poder escriure un dia, plenament enfonsat en la realitat de cada hora i transpirant joia per cada paraula com ara transpirava alegria per cada moviment del meu cos.» Sí, Puig i Ferreter ha trobat, a la Camarga, una mena de locus amoenus. Malgrat no tenir diners, ni propietats, malgrat viure en la pobresa, el narrador ha sabut convertir l’inhòspit en casa seva.
Mataró, 31 de maig de 2018
«M’ha impressionat més una vida que una obra d’art, perquè una vida, vull dir una vida en curs, la vida d’un home que tinc al meu costat, és una cosa que encara s’està fent, una creació en activitat, plena de possibilitats i, per tant, de dramatisme, i una obra feta és una cosa creada del tot i, per tant, acabada, finida, encara que sigui coberta de bellesa.» Vet aquí la condició de la bellesa: que la tingui una cosa morta. Pla ja deixà escrit que la bellesa és una cosa d’estàtues. Warhol, d’altra banda, comentava que la bellesa tenia a veure amb certa actitud, amb certa seguretat en un mateix. Qui dels dos té raó? Semblen veritats que es contradiuen. I Puig i Ferreter continua: «Diem que la bellesa és immortal... hem de convenir que només són “immortals” les coses ja mortes, ja fora de l’home.»
No són poques les ocasions en què Puig i Ferreter es deté a dir què és exactament Camins, el llibre que el lector té entre les mans: «això és aquest llibre, no pas una descripció minuciosa de la realitat, sinó de les repercussions que ella deixava en la meva ànima i me l’anava formant i transformant.» La literatura com a passivitat, com a resultat de la passivitat. Què som, els homes? Això, exactament: éssers que són afectats. Res no ens és aliè en la mesura que fins el desinterès o la indiferència són reaccions davant del món circumdant. La passivitat i l’activitat no són excloents: rebem i, després, donem; en el cas del narrador de Camins, veiem un home que experimenta i llegeix molt, tot i que no escriu: tant se val, ja que la seva trajectòria vital serà llarga i li permetrà treballar el suficient com per acabar esdevenint un clàssic de la literatura catalana.
«A França, sense gentilesa no podeu donar un pas. Són les belles manières. Això, o passeu per un salvatge.» Diuen que, ara, fins i tot a França s’ha perdut la gentilesa, la cortesia. D’ençà que Puig i Ferreter escrigué aquestes paraules fins ara, han passat més de cent anys. Què s’ha perdut? Potser hem preferit ser naturals i desinhibits a ser civilitzats i reprimits. Hi ha hagut un canvi cultural. Freud té a veure amb tot això. I, malgrat tot, temo que no hem perdut les convencions socials, sinó que les hem canviat per unes de més barroeres que les dels segles XIX i XX; també temo que passar de l’extrem de reprimir-ho tot al de no reprimir res té un cost, un cost relatiu a les relacions humanes i el nostre estil de vida.
«Que és saborós el treball, quan es fa així, amb aquest gust d’amor que et puja a la boca! Qualsevol feina, la més humil, la més baixa i bruta se’t converteix en mel.» A la Camarga, Puig i Ferreter sembla reconciliar-se amb alguna cosa que hi havia dins seu i que, a Barcelona, li havia romàs oculta. Ara bé: no tarda a abandonar el locus amoenus, la granja idíl·lica on l’havien contractat. Decideix continuar vagant pel país veí.
Mataró, 1 de juny de 2018
El narrador aconsegueix participar en la verema amb els quatre homes que ha conegut pel camí. Torna a fruir amb el treball i para atenció als ocells: «”Germans ocells”, he dit, com sant Francesc. I el franciscanisme m’ha envaït el cor.» El filòsof Josep Maria Esquirol parla d’anarquia franciscana, fraternitat, reconèixer que tots vivim en la mateixa horitzontal. Hom pot viure les vint-i-quatre hores del dia sent com sant Francesc? Potser, per fer-ho, s’hauria d’aïllar. La vida en societat és fonamental i, tanmateix, asfixiant. La vida a les ciutats és d’una sociabilitat exacerbada, salvatge. Com imaginar sant Francesc en ple centre de Barcelona?
«La vida? ¿Per què la veia amb V majúscula? Treballar, veure boniques les coses, estimar-les i deixar-se viure. Sí, no és sinó això. Em semblava impossible que fos tan senzill.» Res a afegir.
«Les vides, els éssers s’atreuen o es repel·leixen sovint materialment més encara que per esperit.» El narrador sembla sorprès perquè això sigui així. La dualitat entre cos i ànima recorre tot el llibre. De fet, algunes de les decisions que Puig i Ferreter pren es mostren directament influïdes per la seva concepció del món en què l’ànima està per damunt de la matèria.
«Em cal arribar al fons absolut de la misèria material, com a Barcelona vaig arribar al fons de l’altra misèria. Em cal esgotar les experiències humanes.» Tot i que no crec possible esgotar les experiències, aquest fragment m’impressiona. Arribar al fons de la misèria, sí. Potser no hi hagi altra forma de revifar, ressorgir. Cal anar fins a la foscor més rabiosa del bosc per trobar-se. Lentament, la idea em convenç més i més.
«Jo tinc una feblesa pels noms humils, pels escriptors mig ignorats. L’he tinguda sempre, la tinc avui encara, com si així m’estimés a mi mateix.» És possible que, aquí, Puig i Ferreter tingui pietat del Puig i Ferreter del futur? Diuen que aquest escriptor va ser prou ignorat; no va ser fins fa uns anys que se’l va recuperar. Entenc Puig i Ferreter: sentim simpatia cap a qui és com nosaltres. Els grans noms, els clàssics, ens aclaparen, però no podem sentir-nos en la seva proximitat, atès que no semblen homes. Són, doncs, semidéus? Tampoc. Queden en el territori incert de la glòria: què és la glòria en una societat secularitzada? Una mena de cel? La memòria? Qui sap!
«el somni també és vida, una vida que, quan somniem, no sabem d’on ens ve, i que de vegades és més viva que l’altra, més veritat, més nostra que la que ens imposa el costum, la societat, la pròpia conveniència, la moral». Fellini hi estaria d’acord. Els surrealistes també. De fet, aquesta idea també la vaig trobar bellament expressada a Schopenhauer: «La vida y los sueños son hojas de uno y el mismo libro. Leerlo de corrida equivale a la vida real. Pero algunas veces, cuando acaban las horas de lectura (el día) y llega el tiempo de reposo, seguimos hojeando ese libro sin orden ni concierto, abriéndolo al azar por una u otra de sus páginas; con frecuencia se trata de una página ya leída y en otras ocasiones de una página desconocida, pero siempre son páginas de uno y el mismo libro. … también el conjunto de la lectura consecutiva comienza y acaba de improviso, con lo cual cabe considerarla [la página aislada] como una sola página un tanto más extensa.» Una metàfora brillant. No obstant això, molt més recentment, Vila-Matas ha infravalorat els somnis. No entenc per què. Que quelcom no formi part del seu procediment creatiu no significa que ho hagi de criticar.
Mataró, 2 de juny de 2018
«Si he llegit molts llibres és perquè hi he trobat gust. Si n’he escrits és perquè això m’ha causat plaer. Si he pensat hores i hores durant totes les èpoques de la meva vida és perquè el pensar ha estat per a mi una voluptat tan forta com d’altres. En canvi, m’ha costat sempre de treballar per guanyar diners.» No es pot tenir tot, diuen. Em trobo en una posició semblant a la d’aquesta narrador. Ara bé: he escollit jo que la meva vida sigui així o, en certa forma, m’ha vingut donada? La pregunta és inquietant perquè afecta la qüestió del destí. Sempre em preguntaré què hauria passat si, en lloc d’interessar-me per les arts i humanitats, hagués volgut fer diners. Hauria reeixit? Hauria mort? Preguntes sense resposta.
Havent superat la meitat del segon volum de Camins, acarant la recta final, continuo intrigat per una cosa: Puig i Ferreter hauria escrit les obres que va escriure si no hagués viscut una experiència tan extrema com la del seu viatge a França? És clar que no hauria escrit exactament els mateixos llibres, però com haurien sigut els que hauria fet? Millors? Pitjors? El que és segur és que haurien sigut diferents.
En una entrevista, Rodoreda comenta: «Per un escriptor o per un artista, una vida difícil i èpoques dolentes són importantíssimes per convertir-te en més humà. Viure malament t’humanitza.» Rodoreda hauria parlat sobre aquest tema amb Puig i Ferreter? Hauria estat fabulós que fos així, tot i que aquesta poètica del patiment sempre m’ha resultat francament sospitosa, incoherent. Escollir una mala vida és, en gran mesura, una decisió de burgès desagraït. L’humà no és escollir patir, sinó, ras i curt, patir. La gent corrent no escull el sofriment, sinó que es troba immersa en aquest sense que la seva voluntat hi jugui un gran paper.
El narrador i el seu company de viatge, Josep, piquen pedra per fer diners fins que al primer li surt sang de les mans. També entren a robar a una masia. Encara no han arribat a Lió i ja s’han endurit en mil experiències.
«I com que per a aquella nit teníem un estatge segur, aquesta escena insignificant, ..., l’interior il·luminat un moment, el soroll de l’aigua damunt les pedres del carrer, ..., ara, mentre anàvem a la recerca de l’hostal, tot ho trobava dolcíssim, i se’m filtrava suaument al cor.» Reformulem-ho: ara que ja tenia el sostre assegurat, em podia delectar amb el paisatge. Primum manducare, deinde philosophari. Tot i que en una societat en què les primeres necessitats solen estar cobertes ja no es parla d’aquesta prioritat de la biologia per davant de la filosofia, convé tenir-la present. Probablement, Josep Pla no hauria descrit paisatges tan bellament si no hagués pogut dur-se un tros de pa a la boca a diari. I, curiosament, és el mateix Pla qui critica la pràctica de l’estraperlo en els seus temps, amb la superioritat moral que permet una posició acomodada. Georges Simenon, d’altra banda, és un exemple d’algú que es guanya el pa fent literatura. És a dir: si bé la situació habitual és que un té les necessitats cobertes i, després, filosofa, Simenon va començar escrivint i, gràcies a això, va fer diners. Ara bé: quines peculiaritats implica la forma d’obrar de Simenon? Que hagués de fer una quantitat ingent de novel·les i que no pogués transgredir les convencions literàries que el seu públic li demanava. Pot haver-hi art sense transgressió? Si la resposta fos afirmativa, les seves novel·les en serien la prova.
«aquest desig de fugir d’ell [de Josep] responia a la necessitat que l’home té sovint d’estar sol, i que, quan no la pot satisfer, qualsevol companyia, sigui la que sigui, esdevé un turment insuportable». Això és realment així? No és el que es desprèn de l’observació de la vida dels altres. Hi ha tanta gent que no sap estar sola! I, ja que o sap estar sola, impedeix estar sola a la resta. Fa temps que crec que, en soledat, es poden adquirir moltes qualitats socials. Qui dialoga amb si mateix sol parlar sabent el que es diu, amb enteniment. Qui només sap dialogar amb els altres ignora completament què passa dins seu i acaba sent víctima de la seva pròpia ignorància. És cert que mai no arribem a saber res de nosaltres mateixos, però veig que, sovint, és més fàcil conviure amb qui vol conèixer-se que amb qui no té cap pretensió d’aquest tipus.
Puig i Ferreter anhela arribar a Lió perquè és allà on la seva mare ha enviat un sobre amb diners per a ell: «en una ciutat desconeguda, en una gran oficina, enmig d’un munt de cartes, indiferents, aquella que jo veia com si ja la tingués als dits m’esperava a mi, indiferent també a tothom menys a una persona que era jo.» Menys a una persona que era jo... Puig i Ferreter pretén viure poèticament, és indiferent a tot excepte a ell mateix... Tot plegat no sembla menar a un gran tipus humà; més aviat em fa pensar en l’egocentrisme de qui, sense distingir l’art de la vida, sense distingir les idees de la vida, es perd en el mateix llac que Narcís.
Mataró, 3 de juny de 2018
El narrador se separa del seu company de viatge, Josep. Una mica més tard, el retroba. Veu que no és capaç de continuar sense ell. Els camins de França són llargs i freds, com el de la vida, i la soledat només pot ser un estat provisional, com tanmateix ho és la companyia. La imatge d’un llum intermitent, d’una línia discontínua, es correspon prou bé amb la nostra vivència del dia a dia. Ser amb algú pot ser un instant de llum, fulgurant i amable, de la mateixa manera que ser amb un mateix també pot suposar una experiència efímera i recordada amb plaer.
Puig i Ferreter i Josep, la nit abans d’arribar a Lió, busquen acollida en un indret del voltant de la ciutat. Troben un home, armat, que els amenaça. És llavors quan el narrador diu: «És horrible com la por fa tornar els homes ferotges i cruels.» I, no obstant això, l’acaben disculpant: «—No és dolent, aquest home —va dir Josep—; sense voler li hem ficat la por al cos; l’ha passada més puta que nosaltres.» No caldria ni remarcar que cal una quantitat gran d’empatia per fer una reflexió per l’estil sobre l’home que t’acaba de colpejar i amenaçar. Malgrat la duresa de l’estil de vida del narrador i Josep, és sorprenent que mantinguin un mínim de sensibilitat. Josep, el qual és descrit com algú robust i obtús, aquí demostra una humanitat que, de vegades, manca en persones d’un estatus molt més elevat. No hi ha dubte que la maduresa —que té a veure amb la formació, precisament— és un assumpte que transcendeix les classes socials i guarda relació amb l’experiència i la concepció del món que hom té. Havent passat més d’un segles dels fets que Puig i Ferreter narra, és visible que una major escolarització ha contribuït a evidenciar aquest fet. Però, precisament perquè la constatació que la maduresa no té a veure amb les classes socials és molt recent, hauríem de destacar, en autors de temps llunyans, el bon ull que tenien per advertir allò que els llocs comuns de la seva època ocultaven.
Josep demana al narrador que abandoni la seva maleta abans d’entrar a Lió. Ell, emocionat, comença a recordar vivències que ha passat amb aquell objecte. És comprensible: no només dirigim el nostre afecte a les persones. Hi ha coses a les quals diem concedir un valor simbòlic. En el cas del narrador, a més, parlem de la seva única propietat durant tot el viatge a França. Era una propietat modesta, però significativa. Des que em van parlar de la utopia comunista d’una propietat que fos de tots, em vaig estranyar. És clar que amb el capitalisme s’ha exacerbat el sentit de la propietat, però em pregunto si l’home no té una inclinació cap a les possessions ja de per si.
Puig i Ferreter i Josep arriben a Lió i corren cap a l’oficina de Correus, atès que esperen el sobre amb diners de la mare del primer. «Travessem carrer, tot ho veig de pas, tot m’atreu, nerviosament; res no fa empal·lidir la primera impressió.» Sí, la primera impressió que el narrador té de Lió em recorda la primera que vaig tenir de París, el 2015. El dia que hi vaig arribar, només vaig veure la ciutat entre escletxes: les que hi havia en el conducte entre l’estació del tren que m’havia portat de Barcelona a París i l’estació del que em portaria de París a Lagny-sur-mer, població on havia de dormir. L’encant de les grans ciutats es mostra en qualsevol dels seus detalls: fins i tot es fa present en l’aire, que és molt més desesmat que el dels pobles i els boscos, molt més malaltís i nerviós. L’aire de les ciutats panteixa, com els seus habitants.
Una de les primeres coses de Lió que meravellen al narrador és un pont: el Pont du Midi. Quin record guardo de Lió? Hi vaig viatjar un hivern, quan celebren la Festa de la Llum. Posen grans il·luminacions pels carrers i places i es disposen a rebre marees de turistes. Què retinc a la meva memòria d’aquells dies? Ben poc: unes escales decorades amb flors, el vi calent que venien al bell mig del carrer, una guia encantadora, el riu... Sempre que m’he trobat enfront d’un riu, he desitjat ser a la riba del davant. Sempre.
«El moviment, la vitalitat de Lió, després de tant de temps sense contacte amb les grans urbs, m’excita.» Tant de bo pogués sentir quelcom semblant! Però, per reconciliar-me amb la ciutat, abans me n’hauria d’apartar. I com fer-ho? A on fugir? Abans, quan era petit, m’escapava els caps de setmana a la finca familiar que tenim al bosc de Dosrius. Ara, només hi anem en ocasions molt puntuals. Trobo a faltar el bosc, però ja hi ha tanta distància entre les meves vivències rurals i el present que la nostàlgia no em comporta un neguit, un anhel irrefrenable de tornar. Potser podria viure sense tornar a veure una muntanya, i segurament no m’adonaria que estic força menys content que si tingués un contacte amb la naturalesa més freqüent. No desitgem el que ignorem, per descomptat.
«Si algunes ànimes caritatives ajudaren Verdaguer per tal que, lliure de tribulacions econòmiques, pogués fer versos, jo també tinc dret a un ajut semblant per tal de seguir el camí difícil i arriscat que he emprès.» Una afirmació així ens podria fer pensar que Puig i Ferreter està encantat de conèixer-se, però això ja pressuposaria una creença molt comuna: que un artista no treballa. Si creiem que Puig i Ferreter és un arrogant per demanar que el seu art li serveixi per sobreviure, tenim l’art en un concepte molt baix, ja que l’entenem com la tasca de qui se’l pot permetre, una tasca secundària. Puig i Ferreter potser encara veuria les coses més magres avui dia, tenint en compte que la quantitat de gent que es vol dedicar a l’escriptura és major (conseqüència d’una tassa d’alfabetització més alta) i que no sembla tan fàcil introduir-se en els cercles d’influència que tallen el bacallà en el món cultural.
Mataró, 4 de juny de 2018
«la imaginació és creadora de sentiments més que no pas la realitat. El que aquesta fa sovint és rectificar-los.» Per més que algunes constatacions de Puig i Ferreter denotin un romanticisme cec, convé fer de totes —almenys una mica. Aquí, l’enllaç entre la realitat i la imaginació és traçada pel sentiment, com si aquest fos el braç de la balança. Llegint Puig i Ferreter, no es té la sensació que sigui un idealista. Més aviat es pensa que és un home sensible, de mirada distinta, amb una forta connexió amb el real.
«Una cosa que ens han contat, podem dir que la sabem? Jo només sé allò que he viscut; no res més, res més.» Les preguntes que el narrador es fa demostren una gran sagacitat. Això mateix: una cosa que ens han explicat és coneixement? El que d’entrada es pot assegurar és que tenim una tendència a creure les paraules dels altres: potser semblarà un exemple gratuït, però, si algú se m’apropa, esverat, dient que hi ha un incendi en un edifici pròxim i que hi haig d’anar a ajudar, la meva reacció immediata no serà la de desconfiar, per més que no conegui la persona que m’ho ha anunciat. Tendim a creure el que ens expliquen, la qual cosa és independent que això que ens expliquen sigui o no coneixement; en qualsevol cas, el fet és maco i val la pena remarcar-lo.
«També he observat que quan és feliç parla poc, el menys possible. Veig en això una prova de caràcter.» El narrador, descrivint Josep, ens descriu a tots. És freqüent que el malestar aparegui acompanyat per la verborrea: un se sent desordenat interiorment i apunta cap a totes les direccions, es queixa infinitament. La felicitat té a veure amb certa pau del cos i l’ànima, tot i que no es tracta d’una harmonia que es pugui mantenir sostingudament en el temps.
A Lió, Puig i Ferreter va a recollir els diners que li ha enviat la seva mare: «He tingut un gest i una frase. “Aquests per a tu sol —li he donat vint-i-cinc francs—, i els altres per a tots dos.” M’ha donat les gràcies, ha estat content, ho he vist clar. Jo també he estat content.» Heus aquí la generositat, la qual sol venir de la mà de l’amistat, tot i que no necessàriament. En algun lloc, Alejandro Jodorowsky deixà escrit: «Nada para mí que no sea para los demás.» La idea de la generositat com a eix, com a motor de la vida, conté un poder inigualable. Puig i Ferreter aprecia les seves pertinences —el dia anterior, s’havia acomiadat tristament de la seva maleta—, però, al mateix temps, sembla apropar-se a alguna cosa molt més essencial quan, amb «un gest i una frase», confraternitza amb un home a qui no fa gaire que ha conegut, si bé les experiències que han viscut han sigut nombroses i de signe molt diferent.
«Em veig dins un mirall. Oh! Aquest soc jo? Em voldria fondre. Vull fugir.» Després de tant de temps sense veure’s reflectit en cap mirall, el narrador s’horroritza. No podria ser d’una altra manera, amb l’estil de vida que ha menat. Ara bé, mirar-se al mirall i esglaiar-se també ens pot passar als qui ens hi mirem cada dia. Tendim a la decrepitud, a l’empitjorament, quasi involuntàriament. Així, qualsevol dia, observant-nos, podem adonar-nos d’algun detall del nostre aspecte físic que ha canviat sense que l’advertíssim massa. Per què és important observar-se a un mateix? Precisament per prendre consciència de les petites degeneracions del dia a dia. Prendre’n consciència és el pas previ a sanar-les, prendre cura d’un mateix. Hi ha qui viu sense fixar-se que existeix i que, mentre el món es transforma, la seva existència també ho fa. Cal estar atent a un mateix, sense vanitats ni floritures semblants. I, de la mateixa manera que els miralls ens permeten estar pendents del nostre cos, l’escriptura —i la lectura, és clar— poden ser un mirall de l’ànima.
Josep i el narrador van a un prostíbul: «Per primera vegada m’he adonat que una prostituta també és una dona.» Quan Puig i Ferreter pensà això, encara faltava mig segle perquè Simone de Beauvoir publiqués Le deuxième sexe. Sortosament, les coses són una mica diferents i aquesta mentalitat ja només es pot trobar en algú molt torbat, però el que m’interessa de la frase de Puig i Ferreter és que guarda una relació molt forta amb la dualitat entre el cos i l’ànima. Tradicionalment, l’ànima ha estat per sobre del cos. Tanmateix, l’home s’ha equiparat a l’ànima mentre que la dona s’ha vist comparada amb el cos, la matèria. És curiós com Puig i Ferreter, amb el seu discurs, legitima aquesta visió tan difosa i dicotòmica. Ara bé: en certs moments (en parlar de la relació que manté amb el seu propi cos, per exemple), sembla estar a punt de fer explotar els binomis fàcils i voler aportar-nos quelcom nou, voler avançar-se als homes del seu temps.
«Davant la meva resistència ella s’excitava», diu d’una prostituta que troba. Ell no està interessat en ella; ella el busca. És la història de sempre: desitgem allò que ens suposa una dificultat. Potser, en el fons de tots nosaltres, no hi ha més que un desig gros, imponent, d’allò impossible. Fàcilment deixen d’atreure’ns les coses que s’entreguen amb rapidesa o per camins simples. Volem dificultats. La màxima expressió d’això és la seducció, que la prostituta a qui el narrador al·ludeix no sembla dominar gaire bé. Més que tirar-se al damunt d’ell, li acaba donant conversa. Bé. «Mai no és tothom content», deia el títol d’un poema de Carner.
Mataró, 5 de juny de 2018
«Donat el meu temperament cauré en altres coses, però d’aquesta me’n sento lliure. En aquest esclavatge ja no hi cauré més.» Puig i Ferreter renuncia a la sensualitat. O almenys diu que ho farà. En el dibuix del desig que traçàvem ahir, aquesta idea hi encaixa bastant bé. Un pot decidir quan deté una passió i quan li dona corda? No n’estic segur, però ja arribo al final de Camins i em temo que, si el narrador torna a reconciliar-se amb la sensualitat en un futur, això quedarà fora del llibre.
En la mateixa línia, una cita d’una força extraordinària: «Tinc la sensació que no coneixem les coses fins que ens han dominat. Que no les posseïm del tot si no ens han posseït abans. Que per esclavitzar-les cal haver-ne estat esclau.»
Sembla que el mateix narrador ofereix una resposta per a la pregunta que feia dos paràgrafs més amunt: «¿Per què vaig pensant fa dues hores el mateix, com un rumiant que mastega de nou el menjar del dia abans? ¿M’hauran muntat aquestes coses al cervell quan me’n creia més lliure?» Sí, intenta reprimir un sentiment, però aquest acaba burlant-se d’ell. «Allò que reprimeixes et sotmet. Allò que acceptes el transforma», l’apotegma de Carl-Gustav Jung abans que les idees del propi Jung es difonguessin pel món.
El narrador deixa a mitges la carta per a la seva mare. El seu desagraïment és fabulós. De vegades, em recorda molt clarament el protagonista del Diario de un seductor de Søren Kierkegaard, amb la diferència que el filòsof danès havia concebut el seu personatge com una al·legoria dels mals del seu temps mentre que Puig i Ferreter sembla més aviat estar-se sincerant a través del seu alter ego, sense cap intenció d’alliçonament moral.
Tot llegint Solo, d’August Strindberg, trobo unes paraules que em recorden suaument allò d’ahir dels miralls per a l’ànima i el cos: «uno debe observarse. Intento mantener el equilibrio entre lo que sale y lo que entra; tengo que hacer todos los días un esfuerzo de exteriorización, escribiendo; y una recepción de cosas nuevas, leyendo.»
Puig i Ferreter passa per davant d’una parada de llibres i agafa un recull de poemes de Louise Labé. «Llegeixo un sonet. ¿Què és això tan bo? ¿Com aquesta dona no figura entre els millors poetes francesos?» El sentit lector de Puig i Ferreter és finíssim. Ara parlem de la qüestió del cànon literari i el gènere i ens preguntem per què no hi ha més dones, però que algú a principis del segle XX ja es fes una pregunta per l’estil suposa una troballa molt afortunada i singular.
«Ara ets bella, ciutat, amb tot el que en tu hi ha. Aquesta serà la vera visió que guardaré de tu en la llunyania del temps i de l’espai. Quan en la vellesa em faré vident del passat, serà així que et veuré.» «Reconec que la benignitat és més forta que les crueltats i que les ires i que els dies i els homes més aviat han estat benignes amb mi.» Darreres vint pàgines del llibre. Aquestes frases mostren l’encant dels finals. Potser n’hi ha de més lapidàries, però, sens dubte, aquestes són les que, ara, he sentit més oportunes.
Últimes deu pàgines. Decideixo deixar aquests tres capítols que queden per a demà. Són les dotze i cinc de la nit. Retardar el plaer d’acabar un llibre; hi ha, aquí, una d’aquelles petiteses dolces que componen la vida diària.
Mataró, 6 de juny de 2018
A l’antepenúltim capítol, el narrador comet un furt. Roba una capsa d’una botiga de Lió. No és la primera vegada que fa una cosa d’aquesta mena d’ençà que va iniciar el seu viatge. Què hauria opinat el Puig i Ferreter del passat, el que vivia i impartia classes a Barcelona, d’aquest Puig i Ferreter? Potser l’hauria sorprès, potser no. Potser l’hauria decebut. Com ens relacionem amb qui érem en el passat? La pregunta pertorba, i més tenint en compte com el temps ens canvia. (De fet, no coneixem el temps en si, sinó que el coneixem en l’expressió del canvi: sabem que el temps passa perquè les coses del nostre voltant i nosaltres mateixos no restem immutables.)
El narrador pensa en fer una recriminació a Josep, però, poc més tard, es desfà d’aquesta idea: «Però no dic res. M’agrada que Josep em prengui per altre. I això, això de no dir de bursada el que sento, de saber-me amagar i reservar, també em sembla un guany.» La contenció. Res més allunyat del que abunda en el present. Hi ha ocasions en què cal que parlem, que protestem, però potser encara ens hauríem de fixar més en aquelles situacions en què el que convé és el silenci, atès que les paraules només hi aporten soroll. No estem habituats al silenci; per això, és més important que mai que el tinguem en compte.
El narrador encara no ha escrit la carta per a la seva mare donant-li les gràcies pels diners. S’hi torna a posar. Més endavant, diu, «Vaig pensar escriure a Jaume Aiguader o a Plàcid Vidal, però d’ençà que era a França no els havia escrit i vaig comprendre que estarien massa lluny de mi —tant com jo els n’havia allunyat— per participar de les meves sensacions. Després vaig adonar-me que em calia el secret per fer madurar els meus pensaments.» Cal el secret per fer madurar els pensaments! La idea és precisa i preciosa. Puig i Ferreter no només ofereix la bella imatge d’un pensament que madura com si fos un fruit de la terra —i, així, el pensador necessités la mateixa paciència que un agricultor—, sinó que també lliga el creixement correcte del pensar al secret, a certa reserva. L’escriptura no és la consciència: és una selecció del que passa per la consciència. Així, a l’hora d’escriure, s’ha de procedir amb atenció i cura. A propòsit del secret, hi ha aquella cita preciosa de Laurence Sterne amb què Rodoreda inicia Mirall trencat: « I honour you, Eliza, for keeping secret some things.»
A tres pàgines d’acabar el llibre, m’adono que l’experiència del protagonista a París no hi serà descrita, ja que encara continua a Lió. L’ometrà, sí, com feu Josep Pla al final d’El quadern gris. O bé no arribarà a París, de la mateixa forma que Pla no arriba a França en «Un viatge frustrat».
L’obra, finalment, es deté abans de l’arribada del protagonista a París. Es deté, concretament, mentre camina per la carretera i cau en l’estat de joia quasi panteista a què ens ha acostumat al llarg de l’obra. Es planteja, en un futur, fer una tercera part de Camins, ja que encara guarda records per mostrar. No l’arribarà a fer. Tant se val. La nostra tasca, com a lectors, és valorar el text pel que ens ofereix, i no pel que podria haver sigut.
Apèndix: Diari de lectura comparatiu d’El cercle màgic, de Joan Puig i Ferreter
Mataró, 7 de juny de 2018
Encara falta una setmana i un dia perquè hagi d’entregar aquest diari de lectura a classe. Això no obstant, ahir vaig acabar de llegir els dos volums que componen Camins de França. El moment sembla oportú perquè comenci una altra obra de Puig i Ferreter, una de ficció, i l’interpreti en relació als continguts de la lectura ja feta. Puig i Ferreter considerava que el viatge a França l’havia proveït de material per a moltes creacions al llarg de la seva vida. El cercle màgic és una novel·la publicada en dos volums l’any 1929. Així doncs, se situa entre els fets narrats a Camins —començament del segle XX— i la redacció d’aquesta autobiografia —1934.
A les primeres pàgines d’El cercle màgic, dos personatges, dalt d’una tartana, parlen. L’un és el germà gran i l’altre el germà petit, anomenat Joan. El germà gran ha tornat després de vint anys, i Joan comenta: «Només hem sabut la teva febre d’aventura, aquella mena d’exasperació que se t’emportà.» Quina mena d’aventura? L’aventura del germà gran d’aquesta història deu ser la mateixa que la del protagonista de Camins?
Mataró, 8 de juny de 2018
Al segon capítol, s’introdueixen més personatges, com Teresa, la dona de Joan. «Teresa, però, no era infeliç. La seva activitat, un dinamisme temperamental, no li permetia d’ésser-ho, ni tenia temps de pensar en abstracte, que és el ferment de la infelicitat. Les coses concretes se l’enduien tota.» No es podria fer una millor presentació d’un personatge savi.
Juntament amb el personatge de Teresa, es parla del de la seva germana, la tia Rosalia. Així doncs, ja tenim dues parelles de germans: Joan i el seu germà gran i Teresa i Rosalia. Em veig reflectit en la descripció que es fa de Rosalia: «Com que no tenia emocions ni trasbalsos grans, les menudències i les exterioritats l’anguniejaven. Sovint eren simples moviments de la sang, que es rebel·lava contra tant d’encalmament.» Quan la meva sang es rebel·larà contra el meu encalmament? Sempre que visc un moment de tranquil·litat sostinguda, em preocupo, perquè no puc evitar sospitar que la pròxima tempesta em busca.
A més de les parelles de germans ja referides, es parla dels fills de Teresa i Joan: Roser, Marta i un minyó, Janet. En aquests primers capítols ambientats en un capvespre d’hivern, afegeixen una nota de color deliciosa.
Janet espera amb frisança l’arribada del germà gran de Joan, l’oncle d’Amèrica. En parla contínuament fins que la família n’acaba farta. Llavors, comença a reprimir els seus comentaris sobre l’oncle desconegut: «acabà per trobar en aquest silenci una delectança de meditatiu. Així l’instint salvador de l’home fineix per convertir en gaudi allò que ha començat en turment.» No és exactament això el que em va passar a la pubertat? Alguns companys de classe em consideraven un pesat perquè xerrava massa, perquè parlava de temes que trobaven irrellevants. Vaig haver d’aprendre a callar; vaig esforçar-me tant per callar que vaig acabar reclòs en la meva consciència. Mai he guardat més silenci que quan era al batxillerat. Ho veia: la gent em preferia quan era silenciós, tot i que, en realitat, el que havia fet era passar d’un extrem a un altre, i és això el que socialment se sol condemnar —l’aurea mediocritas recorre totes les èpoques, totes les civilitzacions. Vaig passar de ser el pesat que no sap callar a ser l’estrany que mai no diu res; quan obria la boca, la gent em mirava, expectant, contrariada.
La primera vegada que s’esmenta el nom del germà gran de Joan és quan el presenta als seus fills: Hipòlit. Sembla curiós que, en divuit pàgines, encara no hagués sigut nombrat, com si s’esperés al moment en què es pronunciés el seu nom per donar-li la consistència que mereix com a personatge.
En un primer moment, el tema de la tornada a casa del protagonista m’havia fet pensar en El retorno del hijo pródigo, d’André Gide, d’inspiració bíblica, però, abans d’acabar el primer capítol, ja he vist que la comparació no es mantenia dempeus. Aquí, Hipòlit torna d’Amèrica i son germà i la seva família desconfien. Hipòlit es veu conduït a mentir: no és cap pobre que hagi perdut tot el que tenia a Amèrica i ara torni buscant empara, sinó que és ric. Des del moment que diu això, el seu germà, la seva cunyada i tots plegats el miren amb uns ulls més brillants. Valia la pena que mentís? O hauria sigut millor que, malgrat l’hostilitat amb què l’haguessin rebut, hagués confessat la seva misèria? Dedueixo que la novel·la anirà en aquesta direcció.
Fins a quin punt l’Hipòlit d’aquesta novel·la és comparable al Joan que protagonitza Camins? Bé, els dos emprenen viatges a llocs llunyans, Amèrica i França. És possible que Camins fos la narració d’un viatge i que El cercle fos la narració del retorn a casa d’aquest viatge? La continuïtat entre les dues trames és una idea solvent, tot i que les circumstàncies personals d’Hipòlit i Joan difereixen sobre manera.
Mataró, 9 de juny de 2018
«Per a molta gent les coses que no es diuen no existeixen, o tenen una existència esborradissa.» Puig i Ferreter fa literatura narrativa, però sap com qui més acabar un paràgraf amb una frase de to sentenciós. Les perles com aquesta recorren tota la seva obra. Rodoreda, per comparar, no tenia aquest gust de l’aforisme, però la seva manera de descriure l’acció d’una història o de recaure en certs detalls i diàlegs ja converteix els seus textos en una cosa distingida, amb un punt vertaderament enigmàtic.
En cert moment, Janet es dedica a evocar escenes del seu passat. Es recorda a si mateix llegint la història de Josep de la Bíblia, per exemple: «Aquella vilesa [la dels germans de Josep] li semblava tan llunyana d’ell, de la vida, com un conte de fades.» Tots notem lluny la perversitat quan la trobem en un llibre, però, en realitat, si ens fos pròxima, tampoc ens n’assabentaríem, ja que hi ha poques coses que s’amaguin més en societat que els mals sentiments.
En algun lloc he llegit que el veritable protagonista d’El cercle màgic és Janet, quan jo havia cregut que ho seria Hipòlit. El fet que cada cop l’atenció se centri més en el personatge d’aquest nen m’ho deixa clar. A propòsit de les seves evocacions de records, es diu: «Tot se li apareixia nou, cru, profund. La seva memòria adquiria una força de representació, de reviviscència, impròpia d’un noi dels seus anys. En una mena d’excitació genial que li feia inventar, entre coses distintes, relacions que potser no havien existit mai, descobrir significances imaginàries. Aquesta animada reconstrucció dels records amb imatges, colors, moviments, i sons, que es dreçaven al seu davant, amb més vida que la mateixa realitat, era ja una creació de la seva ment precoç.» És clar: el límit entre la memòria i la imaginació és difús. La descripció que Puig i Ferreter fa dels girs anímics de Janet és d’una gran precisió, quasi proustiana.
Mentre que Janet gaudeix recordant el seu curt passat, Hipòlit s’esgarrifa per les males jugades que li fa la nit: «La voluntat, la ironia no podien res contra els somnis?» Hipòlit intenta reprimir el que li ve a la ment, mentre que Janet ho accepta. No hi ha dubte que si una d’aquestes figures hagués de ser l’alter ego de l’autor tal com s’ha descrit a si mateix a Camins, ho seria en Janet.
«Potser tot allò que hom creu existent era un engany de la paraula. Perdia la noció d’ell mateix. No podia aferrar cap idea.» A Camins, el protagonista ja tenia certa tendència a l’idealisme. Aquí, es mostra com Hipòlit surt de si mateix com a conseqüència de cert estat de deliri. Mentre que a Camins els èxtasis solien ser conseqüència d’una experiència estètica, aquí més aviat sembla que és l’esgotament el que porta Hipòlit a patir al·lucinacions. El que a Camins és cert panteisme intel·lectual, aquí ve a ser quelcom més comú, certa deficiència fisiològica.
Atès que Hipòlit ha mentit als seus familiars i els ha dit que tornava enriquit d’Amèrica, quan el cert és que torna pobre, ara haurà d’aprendre a construir la seva impostura, tornar-la sòlida. Les mentides greus mai no venen soles: quan es menteix en un punt, és molt probable que s’hagi de mentir en els següents per tal de mantenir la coherència. En el cas d’Hipòlit, pateix perquè, si el seu germà Joan i Teresa li obren la maleta, descobriran que no hi porta feixos de bitllets. Mentir comporta viure amb l’ai al cor: en qualsevol moment, tot allò que has volgut fer creure als altres se’n pot anar a norris. De petit, jo mateix era molt mentider. No sabia veure el rerefons ètic de les coses. Em semblava que la mentida era la solució més pragmàtica per a tot problema que se’m posés al davant. En un principi, mentia prou bé, però crec que, a mesura que vaig créixer, vaig perdre el talent de mentir amb versemblança. No hi ha res que faci més por que algú que explica quelcom fals sense immutar-se. Els bons mentiders són tipus sinistres, aparentment corrents. Comprenc que hi hagi tants homes desconfiats. L’ésser humà és complex, fràgil i propens a la degeneració, com totes les coses boniques.
Hipòlit, interessadament, diu a Rosalia que li inspira confiança. Ella té un trasbals al cor: «¿Era possible que tot quant li havia insinuat la veueta del seu cor es confirmés tant de pressa? Què li passava? Quin trasbals! Quin enlluernament! (...) La manera de parlar d’Hipòlit li donava esperances.» L’actitud de Rosalia recorda l’arquetip de la modisteta enamoradissa. Justament aquest dies estic llegint La papallona, de Narcís Oller, en què una jove cosidora es deixa enamorar per un don Joan que, en un obrir i tancar d’ulls, desapareixerà. Els cor senzills, com el de la Félicité de Flaubert, estan desgraciadament exposats a la crueltat: no hi ha res a fer, sempre hi ha hagut depredadors disposats a disfressar-se de galants per passar desapercebuts.
«La casa pairal, son germà, els records, els pares, li semblaven fantasmes amb els quals no estava lligada la seva existència. No trobava companyia entre aquelles ombres i les deixava. Ell mateix no se sentia gaire més consistent. No; no sentia la seva pròpia persona gaire més corpòria que les ombres de les quals fugia. Tot, fins la idea d’ell, se li evaporava, ..., com si tot fos una invenció irònica, una il·lusió provocada per una mentida, com la riquesa que ell havia creat amb uns mots.» Si bé tot plegat respira idealisme, encara hi ha un fons més espantós de nihilisme, com si Hipòlit considerés que la mentida li atorga poder. La realitat en què semblen submergits els personatges de Puig i Ferreter és boirosa, com d’ensomni; sembla que en qualsevol moment hagin de sortir volant. Els seus protagonistes solen estar certament alienats del món, com si ignoressin completament la realitat exterior a les seves ments i l’existència d’altres persones; són personatges amb un lleu o nul sentit de l’alteritat, si bé estimen i odien perquè no deixen de ser humans.
Si l’oncle Hipòlit ha mentit, en Janet és el següent a caure: «L’afligia sobretot d’haver mentit. Això de dir mentides sense voler li passava sovint i aleshores l’envaïa un malestar desficiós. Ell tenia un horror innat a la mentida. Feia tots els esforços per a no dir-ne cap.» Potser m’identifico més amb aquesta descripció de la mentida que no pas amb la d’Hipòlit. Al cap i a la fi, les meves mentides es limiten a la infància i foren fruit de l’espontaneïtat pròpia d’aquella edat, com les de Janet. Però què entenem per mentida? Si ens fem aquesta pregunta, obrim una caixa de trons. Sí, la mentida pot ser el resultat de no dir el que es creu veritat, però què passaria si algú jutgés com a vertadera una cosa que en realitat és falsa? O com hem d’entendre la hipocresia de què tots ens revestim per viure en societat: com a mentida o com a necessitat? Una mentida pot ser necessària?
«En els pobles rurals, on el talent no és gens estimat, ni tampoc el coratge, l’única cèdula per a una presentació brillant és el diner.» Certament és una idea discutible. És discutible, concretament, la seva extensió. En els pobles de costa o en les ciutats no trobaríem gent que anteposés el diner a tot valor o talent? Precisament el risc del diner és que ofereix una clau de lectura per a tot: qui llegeix la realitat segons l’euro o el dòlar creu que la pot copsar. Hi ha qui mor enganyat, convençut que tota la vida es podia reduir al diner. Ens estalviaríem alguns d’aquests malentesos si no valoréssim el diner per si, abstractament, sinó en relació al valor dels objectes —en definitiva, aquesta era la seva funció originària.
«La tranquil·litat s’ha de matar.» Teresa pensa dir-li això a Joan, davant de la seva passivitat. Tots els personatges pequen d’algun excés —o quasi tots. Joan, per exemple, és un cas evident d’accídia; les coses passen al seu voltant i ell fa com si res. Quanta gent no viu així? La seva esposa, Teresa, en canvi, és tota nervi. Conciliar serenor amb passió: sembla simple, però probablement és una feina que s’ha d’anar enfortint al llarg de tota la vida. Personalment, soc un partidari de la tranquil·litat, tot i que no són poques les ocasions en què sento remordiments per la meva falta d’acció. Si només vivim una vegada, hauria d’haver actuat en situacions en què no he fet res. Si només vivim una vegada, novament, tampoc val la pena que em penedeixi del que ja no puc corregir. Sí, el passat és irreversible i, segurament, l’hem d’observar amb uns ulls molt diferents dels que fem servir per analitzar el present. No penedir-se del que es va fer en el passat, de fet, és un dels primers passos que cal fer per guanyar-se el present, per sentir-se legitimat a viure’l.
«Tot passa, sembla estrany, tot passa. És a dir, es passen les persones. Els desigs duren, però a condició de canviar d’objecte, de volar d’ací d’allà, com les papallones damunt les flors.» Avui, acabo la lectura amb aquestes paraules tan belles que recorren la consciència de Joan. Sí, tot passa, i no hi ha cap fonament últim que resti sota la superfície que habitem. Sovint, recordo una frase de Valéry: «allò que hi ha de més profund en l’home és la pell.»
Mataró, 10 de juny de 2018
«El poble és així. Tot li serveix de divertiment, sense malícia», comenta el mossèn Josep. El poble que envolta la família Masdéu, amatent de les xafarderies, em recorda el d’Aigües encantades o fins el de Solitud, de Víctor Català, com si els modernistes haguessin tingut una clara voluntat d’equiparar els pobles rurals a la ignorància i certs vicis. No hi ha dubte que un poble pot ser així, però me’n falta l’experiència.
Mataró, 11 de juny de 2018
Avui, arribo a un capítol que em crida especialment l’atenció: Joan i l’apotecari que és amic seu apareixen confrontats. Confrontats des del punt de vista del primer, ja que se’ns revela el que sent quan es compara a si mateix amb el seu amic i s’adona de les seves mancances. Tot plegat fa aflorar una altra qüestió: des d’on parla el narrador d’El cercle? Clarament no és un narrador intern i protagonista, com el de Camins. Asseguraria que és un narrador omniscient, a la manera de les novel·les vuit-centistes realistes, però la proximitat del narrador a un personatge com Janet em fa dubtar de si sempre sobrevolem interiorment i exteriorment les escenes que es mostren o si bé el narrador s’encarna en alguns personatges per veure-les. Existeix una oscil·lació, en qualsevol cas.
«en general no tenia paciència per a llegir llibres seriosos», es diu de Joan. «El seu tarannà mandrós no li permetia cap mena de tenacitat.» Evidentment, aquí ens podríem preguntar què s’entén per llibre seriós. El que el narrador diu és el que entén pel contrari de llibre seriós: Galdós, Víctor Català... És sorprenent com, amb els anys, canvien el prestigi de les obres. Si bé Galdós i Català, com a contemporanis (pràcticament) de Puig i Ferreter, no podien ser entesos com a seriosos mentre eren vius, la posteritat els ha guardat un lloc absolutament reverencial en la nostra cultura. Una altra qüestió és que Puig i Ferreter pogués estar al·ludint a llibres seriosos com llibres tècnics per oposició a la literatura en general. En aquest cas, només em podria quedar astorat. Les jerarquies sempre sorprenen o confonen, perquè tenen un fortíssim punt d’arbitrarietat. És curiós que, en classificacions per l’estil, sempre es posin els llibres amb finalitats pràctiques per davant de la reflexió teòrica (la qual, si és bona, no està deslligada de la pràctica). L’acció més pràctica, més definitivament pràctica, que es pot emprendre i que té conseqüències de major abast és matar-se. La reflexió sobre la mort, no obstant això, ens arriba a través de la teoria; de fet, és la teoria la que ens apropa paraules guaridores, amables, amb què afrontar el que tingui a veure amb la mortalitat humana.
Encara a propòsit de Joan i l’apotecari, es diu: «això que tant l’irritava era la cosa que admirava més d’ell, la que més l’atreia, amb una atracció irresistible. Però no ho volia reconèixer davant de ningú, ni a soles amb ell mateix». La frontera entre la irritació i l’admiració és borrosa. Encara seríem més eloqüents si parléssim de la frontera entre l’enveja i l’admiració, ja que, sovint, el que ens molesta dels altres és allò que desitjaríem trobar en nosaltres mateixos. Convé que desconfiem de les raons per les quals algunes persones diuen avorrir-nos: potser, en el fons, no hi ha més que enveja. Però tampoc cal creure que l’enveja és l’única causa del menyspreu; és, per dir-ho d’alguna forma, la més afavoridora.
«l’apotecari discutia per gust, per gimnàstica de les seves facultats i l’exercici dialèctic li interessava més que la veritat.» Avui dia, trobem gent així a cada cantonada. Sobretot, trobem gent interessada a discutir, confrontar, més que no pas a exercitar les seves facultats. Sembla que la confrontació sempre hagi de ser el punt de partida de les nostres converses, com si mai no poguéssim estar d’acord. La discussió no comporta cap mal; al contrari, és un terreny fèrtil per imaginar i crear. No obstant això, quan la discussió se suma a l’orgull dels contrincants, l’efecte pot ser nefast. Ens han acostumat a un excés de competitivitat que no ens fa millors en allò a què ens dediquem, sinó que només ens esgota.
«Coses petites, insignificants desficis, inquieten més sovint els homes que els problemes greus.» Aquesta cita sembla subtilment lligada a l’anterior. Cal discernir entre allò que val la pena i allò que és insignificant. Vivim en un món en què les banalitats més flagrants poden aparèixer disfressades amb brillants i soroll; cal parar atenció. L’expressió destriar el gra de la palla és molt precisa: la nostra feina, malgrat que ens ocupi tota la vida, és una feina d’una minuciositat exasperant.
Mataró, 12 de juny de 2018
«ell es creia un home superior, i tenia la seva dona per ben poca cosa. Ell mateix sentia constantment la seva superioritat damunt d’ella.» Sí, és possible que Janet sigui el personatge central de la novel·la, però el detallisme i l’exactitud amb què es tracten d’altres com Joan em fan dubtar. En aquest cas, el contrast entre Joan i Teresa, la seva esposa, correspon a l’oposició entre erudició i astúcia: «la seva dona, en un cop d’ull, penetrava les coses més profundament que ell, ... “hi veia clar” amb els seus mals pensaments.» Cal pensar malament per encertar una predicció? La intel·ligència requereix un cert pessimisme? Més d’una vegada m’he fet aquesta pregunta. El pessimisme és al nostre temps el que el coneixement del llatí era a l’edat mitjana: allò que caracteritza les persones amb prestigi intel·lectual. Però cal pessimisme per anar pel món? No tots aquells que han vist la realitat com una cosa caòtica i negra han fet grans aportacions. En molts casos, s’han limitat a queixar-se.
D’acord, el cas de Teresa és diferent a tot això. Teresa l’encerta en pensar malament sobre un familiar, però la desconfiança és paradigma de res? Els protagonistes d’aquesta història viuen al món rural i es poden permetre una certa falta de sinceritat, una certa malfiança; una altra cosa és que aquests valors tan lligats als murris tinguin un vertader pes.
Al capítol següent, Janet s’afecciona a la lectura: «Fins aleshores només havia llegit en llengua castellana. En aquells versos catalans els mots se li presentaren per primera vegada com a éssers vius. Les paraules, per a ell, eren allí la mateixa cosa representada.» D’aquest fragment, m’interessen dues qüestions: la de la llengua i la de la paraula viva. Pel que fa a la llengua, en el cas que entenguem aquest fragment com una projecció autobiogràfica de l’autor sobre Janet, podem observar que l’edat a què començà a llegir en català fou bastant primerenca si es compara amb la d’altres autors anteriors de la Renaixença. Narcís Oller, per exemple, començà escrivint en castellà i, mentre ho feia, es lamentava que alguns autors escriguessin en català, ja que considerava que, en aquella llengua —la seva llengua de carrer, de fet—, ningú no els llegiria malgrat tenir valor. Sembla que els autors de la generació de Puig i Ferreter es lliuren de judicis d’aquesta mena en gran mesura.
Pel que fa a l’altra qüestió, és visible que l’expressió paraula viva apareix en diversos autors modernistes, com molt representativament a Joan Maragall. La resposta que Eugeni d’Ors va donar a aquesta concepció de la literatura es resumeix en la frase següent: «La paraula no ha estat mai viva.» Una afirmació així, rotunda i eixuta, probablement rebrà menys adeptes que la metàfora de Maragall, però la trobo molt significativa en la mesura que posa l’accent en els homes, que són qui ajunten les paraules a partir de la seva experiència de la vida.
Més endavant, el tema de la mentida torna. Janet ha mentit als seus companys dient que el seu oncle ha tornat ric d’Amèrica. Ara, voldria desfer la mentida, però xoca amb la força d’un orgull bastant precoç: «Una força invencible li aturà la llengua. Se sentia com encadenat per un fet anterior. Sofria de la seva manca de coratge. Volia ésser verídic, sincer amb el mestre, a qui adorava. I es va trobar incapaç de dir la veritat. Estava a punt de plorar.»
Fer una introspecció en un nen no sembla fàcil, però Puig i Ferreter ho aconsegueix amb una gran versemblança, sense encasquetar-li les reflexions que faria un adult davant d’un problema. La falta de resolució de Janet ens retrotrau a una edat en què cap de nosaltres comptava amb la suficient experiència per escapolir-se ràpidament d’un conflicte, en què les coses més lleus eren agreujades per la nostra pròpia ment i les més importants eren reduïdes a una mida bastant normal. Fer-se gran pot tenir a veure amb aprendre a reaccionar, però no necessàriament amb fer les coses bé. Els adults es continuen equivocant, continuen prenent decisions que no voldrien prendre. Fer les coses bé, en canvi, no té una edat propícia; aprofitant el moment oportú i estant atent, tothom pot obrar com cal.
«Tingué la intuïció primicera que una mentida no va sola sinó lligada amb altres; que una primera mentida obliga a dir-ne una segona, un enfilall. “Si m’ho torna a preguntar li diré tota la veritat.”» El mentir s’escampa: primer, mentia Hipòlit; ara, menteix qui l’admirava, Janet. Curiosament, fa uns dies, la mentida en la novel·la ja m’havia fet escriure en aquest diari que una mentida sempre en porta una altra. Ara, aquest fet és observat pel narrador. Probablement haguem coincidit perquè és de sentit comú. Com no? Convé tallar les mentides d’arrel. Fins i tot Janet, sent tan petit, s’adona que, quan l’ocasió sigui l’adequada, hauria de confessar la seva mentida perquè la bola no continuï fent-se més gran.
Janet discuteix amb els seus companys per la mentida que els ha explicat i fuig. «Necessitava distreure’s d’ell mateix i qualsevol cosa li servia. Es posà a jugar amb l’aigua i el glaç, a xipollejar amb una voluptat creixent. Amb deu companys a la vora no s’hauria divertit més que amb aquell joc solitari.» L’evasió, com a Camins, és present a El cercle reiteradament. La gran novetat de l’obra respecte de l’anterior és el protagonisme d’un nen. Puig i Ferreter es posa en la seva pell d’una forma tan íntima i natural que es diria que ha tornat a la seva pròpia infància per capturar les impressions que es tenen en aquell moment de la vida.
Com a exemple d’aquestes impressions tan ben descrites, podria posar el següent: «Que era dolça una festa en dia de classe, amb el consentiment dels pares! Un pensa en els altres nois aclofats damunt del pupitre i ell s’està contemplant la massa d’oliva fresca i premsada com s’esllavissa blanament... Un se sent un noi extraordinari, més feliç que tots els altres, envejable, envanit.» Potser no comparteixi l’experiència de la premsa d’oliva, però comprenc la primera, la de faltar a classe. De fet, ara m’adono que, en llegir una narració sobre un nen, els records de la meva infància se’m presenten a la ment una gran vivor, com si no hagués passat gaire temps des dels fets a què es remeten. En el meu cas, els dies de classe que em quedava a casa solien comptar amb el consentiment dels meus pares, però no amb una raó vertadera. Més aviat fingia estar malalt per quedar-me a casa no fent res. Aprofitava especialment els dies que els meus pares no hi eren i que era la meva àvia qui m’havia de despertar i fer l’esmorzar: fingir que estava marejat o que tenia mal de cap davant d’ella era extremament fàcil.
Mataró, 13 de juny de 2018
«El ventijol que passava per damunt del torrent i que de vegades regolfava al seu entorn [el d’en Janet] li besava el clatell o li feia voleiar els panys de la brusa oberta; qualsevol altre que ell l’hauria trobat fred, però el minyó li oferia amb complaença el rostre vermell i excitat.» Hi ha molts moments d’El cercle que fan pensar en les escenes extàtiques de Camins, en què el seu protagonista es delectava en la contemplació d’un entorn natural. Trobo que tant Janet com Hipòlit es poden entendre, en diferents capítols, com a alter ego de l’autor.
«Janet era d’aquells éssers ràpids en cometre faltes, però que no triguen a sentir la culpa i els seus efectes.» Una vegada més, trobo una frase que, durant un instant, em fa pensar que el narrador no està parlant dels personatges que ha creat, sinó del lector, de mi. Ser ràpid a cometre faltes i no trigar a sentir la culpa; alguns dirien que aquesta conducta és absurda i que, si algú podia preveure la falta abans de fer-la, hauria d’haver corregut a corregir-la, i no haver esperat a cometre-la per sentir-ne la culpa. Però no sempre fem exactament el que la raó ens demana. Vet aquí que, tot sovint, malgrat que sabem el que ens convé, preferim escollir el camí més costerut i perillós, com si el nostre major interès no fos preservar la vida i preservar-la el millor possible, sinó sotmetre-la als experiments més apassionants, als límits menys clars.
«Aparèixer com un trapella, com un noi desvergonyit als ulls de l’oncle, li feia disgust i horror.» Encara que Janet és un nen, m’identifico amb algunes de les seves preocupacions com si les hagués sentit per darrer cop avui mateix. Aquí, recordo amb molta frescor la quantitat de vegades que he intentat aparentar ser qui no era per satisfer els meus familiars. Si bé Janet busca no decebre el seu oncle, el meu problema des d’adolescent ha sigut que he intentat acontentar el màxim de gent possible del meu voltant, com si això no fos impossible i com si servís de res.
En subordinar-nos tan irracionalment a la voluntat dels altres, neguem una de les coses que ens constitueixen més intensament com a humans —la capacitat de decidir, clar. La tendència general, actualment, crec que va en una altra direcció. Trobo més gent disposada a trepitjar altres persones per complir els seus objectius que no pas gent massa predisposada a la submissió. També em sembla veure que el sotmetiment més estès que trobaríem en la societat no és el més evident, el més brutal, sinó que, més aviat, té a veure amb desitjos infundats, imposats. Només desitgem el que és natural en nosaltres desitjar? No, també hi ha desitjos que hem rebut per part del col·lectiu i que responen a les modes, novetats, necessitats noves. Són els desitjos de la massa. No tots aquests desitjos són negatius —el desig de construcció nacional, per exemple, no sembla respondre principalment a interessos industrials o empresarials, sinó a una voluntat popular—, però, de vegades, es descontrolen, degeneren.
Aquests desitjos infundats poden ser més perillosos que no pas la submissió a l’opinió d’un familiar o d’un altre. Pots arribar a ignorar l’opinió d’algú que valores, però no pots ignorar ni els desitjos més buits quan apareixen en totes les pantalles, en les parets de totes les ciutats. Si bé els desitjos solen suposar un llaç, aquest tipus concret de desig es simbolitzaria amb una cadena.
«les muntanyes havien insistit a cridar-lo des de l’altra banda del mar i, quan des del tren les va reveure, tingué la idea que elles representaven la perennitat de les coses, si els homes n’encarnaven la fugacitat.» Les muntanyes, en aquest fragment de to majestuós, arriben a esdevenir una cosa divina. En efecte, tenen, en si, una major eternitat que els homes. De fet, tenen tota l’eternitat que els homes poden imaginar. Podria ser que, un dia, les muntanyes desapareguessin, que fossin engolides pel mar, que la terra sencera deixés de ser tal com l’hem conegut fins ara. No obstant això, les visions apocalíptiques tenen molt poc recorregut. Els homes van començar a pensar, sentir i viure sota el cel i sobre la terra. Aquest és l’horitzó que coneixem. Les muntanyes encarnen l’eternitat en el nostre món, que és l’únic que pensem. És clar que, si anéssim a l’extrem del relativisme, podríem observar les muntanyes com quelcom contingent, finit, però res no ens obliga a buscar un punt de vista que abasti la totalitat. Com ens atrevim a parlar de totalitat, si no hi ha res més lluny del nostre abast?
«Una sensació d’irrealitat, de pèrdua de contacte amb les coses, féu estremir el cor d’Hipòlit. No va preguntar-se si les coses eren així o eren els seus ulls que les hi feien veure talment.» Hipòlit torna a assemblar-se al protagonista de Camins, idealista fins a la medul·la, capaç d’oblidar la realitat exterior fins trobant-se en la misèria més planyívola.
A continuació, Hipòlit fa una reflexió que m’interessa moltíssim: «Res no té importància, res —va dir-se.» Però, poc més endavant, corregeix: «”Sempre més, aquestes criatures [els fills de Joan] em veuran com un farsant [si fujo].” Li semblava estrany que això li causés una torbació inesperada, precisament quan acabava de dir-se que “res no té importància”.» La seva torbació és comprensible, ja que, en realitat, no és cert que res no tingui importància. Aquesta idea només podria haver sigut expressada en un moment de profunda tristesa. El que sembla més assequible a l’enteniment és creure que hem vingut al món a donar sentit. El sentit no ens ve donat: el donem. Quina pau ens sobrevé en adonar-nos d’aquest fet!
Mataró, 14 de juny de 2018
És curiós que, encara que els moments de suspensió de tot pensament, de pura contemplació, abunden en Puig i Ferreter, no tinc la sensació que resultin repetitius, com si, en efecte, en cada ocasió consistissin en una cosa única. «Avançava sense pensar res. Una lassitud dolça el bressolava.» El narrador sol insistir en una idea: no pensar en res. També ho feia el de Camins. Sembla simple, però la tasca de buidatge que s’ha de fer per no pensar en res realment és seriosa.
D’adolescent, vaig veure un documental en què un amic de Jean-Paul Sarte el descrivia de la següent forma: «Era un home que mai no parava de pensar.» La frase em va quedar gravada al cap, com si dugués implícita la consigna de com havia d’intentar ser i com havia d’intentar comportar-me. Bé. Pensar en moltes coses a la vegada no és sinònim de benestar; de fet, ni tan sols és segura la qualitat del que es pensa. Una consciència agitada sembla un tren en marxa, imparable, esquizofrènic. Fer callar la veu interior és un art. De vegades, Hipòlit s’endinsa en un cementiri: «De sobte es va veure morint una nit de fred, com un gos, sol, al ras ..., sense haver-li servit de res la llarga expiació dels seus errors, el seu clam interior i incessant vers el Déu de l’amor...» Puig i Ferreter es refereix poc a la mort. No obstant això, ara que apareix, sembla estranyament connectada a un sentiment religiós. El narrador de Camins creia en Déu? No en tinc ni idea, si bé passava per moments de transcendència. Aquest Hipòlit sembla considerar l’existència de Déu i, tot seguit, restar-li importància. Que hi ha un misteri en la vida humana és indubtable; que aquest misteri tingui la forma de Déu ja grinyola més.
Mataró, 15 de juny de 2018
Sobre la relació entre Hipòlit i Joan, empre hi ha un tel d’enemistat. Entre dos germans, sol aparèixer l’esperit agonístic. Malgrat que cadascun sigui únic, diferent, la feblesa ens fa comparar-los, com si haguessin de competir: ens fixem en allò que té el germà gran que no té el petit i en allò que té el petit i no té el gran. És comprensible, davant d’aquesta situació, que la tensió sempre es mantingui viva. «Quina importància té que el Joan i jo ens barallem com a gossos? És el que fan la majoria de germans.» Probablement, l’alternativa a barallar-se no consisteix a no barallar-se, sinó a allunyar-se. No tenir contacte amb algú per no entrar-hi en conflicte, bé. És una opció pragmàtica, però, si aquest algú és el teu germà, el camí de fugida sempre ve seguit pel de retorn.
Al començament del capítol quart, un mossèn li diu a Hipòlit: «Tu no has tingut mai Déu ni llei.» Evidentment, no es refereix a la llei jurídica. Continua: «T’has abstingut de posar afecte a ningú perquè els afectes creen lligams, obligacions.» En aquest mateix capítol, se’ns descobreix l’edat d’Hipòlit: seixanta anys. És una xifra que fa por, enfront dels vint anys del narrador i protagonista de Camins. A seixanta anys, no sé si hom té una major tendència a repassar el passat o a pensar en la mort. Deu anar a persones. Sigui com sigui, l’escena que es dibuixa en la novel·la és molt greu: un mossèn posa un mirall davant d’Hipòlit perquè vegi que no ha estimat, que no ha sabut establir-se i crear vincles. És com si, per ell, l’experiència de vagabund que ha passat el protagonista de Camins s’hagués allargat tota la vida.
Decideixo aturar la lectura aquí, al final de la primera seqüència del quart capítol. Aquest darrer moment, aquesta recriminació del mossèn, sembla un malson. I és curiós que em sembli un malson a mi, que tinc exactament la mateixa edat que el protagonista de Camins, que tinc tota la vida per davant —si no hi ha imprevistos. Trobo que el que diu el mossèn a Hipòlit és un malson per una raó: al final de la vida, crec que ningú no voldria sentir que no ha estimat el suficient com per crear una casa, com per habitar el món. Destrossar el valuós és fàcil, propi de la joventut. En algun moment ens hem d’aturar i començar a tenir cura de les coses.

No hay comentarios:

Publicar un comentario