sábado, 19 de mayo de 2018

(Assaig) Vita activa en Hannah Arendt



1. El concepte de vita activa en el pensament de Hannah Arendt: La condició humana (1958)
El 1958, la pensadora Hannah Arendt va publicar en anglès La condició humana. Dos anys més tard, la traducció a l’alemany de La condició humana duria per títol Vita activa oder Vom tätigen Leben, i aquesta no és una dada gens banal, ja que la idea de vita activa juga un paper fonamental en la concepció filosòfica de l’autora alemanya.
Ara bé: si parlem d’Arendt, l’adjectiu filosòfic s’ha d’agafar amb pinces, perquè, a partir de cert moment de la seva vida, es va negar en rotund que la consideressin filòsofa: ella es veia com una teòrica política i, així, contraposava fortament la filosofia (que és, comptat i debatut, una disciplina descriptiva) a la teoria política (una disciplina que depèn de la invenció humana).
En qualsevol cas, La condició humana és un llibre molt vinculat a la filosofia i, de fet, una de les primeres coses que Arendt hi fa és distingir la condició humana de la naturalesa de l’home. No és possible definir la naturalesa humana perquè l’home, per accedir a un coneixement semblant, hauria de ser un ens superior, una mena de Déu. La condició humana, en canvi, fa referència al fet que l’home és un ésser condicionat tant per les coses que li han sigut donades com per les coses que ha fet i, a més de ser condicionat, també condiciona, de manera que hi ha una relació complementària entre ell i el món que l’envolta. La idea de vida activa s’haurà de posar en relació amb la condició humana, i no pas amb la naturalesa de l’home.
La vida activa es refereix a tres esferes de l’experiència dels individus: la labor (és a dir, les activitats que fem per sobreviure), el treball (que és allò que produïm) i l’acció (el camp de la política). Com ja havien entès els medievals, la vida activa, en la qual l’acció té un paper principal, es contraposa a la vida contemplativa, que és la pròpia dels filòsofs i que Arendt investigaria amb més profunditat en un llibre que no pogué acabar, La vida de l’esperit.
2. Història del concepte vita activa
Però, abans de passar a l’anàlisi detallat de les parts de la vida activa, ens podríem preguntar: quina és la història d’aquest concepte? Arendt repassa la seva tradició.
Pren com a punt de partida l’Antiga Grècia i, concretament, el judici que es va fer a Sòcrates, en el qual ja s’entreveia el conflicte que s’ha mantingut en el temps entre la filosofia i la política. La política jugava un paper fonamental en la concepció dels grecs.
Durant l’edat mitjana, però, es va passar de considerar com allò més important la política a considerar que el més important era la vida contemplativa. Per tant, es valorava més la fabricació artesanal o artística (és a dir, l’àmbit del treball, de la producció) que el pensament o l’acció.
Això no obstant, al contrari del que es podria creure, aquesta forma de pensar que valorava la vida contemplativa per damunt de tot no neix amb el cristianisme, sinó que té les seves arrels en pensadors grecs: Plató ja ho havia subordinat tot a l’existència del filòsof-rei i Aristòtil també s’havia guiat per l’ideal de la contemplació. La diferència entre la superioritat que els grecs atorgaven a la vida contemplativa i la que li atorgaven els medievals és que els primers la reservaven a uns pocs, mentre que els segons la volien fer extensible a tota la gent.
Arendt considera que la jerarquia que s’havia establert entre la vida contemplativa i l’activa havia impedit que s’arribessin a entendre les parts de la segona. Així, pretén esborrar aquesta subordinació de la vida activa a la contemplativa per poder-li donar una nova dimensió. D’altra banda, en l’edat moderna, a través de figures com Nietzsche o Marx, s’havia dut a terme una inversió de valors que posava la vida activa per damunt de la contemplativa, però la pensadora alemanya no vol prendre aquest punt de partida, sinó que pretén tractar la vida activa i la contemplativa en un règim d’igualtat.
3. Vita activa per Arendt
Ja havíem enumerat quines són les esferes de l’experiència dels subjectes de què parla Arendt: labor, producció i acció. Ens detindrem en alguns aspectes de cadascuna.
3.1. Labor
La primera esfera de l’experiència que compartim és la labor, o sigui, el cicle d’intercanvi de l’home amb la naturalesa, totes les activitats biològiques que fem a diari perquè necessitem reproduir la nostra vida. Són activitats al servei de la subsistència de l’individu i de l’espècie: així, la labor, pertany necessàriament a la vida humana, però també a qualsevol altre ésser viu. Aquí, enfoquem la vida com a animalitat.
Ens trobem dins l’espai re-productiu. El que caracteritza aquestes activitats és la seva circularitat: les hem de fer i tornar-les a fer. Aquest cicle, per definició, no deixa rastre i es repeteix tot el temps. Quan l’home es troba en l’espai reproductiu, és entès com a animal laborans, ‘animal que labora’; aquest és, de fet, l’espai més relacionat amb el proletariat.
A més, seria destacable que l’àmbit de la labor no està lligat a la llibertat: és una coacció relacionada amb la conservació de la vida, que sempre existeix paral·lelament a l’home, des del seu naixement fins a la seva mort. És a partir de la labor que l’home comença a reflexionar sobre la finitud de la seva existència. Així, es veu conduit a construir un món artificial, diferent al natural, que serà el que trobarem a l’esfera de la producció i que és el que permet a l’home construir relacions amb els objectes que l’envolten: a aquesta xarxa de relacions entre l’individu i els objectes del seu entorn, Arendt l’anomenarà món.
3.2. Producció
Què és el que caracteritza aquest món? Mentre que l’àmbit reproductiu era aquell en què l’home utilitzava els béns de consum —és a dir, béns que consumia i, fent això, els destruïa—, l’àmbit productiu serà aquell en què l’home trobi els béns d’ús (és a dir, els que són usats) i els béns de canvi (els que són intercanviats). Com que aquests béns tenen una major durabilitat que la dels béns de consum, asseguraran a l’home una certa estabilitat; sense béns d’aquest tipus no pot haver-hi món, ja que, si tot estigués en continu consum i destrucció, l’home mai no podria arribar a sentir res com a propi.
Si a l’àmbit reproductiu trobàvem el treball dels nostres cossos, a l’àmbit productiu trobem el treball de les nostres mans. Si l’àmbit reproductiu es relacionava amb els proletaris, l’àmbit productiu es relaciona amb els artesans.
El tipus de racionalitat que teníem a la labor era la del cicle biològic. A la producció, en canvi, trobem una racionalitat instrumental: hi ha uns mitjans que s’utilitzen per arribar a uns fins. Per fer una cadira, per exemple, s’apliquen una sèrie de passos necessaris. El perill d’això, que Arendt observa que Plató i Kant ja havien tingut en compte abans que ella, és que s’acabi aplicant la lògica de mitjans-fins a tots els àmbits de la vida.
En l’espai productiu, trobaríem l’homo faber, en lloc de l’animal laborans, i, tot i que l’homo faber havia tingut una posició primordial durant l’edat mitjana, Arendt constata que la societat del seu moment és una societat d’animals que laboren. Així doncs, encara que semblava que l’home es definia per la seva capacitat de treball, el que trobem és que, per la mateixa forma de desenvolupament del treball, l’homo faber se sacrifica per l’animal laborans, el proletari en què ara tots ens hem convertit. En parlarem més endavant.
3.3. Acció
La tercera esfera de l’experiència era la de l’acció. Entre l’esfera anterior, la del treball, i aquesta, el que hi ha és l’obra d’art, que supera la lògica de mitjans-fins que havíem descrit. L’home, davant del cicle devorador de la naturalesa i davant del món productiu, intenta deixar la seva petjada en el món a través de les obres d’art. Aquestes tenen a veure amb la immortalitat i són el fruit de l’activitat del pensament. El que és contradictori és que, tot i que emergeixen de l’acte de pensar, intangible, acaben convertint-se en obres, en coses. Arendt té en compte que poden haver-hi diferents tipus d’obres d’art: llibres, pintures, escultures, composicions. Això sí: troba que l’obra d’art menys mundana (és a dir, menys propera al món, menys material) és la poesia, a la vegada que és la que més s’apropa al pensament que l’inspira.
Però l’esfera de l’acció no es limita a les obres d’art. L’acció és la capacitat més pròpia dels homes, la capacitat d’intervenir en el món; també és la comunicació. Pot interrompre els processos naturals i productius i, de fet, és el territori de la llibertat, on l’home es mostra com a ésser singular, únic. Al mateix temps, és l’espai on brilla la pluralitat de l’humà i és el que transcorre entre tots nosaltres. L’home s’entén com a zoon politikon.
Si identificàvem la labor amb l’espai reproductiu i el treball amb l’espai productiu, l’acció es vincularia a l’espai públic, la forma més clara del qual es troba a la polis grega, on el treball es duia a terme a l’espai privat i l’acció en l’espai públic de l’àgora. L’acció, doncs, consisteix en la interacció política, que Arendt jutja fonamental per a l’home, i crea les condicions per a una continuïtat entre generacions, per a la història.
4. Conclusió: vita activa en el present
Anteriorment ja havíem dit que Arendt considera que, en el moment que ella viu i escriu, la societat ja no és una societat de productors, sinó d’animals que laboren. Com es podria justificar aquesta impressió? Bé: la realitat és que la producció d’objectes d’ara no és exactament com l’entendria un artesà. De vegades, un treball pot consistir solament en activar un mecanisme, com veiem a la pel·lícula Modern Times, de Charles Chaplin.
Ara mateix, l’home no treballa perquè el treball tingui un sentit més enllà de cobrar un salari per reproduir la vida, per continuar vivint. Es guanyen uns diners que, després, s’inverteixen en la vida de la família; més tard, a aquest temps de treball, li correspon un temps lliure, però no es un temps alliberat del treball, sinó un temps necessari per continuar treballant el dia següent.
Això té una relació molt estreta amb la cultura, com Arendt farà notar a l’assaig «Cultura i política». El producte cultural ha canviat: s’ha convertit en producte de consum, d’entreteniment, per passar l’estona, i no per tenir experiències d’emancipació, de troballa estètica. Els Diàlegs de Plató, per exemple, són indigeribles en la cultura de l’entreteniment, de manera que se n’han de fer versions més lleugeres. Es modifica l’objecte cultural perquè sigui apte per al metabolisme de l’home.
Tot sovint es diu que la tècnica està acabant amb la naturalesa. Theodor W. Adorno, a Dialèctica de la Il·lustració, uns anys abans que Arendt, ja havia considerat que la cultura i la tècnica tenien a veure amb la conquesta de la natura per part de l’home. Arendt, no obstant això, considera que el que passa en la modernitat no és que tot s’estigui convertint en artificial, en tecnològic. Ella diu que precisament el que avança és la naturalesa, la desertificació, la labor. En l’esfera de la labor, com havíem vist, les coses passen sense la intervenció de l’home.

No hay comentarios:

Publicar un comentario