sábado, 19 de mayo de 2018

(Assaig) La qüestió de la llengua literària a Memòries. Història de mos llibres i relacions literàries, de Narcís Oller



1. Introducció
Parlaré de la qüestió de la llengua literària de Narcís Oller. Les seves Memòries són un document inestimable sobre l’assumpte. Per començar, voldria llegir un fragment extret de les Notes disperses, de Josep Pla, en què l’autor empordanès retrata Oller i, seguidament, es refereix a les seves Memòries. El que diu sobre aquesta obra ja ens introduiria una de les seves peculiaritats: va ser publicada molts anys després de la mort d’Oller.
A la penya del Colón, vaig veure alguna vegada Narcís Oller. Era un home petit, vell, groc, “aprestat”, amb un cert tupè, energumènic i d’un geni terrible. Era el tipus del vell amargat i ressentit que sostenia que no li havien fet justícia. Quan parlava d’aquestes coses semblava una criatura i feia l’efecte de trobar-se en un estadi previ a tota experiència de la vida. (...) En aquell cafè [La Punyalada] se solia dir, amb un cert misteri, que Oller havia elaborat unes “Memòries” importantíssimes, que algun dia veurien la llum. “Si hem de callar, callem!”, deia el senyor Puget. (Pla, 1969, pp. 141-142).
1.1. Preàmbul: Introducció a les Memòries
Si bé Narcís Oller va enllestir les seves Memòries literàries el 1918, decidí que s’havien de publicar deu anys després de la seva mort i, com comenta el seu fill, Joan Oller i Rabassa, en el preludi a la primera edició d’aquesta obra, més tard «m’autoritzà a fer-les públiques quan jo cregués que, en aparèixer, no inferirien greuge ni molèstia a ningú.» El fill d’Oller publicà les Memòries literàries del seu pare als anys seixanta.
Una altra qüestió és que el llibre Memòries. Història de mos llibres i relacions literàries, editat per Cossetània Edicions el 2014, aplega dos textos memorialístics d’Oller. Un són les Memòries literàries, que, com hem dit, van ser editades per primer cop el 1962. Un altre són les Notes per a les Memòries del meu pas pel teatre català, de 1913, que va ser editat el 2001 amb el títol de Memòries teatrals i que Oller va pretenia que es fongués amb les Memòries literàries per conformar les Memòries que aquí es presenten. Ara bé: els dos textos són d’extensió molt desigual, ja que les Memòries literàries ocupen els quinze primers capítols de l’obra i les Memòries teatrals tan sols l’últim, el setzè. En la meva exposició, em centraré en les Memòries literàries, que és on podem trobar informació pel que fa al tema de la llengua literària d’Oller.
Un darrer detall en què voldria incidir abans d’aventurar-me en la qüestió de la llengua literària és la destinatària de les Memòries: Oller, a la dedicatòria de la seva obra, «A la portentosa escriptora “Víctor Català”, orgull de nostres lletres», assenyala que la seva obra va destinada a la lectura de l’escriptora de l’Escala. Al llarg del text, de fet, Oller va fent petits incisos en què interpel·la directament Caterina Albert o es refereix a experiències compartides. Per exemple, en reflexionar sobre el fet que la literatura catalana té un públic molt més reduït que altres literatures nacionals, diu: «que si el territori de la nostra llengua és bon tros més petit que el d’altres idiomes, no perxò hem de renegar d’ella ni deixar de conreuar-la ... ni creure, tampoc, que en els jardins petits no hi poden esclatar flors de tanta exquisitat, ufanor i durada com les que puga donar el jardí més gran. (Vostè mateixa, amiga meva, és patent exemple de lo darrer que dic.)» Tot plegat crea un aura d’intimitat molt oportú.
1.2. Segon preàmbul: Recapitulació del que ja s’ha dit a classe
Segonament, abans d’entrar de ple en alguns fragments de les Memòries, voldria recordar aspectes sobre la llengua literària d’Oller que ja es van comentar a classe:
1.     Oller mantingué una relació epistolar molt fructífera amb el novel·lista Benito Pérez Galdós. Si bé Galdós l’animava a escriure en castellà, ell insistia que havia d’escriure en català i utilitzava, bàsicament, el que el professor Domingo va anomenar els arguments romàntic i realista per defensar la seva opinió: el romàntic seria que el vincle entre l’escriptor i la seva llengua és tan íntim que no pot ser substituït per res; el realista seria que l’escriptor no pot fer que els seus personatges parlin una llengua diferent a aquella en què realment es produeixen, el català.
2.     Malgrat aquesta defensa tenaç del català com a llengua literària, els inicis d’Oller foren prou diferents. Va començar escrivint en castellà i va arribar a engegar el projecte d’una novel·la en aquesta llengua, titulada El pintor Rubio (1876) i que restà inacabada. A propòsit d’aquesta novel·la, diu: «oh horror!, les cinc o sis-centes planes que duia ja escrites en forma i estil victorhuguesc del novelón El pintor Rubio quan ja ni el vaig voler acabar i que, per tant, gràcies a Déu, no han vist la llum.»
3.     La seva primera obra en català que premiaren als Jocs Florals fou Sor Sanxa, el 1879. Un any després, el 1880, li premiaren Isabel de Galceran. Aquell mateix any publicà l’aplec de narracions Croquis del natural.
2. Primer capítol de les Memòries
El tema de la llengua literària és nuclear en les Memòries. A la contraportada de l’edició de Cossetània Edicions, de fet, s’enumeren com a temes de l’obra «La descoberta meravellada de la llengua pròpia com a llengua literària, la defensa de l’adopció del català en el marc espanyol, les dificultats d’editar en català, però també d’assegurar traduccions honestes al castellà i a altres llengües», de manera que tots guarden certa relació amb la qüestió que ens afecta.
La qüestió de la llengua literària l’he vist tractada amb especial relleu als capítols u, cinc i dotze, de manera que parlaré sobretot d’aquests tres. En qualsevol cas, és important que el primer tema que tracti Oller en encetar les Memòries sigui el de la llengua. Ja al primer paràgraf, diu que començarà parlant de «la meva iniciació en les lletres i conversió al catalanisme literari».
Quins són els primers escrits que publica Oller? Bé, ell mateix explica que «vaig debutar jo en lletres de motllo amb un article, diem-ne satíric, titulat “Un viaje de placer”, sota el pseudònim de “Plácido”.» (Oller, 2014, p. 33). El setmanari en què va publicar aquest text [el 1868] es deia El Tío Camueso i l’editava un amic seu de Valls, Joan Tomàs i Salvany, tot i que tant ell com el seu amic ja vivien a Barcelona per estudis.
Seguidament, Oller també deixa constància de la seva col·laboració, des de 1873 fins a 1877, en revistes com Miscelánea científica y literaria («novel·letes i llegendes romàntiques, com la de Don García de Alcaraz»), El Siglo Literario («articles pseudo-filosòfics morals a lo Selgas, com el que sots el títol d’”El café y el hogar” [...]») o el setmanari satíric La Bomba. En tots aquests casos, no signava o bé utilitzava pseudònims com el ja esmentat «Plácido» o «Espoleta».
En el procés que seguirà Oller per passar de l’escriptura en castellà a l’escriptura en català hi juga un paper prou important el seu amic Joaquim Riera i Bertran, que introduí l’escriptor de Valls en ambients renaixencistes. Concretament, l’introduí en l’ambient de «la colla de La Renaixensa» al Cafè Espanyol, on «vaig fer nombrosa coneixença d’escriptors catalanistes i vaig travar amistat perpètua amb en Guimerà, llur capitost ... Poc me costà intimar amb tot aquell estol d’ardits patriotes i somniadors com jo mateix, que més que parlant de lletres, s’encenien parlant de pàtria o criticant als governs d’Espanya. De mica en mica se m’anà encomanant també a mi aqueixa dèria, i aixís, sense adonar-me’n i quan encar no m’havia decidit a escriure en català per les aprensions d’antany, vaig sentir-me tan catalanista com podés ser-ho el més ardent de tots ells.» (Oller, 2014, p. 35).
Quan Oller parla de les seves «aprensions d’antany» podem entendre que es refereix a la seva actitud davant dels escriptors bons que escrivien en català: «Però quina llàstima que escriguin vostès en català coses tan bones!... ¿Que no ho veuen que no les llegirà ningú de cara i ulls?... Que això és renunciar, estúpidament, a una glòria merescuda?» De fet, arribà a considerar que aquells que escrivien en català posseïen una «rauxa estranya».
El que trobarem, doncs, és que el catalanisme, en Oller, és un pas previ a l’escriptura en català. El posicionament —més o menys— polític precedeix la tria lingüística.
Oller narra, gairebé com volent constituir un mite d’origen, la seva transformació d’un escriptor en llengua castellana en un en llengua catalana a través d’una anècdota viscuda al sopar dels Jocs Florals de 1877: «d’un a un van anar aixecant-se tots els comensals, brindant, recitant o llegint, menys jo, l’intrús, l’únic autor allí desconegut, amb tot i haver omplert tantes resmes de paper en aquella llengua [la castellana], que havia sigut per mi l’única que podia donar als nous companys meus allí triomfants “la merescuda glòria a què estúpidament renunciava escrivint en català!”» (Oller, 2014, p. 36).
L’escriptor en llengua castellana se sent dins d’una presó social entre els escriptors en llengua català més floralescs. Així, no només trobem que Oller acabà escrivint en català per aquells arguments romàntic i realista que havíem dit, sinó que també hi ha l’element social de per mig, un possible argument social: Oller es devia sentir incòmode en la posició d’outsider a què el conduïa el fet d’escriure en castellà i, a la vegada, moure’s en entorns com aquell.
Després d’aquell sopar dels Jocs Florals, assegura que, en tornar a casa, tingué un somni a través del qual entreveiem el que havíem anomenat argument romàntic: «Vaig veure finalment clar que entre l’escriptor i sa llengua nadiua hi ha un nexe tan estret que no té substitució possible; i que seria, per tant, ben inútil tot esforç que jo seguís fent per arribar a cisellar la frase castellana amb la sobrietat, força i soltura que mostraven mos compatriotes escrivint en català».
Seguidament, relata que va passar un any sense escriure en català i que, més tard, com per fer una broma, va presentar una «novel·leta amb un quadre idíl·lic-sentimental de dos plegafems» als Jocs Florals. Havia presentat la novel·leta anònimament, però «temps després, com un dia en Guimerà m’arrenqués la confessió de que l’obra era del meu cosí i meva i meu el quadro idíl·lic del començament, que an ell li havia agradat força i em digués llavors que ja no comprenia, doncs, com jo no em llançava a escriure seriosament en català —havent-ho sabut fer tan bé en broma—, jo que ... vaig decidir-me. A la quieta, vaig borronejar El transplantat (...)». Així doncs, com a conseqüència dels esdeveniments que hem anat nombrant, Oller començà la confecció del seu primer llibre, Croquis del natural.
3. Una pinzellada del capítol quart de les Memòries
A propòsit del quart capítol, només faré una pinzellada: allà, Oller hi parla de la seva amistat amb Lluís Alfonso, qui «fou el qui més aferrada conservà tota la vida la graciosa dèria de que jo havia d’escriure mes obres en castellà» (Oller, 2014, p. 58). Per tant, Oller passa de considerar que escriure en català és una dèria a considerar que la dèria seria que ell escrigués en castellà, i no en català. A Lluís Alfonso, tanmateix, li agraeix que li fes conèixer Emilia Bardo Bazán.
4. Cinquè capítol de les Memòries
El que es diu de Lluís Alfonso al quart capítol, de fet, prefigura una mica el que es dirà al cinquè, que és on es concentra el gruix de la qüestió de la llengua literària tant pel que fa pròpiament a Oller com pel que fa a la gent del seu entorn.
En l’època de l’aparició de Vilaniu (1886), es donà, per culpa de Lluís Alfonso, el que Oller considera «una polèmica, que retrucà fins a Amèrica, sobre de si jo feia bé o malament d’escriure mes novel·les en català.» (Oller, 2014, p. 77).
A l’ingent aparell de notes de les Memòries, Oller reprodueix alguns dels documents que formaren part d’aquesta polèmica, com:
1.     L’article de Lluís Alfonso que l’inicià, titulat «Literatura catalana». En ell, fa una distinció entre poesia i prosa i afirma que s’ha de poder fer poesia en català, però no prosa.
a.     «Conviene, ante todo, distinguir … la poesía de la prosa catalana.»
b.     «Los poetas catalanes no pueden ni deben escribir en castellano.»
c.      «No admito, pues, más prosa catalana que la que envuelve algún interés filológico o arqueológico, o la que tenga un propósito festivo.»
d.     Rèplica de l’argument realista: «no sé yo que sea condición indispensable para pintar cuadros locales valerse del idioma local. Valera y Alarcón describen costumbres de Andalucía, Emilia Pardo Bazán, de Galicia, Palacio Valdés, de Asturias, y no han necesitado escribir en andaluz, ni en gallego, ni en bable, para ser fieles narradores y pintores ricos en verdad y colorido.»
e.      Un últim fet que no voldria deixar de remarcar és que Lluís Alfonso comença el seu article enumerant els escriptors espanyols que en els darrers temps han sortit en defensa dels poetes i prosistes en llengua catalana: «Menéndez y Pelayo y Emilia Pardo Bazán, en sus libros de crítica, Orlando, en sus revistas literarias, Ortega Munilla, hoy mismo en Los lunes de El Imparcial, declaran que hay, no solo poetas, sino prosistas catalanes que pueden competir con los castellanos, y aun vencerlos.» Aquí, sobretot és destacable el nom de Pardo Bazán, atès que Oller mantindrà una amistat prou llarga amb l’escriptora.
A les Memòries, poc més endavant, Oller cita una carta  que li va enviar Pardó Bazán, dient: «
Comprendo lo que usted me dice de que no puede escribir sino en catalán. Es natural. Solo escribimos literariamente (salvas fenomenales y nunca felices excepciones) la lengua en que rezamos, la lengua que empleamos cuando niños. (…) se confirma lo que usted dice y lo que yo pienso: que en efecto es mejor ser castellano que catalán, y francés que castellano, para esto de la publicidad y nombre.»
2.     Seguidament, Oller també adjunta a les notes de les Memòries una correspondència de Pérez Galdós dirigida a La Prensa de Buenos Aires en què discuteix la llengua literària d’Oller lluint una quantitat important de prejudicis contra la llengua catalana.
a.     Pérez Galdós també s’anima a diferenciar l’ús del català per a la poesia de l’ús del català per a la prosa: «Comprendo que los resucitadores del catalán literario consigan su objeto dentro de la poesía, porque la poesía vive perfectamente en los idiomas ingenuos y sin cultivo, casi mejor que en los muy trabajados; pero querer hacer en catalán la novela contemporánea … me parece absurdo»
b.     Ara bé: potser l’originalitat de l’opinió de Galdós rau més aviat que sembla atribuir cert egoisme a Oller, perquè, en català, priva «así a la mayor parte de los españoles del placer de leerlas [sus novelas]».
3.     Oller, en darrer lloc, també cita la reacció de Joan Mañé i Flaquer a la correspondència de Galdós, que mostrà a través d’un parell d’articles al Diario de Barcelona. Defineix aquests articles com «la defensa mes contundent i calorosa que jo conec de nostra llengua literària i de la raó, necessitat i dret que tenim de conreuar-la».
a.     Mañé, molt enginyosament, imagina una situació en què Oller li preguntaria a Galdós: «Maestro: tiene usted una potencia intelectual, un espíritu de observación, una facundia, una facultad descriptiva, unos recursos de ingenio, una inventiva, una factura que igualan, ya que no superan, a los más nombrados novelistas de la vecina Francia; … ¿Por qué en vez de escribir usted en español no escribe  usted en francés?» Mañé, clarament, suposa que Galdós reaccionaria amb un profund escepticisme, quan l’únic que s’ha limitat a fer és a canviar els papers en qui pregunta i qui respon, ja que la mateixa pregunta li hauria pogut fer Galdós a Oller respecte del català i el castellà.
5.  Una pinzellada més: Setè capítol de les Memòries
La font de noms que es pronuncien a favor o en contra de la literatura catalana arreu de l’estat continua gotejant en d’altres capítols de les Memòries, com en el setè, on Oller comenta que «En Leopoldo Alas [Clarín] era un dels qui més me predicava que escrivís en castellà i no en català, que és llengua —deia— “que le crispaba los nervios y le costaba mucho entender.”»
Una mica més endavant, Oller mostra un article breu de Clarín en què es diu: «Si es imposible que el artista catalán renuncie al catalán, también es imposible que el público castellano aprenda una lengua extraña, y lea en esa lengua, y guste de su literatura.» El posicionament de Clarín i la manera en què el formula em sembla el que suggereix més radicalment la imatge de dos murs enfrontats, incapaços d’escoltar-se, atomitzats.
Als següents capítols també trobem una defensa de la literatura «regionalista» catalana per part de José María de Pereda o un article de José María Quintanilla en què considera que «Pensar y sentir, las dos más altas manifestaciones de la vida espiritual del hombre, originan principalmente el libro, y no se piensa ni se siente en un idioma extraño».
6. Dotzè capítol de les Memòries
Al dotzè capítol de les Memòries, finalment, Oller parla de l’ocasió en què va ser president dels Jocs Florals (institució de la qual es considerava «fill devotíssim»), el 1896: hi pronuncià un discurs catalanista que, segons diu, consistí en «una plana autobiogràfica de ma conversió al catalanisme, traient-ne l’exemplaritat possible en bé del jovent català que encar seguís creient, com jo vaig creure un dia, més eficaç per obtindre nomenada i glòria, l’ús d’una llengua emmanllevada, com ens és la castellana, que no pas la pròpia.» (Oller, 2014, p. 175).
7. Coda: Josep Pla i la llengua literària
Voldria acabar la meva presentació tornant a l’inici, en què he citat unes paraules de Josep Pla. Oller nasqué el 1846. Pla, el 1897. Entre els dos, com veiem, hi ha la distància de mig segle i, no obstant això, Pla, en accedir al món literari, també tingué dubtes sobre la llengua en què havia d’escriure.
Jordi Malé, a l’article «La “banalitat” de Josep Pla i André Gide. (Pla i el català literari als articles de Carles Riba)», fa referència a unes paraules de Pla que aparegueren a La Publicidad el 1921: «Yo escribo casi siempre en castellano porque las circunstancias impiden que escriba en mi lengua. A la punta de la pluma me vienen constantemente giros casticistas y palabras muy doradas y bonitas pero completamente muertas en el diálogo. Yo les cierro el paso a estos escombros y generalmente resuelvo la dificultad traduciendo literalmente del catalán. A veces me ha dicho algún celoso guardador de la lengua de Cervantes: —Usted es un salvaje y un bárbaro. / Yo me he reído, le he dado al señor unas palmaditas y he continuado mi paseo».
Malé troba que una de les raons per les quals Pla escrigué en castellà en un principi fou «l’estrictament professional, això és, econòmica». Una altra raó, proposada per Riba, és que, davant del desgastament de la llengua castellana al començament del segle XX, el procediment de traduir del català al castellà li suposava menys esforç que haver d’utilitzar el català, el qual exigia «una certa potència creativa (de creació de llenguatge i estil literaris)» (Malé, 2000, p. 120). No obstant això, quan Pla publiqui els seus primers llibres (Coses vistes i Rússia el 1925, Llanterna màgica el 1926), ho farà en català.
8-V-2018
8. Bibliografia
Malé, Jordi (2000), «La “banalitat” de Josep Pla i André Gide. (Pla i el català literari als articles de Carles Riba)», Revista de Catalunya, 157, pp. 107-138.
Oller, Narcís (2014), Memòries. Història de mos llibres i relacions literàries, Valls, Cossetània Edicions.
Pla, Josep (1969), Notes disperses, Barcelona, Edicions Destino.

No hay comentarios:

Publicar un comentario