sábado, 19 de mayo de 2018

(Assaig) La llengua literària de Vicente Blasco Ibáñez i Arroz y tartana



Vicente Blasco Ibáñez, nascut el 1867, no tan sols fou un escriptor molt conegut, sinó que també fou un polític anticlerical i republicà que jugà un paper important en la seva València nadiua. Arroz y tartana és una obra escrita gairebé en la seva totalitat en castellà, tot i que la llengua d’ús del seu autor, almenys en el moment que la va escriure, era el valencià. Cal també considerar que les primeres narracions que Blasco Ibáñez publicà, La torre de la Boatella (1883) i Fatimah (1884), foren escrites en català. El 1887, ja en castellà, publicà Fantasías. Leyendas y tradiciones.
A la seva biografia sobre Blasco Ibáñez, Joan Francesc Mira destaca alguns aspectes rellevants pel que fa a la tria lingüística en la seva literatura:
Vist a un segle de distància, des de la perspectiva d’una relativa normalitat literària que llavors no existia, segurament preferiríem que Blasco haguera escrit en la llengua del país: però això era, simplement, impossible. Perquè a València la llengua pròpia no s’havia restaurat com a vehicle d’una prosa literària moderna, i també perquè la Renaixença literària —poc més que poemes, evocacions i Jocs Florals— havia passat de les mans liberals i republicanes de Llombart a les monàrquiques i conservadores de Llorente. Blasco Ibáñez, per tant, no pogué entendre mai les possibilitats d’un nou valencianisme modern i nacional, amb totes les conseqüències. Entre altres coses, perquè aquest valencianisme encara no existia: les primeres mostres són del 1907, i per a ell ja era massa tard. Blasco, per tant, serà un escriptor i un polític valencià, certament, però en espanyol i d’ideologia espanyola.
En aquest fragment, és destacable l’esment de Teodor Llorente. Com es comenta a Enciclopèdia.cat, va ser amb la mort de Constantí Llombart (1893) que Blasco esdevingué enemic del grup valencianista que tenia en cap Llorente.
Com a periodista, el 1894, Blasco fundà el diari El Pueblo. Va ser en aquest diari on, el mateix any noranta-quatre, va començar a publicar Arroz y tartana, novel·la que mostrava la influència que el Realisme francès havia tingut sobre la seva obra després del seu exili forçós a París (perquè havia protestat per la visita del pretendent carlista) uns anys abans (1890). De fet, Mira, a la seva biografia de Blasco, comenta que « era un home de visió tan directa i contundent com el seu propi llenguatge literari»; la referència a una visió directa em va fer pensar en aquest vincle estret entre Blasco i el Realisme.
Amb Arroz y tartana, s’inicia l’anomenat cicle valencià de Blasco, que també contindrà altres obres com Cuentos valencianos (1896) i La condenada (1900) (narracions) i Flor de mayo (1896), La barraca (1898), Entre naranjos (1900) i Cañas y barro (1902) (novel·les). Alguns consideren que aquesta és la part més sòlida de la seva obra.
A propòsit del contingut d’Arroz y tartana, Mira comenta: «està construïda amb els materials de la seua experiència vital i familiar: els botiguers aragonesos que comencen com a pobres aprenents desarrelats i rústics però que s’integren ràpidament en la ciutat, l’ascens social d’una petita burgesia comercial, l’ambient domèstic, les tertúlies i les discussions, la vida dels antics carrers i places: i tot això al voltant d’un centre vital i popular, el Mercat de València, que concentra i expressa el conjunt de la ciutat.» (Mira).
El que s’explica a la novel·la, en definitiva, són les vicissituds econòmiques de la protagonista, doña Manuela, que és una dona vídua amb fills de dos matrimonis diferents i a qui li agrada molt el luxe i l’ostentació. En més d’una ocasió haurà de demanar ajut econòmic al seu germà, Juan, i aquest es resistirà tant com li sigui possible. La novel·la acabarà amb la mort d’un dels fills de doña Manuela, Juanito, i amb la mort al·legòrica d’un personatge que representa el Mercat de València, don Eugenio, propietari d’una botiga.
El nom de la criada de doña Manuela, Visanteta, ens podria fer pensar en el català i en el fet que només alguns personatges de classe social baixa faran servir aquesta llengua.
Com dèiem, Arroz y tartana està escrita en castellà. Ara bé: en moments molt puntuals, els personatges es permeten intercanviar alguna paraula en català o cantar en aquesta llengua.
També, excepcionalment, un personatge fa un comentari despectiu sobre el pes de la industria tèxtil francesa per damunt de la valenciana i usa un verb, futre, que probablement es relaciona amb el francès se foutre de, ‘burlar-se d’algú’, i que, pel que he trobat al Corpus del Nuevo Diccionario Histórico del Español, també apareix a l’obra Miau, de Galdós.
ahora, todo muerto por culpa del maldito Lyon, de esos gabachos que con sus máquinas endiabladas nos han arruinado… (…) ¿Y en esto consiste el progreso? ¿En que unos pueblos roben a los otros sus medios de vida?... Pues me futro en él y en los que le defienden. (Blasco, 2015, p. 183-184).
Tornant a la qüestió del català, cal dir, per començar, que el títol mateix de la novel·la prové d’una cançó que el pare de la protagonista cantava i que fa referència a l’opulència del tren de vida d’algunes persones del País Valencià. Juan recorda la cançó relacionant-la amb la seva germana:
[Juan:] Cada uno nace con su carácter, y tú eres de aquellos a quienes el pobre papá cantaba la antigua copla:
»Arròs y tartana,
casaca a la mòda
¡y ròde la bola
a la valensiana!» (Blasco, 2015, p. 112).
Al tercer capítol de la novel·la, apareix un personatge molt episòdic anomenat tia Quica. És d’origen humil, atès que viu a l’horta, i s’expressa en un castellà peculiar amb errors de pronúncia i una certa confusió fonètica amb el català.
«[Tía Quica] rompió a hablar en un castellano fantástico, ya que en casa de doña Manuela no era permitido otro lenguaje. (…) Allá, en la huerta, se estaba bien, y por esto a ella le costaba mucho decidirse a entrar en Valencia.» (Blasco, 2015, p. 80).
«[Tía Quica:] ¡Calle, siñora! (…) ¡Y qué palisas, Virgen santa! Mi pobre Pepeta pasa la vida de Santa Catalina de Sena, y la muy bestia, erre que erre, sin aborreser a ese pillo de Pimentó, que no vale ni un papel de fumar.» (Blasco, 2015, p. 80).
«en este tono seguía la tía Quica la relación de todas sus desdichas de familia; pero a lo mejor deteníase, y al ver a Amparito, que la contemplaba silenciosa, prorrumpía en un “¡filla meua!” estruendoso.» (Blasco, 2015, p. 80).
«[Tía Quica:] Mira, Nelet; bien puedes servir a las siñoras. A ver si te portas bien; tu padre, el tío Sènto, tendrá un disgusto si faltas a la obligasión. Bien puedes trabajar. Estando en casa, tendrías que ir en el carro a llevar vino, durmiendo mal y trabajando como los machos. ¿Y aquí qué te hase falta?» (Blasco, 2015, p. 82).
L’ús del català, tanmateix, apareix vinculat amb algunes festivitats populars, com les Falles, Sant Vicent o una fira: «Llegó la fiesta de San José, que aquel año tuvo para la familia excepcional importancia. Desde una semana antes, la granujería corría las calles arrastrando sillas rotas y esteras agujereadas, pidiendo a gritos, con monótona canturía, ¡Una estoreta velleta…!”» (Blaco, 2015, p. 137); «Abajo, la plataforma del escenario, donde se representaban los milacres, piezas dramáticas, cándidas y sencillas como sus versos lemosines» (Blasco, 2015, p. 215); «En la entrada de la Alameda apelotonábase el gentío, y por entre la masa de espaldas arqueadas y codos en punta pasaban las floristas con su cesto de mimbres erizado de ramilletes y las chicuelas desgreñadas con el cántaro en la cadera y el turbio vaso en la mano, pregonando: “¡Al aigua fresqueta!”» (Blasco, 2015, p. 328); «Huyó de aquellos sitios, dirigiéndose al final de la feria, donde estaban los restaurants al aire libre» (Blasco, 2015, p. 329).
Hi ha alguna ocasió més en què apareix el català, però no m’hi centraré per no allargar-me massa. Finalment, voldria fer notar que, totes les vegades en què es parla en català, les paraules en qüestió apareixen en cursiva, la qual cosa encara fa que les expressions quedin menys integrades en el text, destacant la distància entre les dues llengües que es barregen.

No hay comentarios:

Publicar un comentario