lunes, 12 de marzo de 2018

(Cartes perquè no ens oblidem) Carta 6. A en Xavier Sirés. 11 de març de 2018



Xavier:
Aquesta carta, se’m fa estrany escriure-la. Primer, perquè ho faig ara, a les nou del vespre. I segon, perquè avui ja ens hem vist, i tinc la sensació que el que et pugui escriure no et vindrà de nou. Però, com he dit, pot ser només una sensació. De totes maneres, m’ho prendré com un deixar constància del que he experimentat al llarg d'aquesta setmana.
Noto que cada setmana es produeix una evolució en mi. Quan era més petita sentia que, en acabar un curs escolar, era una altra Abril, una Abril completament diferent de la que l’anterior setembre havia començat el curs que el juny de l’any següent deixava enrere. I així és com he experimentat aquestes últimes setmanes.
Sembla estrany que en una setmana es puguin experimentar sentiments i sensacions tan diverses, i que d’aquestes experiències se’n pugui aprendre tant (o almenys això em sembla). Estic parlant en termes molt genèrics, sé que ara mateix els profes de filosofia em suspendrien per no concretar, per no especificar. Però, com t’he dit aquesta tarda, m’agrada extreure conclusions generals, de les coses. Al final de les nostres vides suposo que tot es reduirà als grans aprenentatges que hàgim anat fent, a les coses de les quals hàgim anat prenent consciència.
Així que és probable que l'Abril que rebi la teva carta la setmana que ve sigui una Abril nova, més madura o una mica més sàvia. O més confosa i indecisa. Perquè l’aprenentatge també suposa passar per moments d’incertesa i de no tenir les coses gens clares. Suposo que als vint anys és normal dubtar constantment de les nostres conviccions. Deu ser per això que al mínim pas em sembla que he avançat un quilòmetre.
Sento enviar-te aquesta carta tan tard. Ho comptaré com una experiència més. Cada setmana, diferent.
T’estimo,
Abril.
P.D.: Gràcies per la teva genial proposta d’anar al teatre. Com sempre, l’has encertat. Ell és la meva agenda cultural.

No hay comentarios:

Publicar un comentario