domingo, 4 de marzo de 2018

(Cartes perquè no ens oblidem) Carta 5. A l’Abril Torradas. 3 de març de 2018



Un dels temes sobre els quals més hem parlat aquests darrers mesos deu ser el de l’èxit. L’altre dia, una companya de la carrera em deia: «Jo, abans de la universitat, també creia que anava a menjar-me el món.» És així per a tothom? Tots crèiem que, en entrar a la universitat, algú descobriria el nostre talent i ens enviaria directament a la glòria? La realitat és un pèl més fatídica, pel que sembla. Sé que tu també estàs preocupada per aquest motiu. La diferència entre el teu cant i la meva escriptura és que, quan tu cantes, el públic immediatament aplaudeix, mentre que, quan jo publico algun escrit, la reacció més segura és el silenci o la indiferència. M’explico: potser et sorprèn el fet que encara no t’han arribat les oportunitats que esperaves, però la reacció de la gent davant del teu art t’assegura que estàs anant pel bon camí. No hi ha dubte que la teva veu té un potencial esborronador i és qüestió de temps i un xic de sort que aconsegueixis tot el que et proposis.
Ahir, vaig veure una entrevista amb l’Albert Serra en què ell deia: «Abans, la gent volia ser underground. ... La gent d’èxit era una cosa menyspreable, l’autenticitat venia de l’underground. És el canvi més gran de paradigma que trobo que s’ha fet en relació a com enfrontar-se des del rol de l’artista, de l’escriptor, amb la societat. Ara, l’èxit és una exigència molt més forta; és més trist perquè es redueix la varietat. ... Els camins de l’èxit ja tots els coneixem. En canvi, els camins de l’underground, per definició mateixa, són imprevisibles.» I, a propòsit de la seva situació de reconeixement cultural sense que això vagi seguit d’un benefici econòmic: «He vist que t’evitava tantíssimes temptacions! ... Aquesta relativa dificultat econòmica, malgrat l’èxit aparent, ha fet que el radicalisme cada vegada s’enfoqués més cap a l’objectiu estètic i les coses pures.»
Recordes el dia que vam conèixer l’Albert Serra? L’obsessió que sento per la seva obra és equiparable a la que sento per l’obra de Josep Pla, Josep Maria Esquirol o Hong Sang-soo. Sigui com sigui, crec que podem aprendre molt de les seves paraules. Tant tu com jo sabem que ens fa falta paciència i no ratllar-nos massa perquè tot acabarà arribant. No obstant això, escoltar l’Albert Serra parlant de la dificultat econòmica (no una dificultat extrema, s’entén, sinó una dificultat en què almenys les necessitats bàsiques estiguin cobertes) com d’alguna cosa fecunda és enlluernador. La pròxima vegada que quedem, hem de prendre una copa de vi per les nostres dificultats futures i per tot allò bo que està a punt d’arribar.
Una abraçada que no s’acabi.
Xavier.

No hay comentarios:

Publicar un comentario