domingo, 4 de febrero de 2018

(Cartes perquè no ens oblidem) Carta 1. A l’Abril Torradas. 4 de febrer de 2018



Abril:
Hem deixat d’estudiar a la mateixa facultat. Seria molt fàcil que ara l’un s’oblidés de l’altre i que cadascú es conformés amb les noves amistats que fes. Molt sovint he sigut negligent amb els meus amics: he ignorat que continuaven existint per mandra o bé perquè m’han començat a caure malament. Hi ha poques persones que sàpiguen tant de mi com tu i que hagin trobat les paraules precises per respondre’m quan m’he fet preguntes: per això, prefereixo no imaginar-te lluny de mi. Et proposo que, cada dos diumenges, l’un escrigui una carta a l’altre. Avui, ho faig jo; el diumenge vinent, ho podries fer tu; etcètera. Acceptes? No notis cap pressió.
En aquesta primera carta, no estaria malament que et descrigués. Moltes vegades, quan parlem, destaques detalls que veus en mi: «Tens uns gestos molt aristocràtics», em deies fa poc. Jo mai no destaco res que vegi en tu perquè, primerament, la meva timidesa m’impedeix fer aquest tipus de coses i, segonament, no soc gaire observador. Més que un observador, soc algú que distorsiona la realitat que veu al seu voltant —no per això soc un idealista: em sento tan realista com un Zola, com un Courbet.
Com descriure’t? Si em proposo fer-ho per escrit, la tasca és més fàcil que si ho fes oralment, però, igualment, les imatges que em venen al cap són tan disperses que no sé com trobar-les-hi un ordre. Hem viscut moments molt diferents entre si i t’he vist amb una multitud de cares contradictòries. Aquest embalum de formes, però, no suposa que, quan et vegi, deixi de veure la mateixa persona que el dia que ens vam conèixer.
Podríem començar constatant alguna cosa objectiva: ets una cantant. Cantes bé. Molt bé. (L’altre dia, en Francesc em deia que no havia sentit ningú de la nostra edat que cantés com tu. Guanyar-se el respecte d’en Francesc és una cosa important: el més fàcil és guanyar-se la seva ironia, tan crua.) Risto Mejide va dir que cridaves, però la pregunta és si no hauria dit el mateix d’una Beyoncé o una Whitney Houston encara desconegudes. Ets cantant i, a més, estudies Filosofia. Ets C. Tangana, vaja. No. No ho ets. Tu i el rap (o trap? O pop?) no us porteu gaire bé, no? Tens clar quin estil musical trobes bo i quines són les teves possibilitats vocals. La seguretat que veig en tu quan actues és, en part, la garantia del teu futur èxit. És trist i fantàstic alhora, però la seguretat en un mateix té a veure amb la supervivència en aquest món de peixos grans i petits.
Descriure’t significa parlar de la teva manera de pensar. Tots els consells que em dones, tots els comentaris que fas, traspuen unes idees en què creus fortament: no distingeixes entre el cos i la ment i creus que l’un es pot curar a través de l’altra, veus senyals transcendents en el teu dia a dia, adores la gent que t’envolta (ets una mariliendre de cap a peus, els dos ho sabem), confies en el valor de la família. Estic d’acord amb algunes de les teves idees; n’hi ha d’altres que em fan dubtar. Des del dia que vam començar a parlar fins avui, el meu esforç ha consistit a descobrir el continent que hi ha dins teu.
I només puc dir:
Perquè eres tu, perquè era jo.
Xavier.

No hay comentarios:

Publicar un comentario