domingo, 25 de febrero de 2018

(Cartes perquè no ens oblidem) Carta 4. A en Xavier Sirés. 25 de febrer de 2018



Diumenge. Segons la tradició cristiana, Dia del Senyor. El dia del Senyor és cada dia, per a mi. Ja que Déu és el nostre pare, podem comptar amb el seu favor sempre; el problema és que no ho creiem.
Últimament sóc conscient de quan em deixo emportar per la ment pensant, la ment enfocada en la mancança, la ment que creu que he de “lluitar” per aconseguir objectius. Pensar en termes de lluita implica pensar que la vida se’ns oposa. I això, quin sentit té?
És en aquests moments de sentiment de pobresa, de descens a l’Infern (perquè l’Infern no és res més que l’autolimitació) quan recordo que la por és una il·lusió, que aquí i ara hi ha tot allò que és precís per a la meva evolució, i que cada cosa arribarà quan em permeti rebre-la, quan permeti a Déu donar-me-la. Entrego les meves preocupacions a l’Esperit Sant, i sé que no he de patir. Patim perquè volem, perquè ens sentim abandonats, perquè ens pensem que algú ens ha llançat a l’atzar a aquest camí suposadament tortuós que anomenem vida. Jo prefereixo pensar-ho al revés: que tot té alguna finalitat; la Naturalesa és massa intel·ligent com per malbaratar energia a crear-nos problemes del no-res i perquè sí. Són proves a transcendir, són ensenyances que ens poden fer més savis, si acceptem el repte d'aprendre. Si no, ja tornarà a presentar-se el conflicte. Però de l’escola no se’n surt esquivant les assignatures, sinó superant-les. Doncs la vida és el mateix. I Déu ens dona constantment les eines i les persones necessàries per al nostre creixement, per al desenvolupament, individual i col·lectiu.
És per això que fa temps que cada nit sento que he d’aturar-me en algun moment i agrair les experiències viscudes i les oportunitats de creixement que Déu m’ha regalat. Cada dia em sento una mica més privilegiada: tant de bo tothom tingués les relacions familiars que tinc jo, una casa com la meva, unes amistats com les meves, totes les necessitats cobertes i més… Orar no consisteix a seure a meditar, a anar a un temple sagrat, a tenir certs rituals… L'oració va amb nosaltres a cada moment de la nostra vida. Agrair no requereix res més que el simple sentiment d’agraïment; i això, ve sol. Simplement es tracta de parar atenció i aprendre la lliçó que cada dia ens farà una miqueta més savis que l’anterior.
Per això aquí i ara agraeixo (entre tantes altres coses) la teva amistat i tot el que m'aporta, que és molt.
Vull acabar aquesta carta amb una frase de Mahoma: “La gratitud per allò que hom ha rebut és la millor seguretat perquè l’abundància continuï”.
Gràcies, Xavier. T’estimo.
Abril Torradas Ratés.

No hay comentarios:

Publicar un comentario