jueves, 23 de abril de 2009

(Relat) El joc dels déus



Tots els planetes tenen un déu: de Mercuri, Mercurions; de Venus, Venuseva; de Júpiter, Jupiton; d’Urà, Uranieva; de Neptú, Nepturas i de la Terra, Terroli. Un dia estaven tots els déus prenent el sol, en el seu pati-estrella, i pensant quin podria ser el planeta on ficarien petits animals per jugar amb ells. Van pensar en Mart, però en Marteculis no volia haver de recollir els petits excrements dels animals cada dia; després, Saturon, però el soroll que feien no els deixava. Van pensar en la Terra. En Terroli va ensenyar als altres déus com podia ser la Terra: cotxes, parcs, humans, cases, hotels i molt més. Jupiton no estava d’acord perquè deia que a Júpiter es viuria més bé, perquè tenia el doble de luxe: super-limusines, parcs amb llucs i jocs, Jupi-persones, casases, hotelasos i molt, molt mées.
En Terroli i en Jupiton estaven barallant-se quan, de cop, Venuseva va dir: per què no feu un joc com, per exemple, pedra-paper-tisores? Van començar per quan un deia paper, l’altre deia igual; quan un deia tisores, l’altre igual.
Uranieva els va dir que podrien fer un torneig amb més de mil persones mirant; així ho van fer.
El diumenge següent, era el dia del torneig; no hi faltava res: gent venent sandvitxos, altres animant, els que només s’ho miren, etc.
Estaven preparats, i es va sentir un soroll.
El torneig acabava de començar.
Tenen als seus costats els millors jugadors de pedra-paper-tisores.
En Jupiton intentava fer trampes amb la seva màquina para-temps i, quan en Terroni va treure la mà, ell va treure la que superava, així que al final va guanyar en Jupiton.
En Jupiton no s’havia adonat d’un defecte a la seva màquina: no afectava els animals.
Quan Zeus anava a coronar-lo rei de la vida, a Jupiton li va passar per sobre del cap un lloro dient: trampa, trampa, trampa...
Quan en Zeus va adonar-se de què volia dir, va condemnar jupiton que el seu planeta sigui un més sense vida i a deu segles de foscor a la presó de la Via Làctea.
Des de llavors, la Terra és l’únic planeta de la Via Làctea que té vida i en Terroli, cada dia pels matins, mira des de dalt del cel com evoluciona el seu planeta, amb els seus amics.
[Vaig escriure aquest relat a començaments de 2009, quan tenia deu anys. El podríem considerar el primer de la meva producció. Per quina raó el vaig escriure? Per al Certamen Literari Josep Maria Pellicer, el certamen que el meu col·legi, Maristes Valldemia, organitzava cada sant Jordi. Em van distingir amb alguna mena de premi. Fins llavors, m’havia acostumat a ser el tipus d’alumne de notes mediocres en què cap professor es fixa. A partir d’aquest moment, les meves notes van millorar i la meva atenció a les classes començà a ser notable. Havia necessitat que algú cregués en mi per esforçar-me a fer les coses bé. No obstant això, de què m’han servit tants esforços? M’han donat algun fruit intel·lectual. Però també haig de confessar que, a la vegada que aquest premi em motivava a convertir-me en un bon alumne i aspirar a ser escriptor, va posar un punt final a la meva infantesa —segurament el moment de la meva vida en què hauré sigut més afectuós i en què hauré tingut més facilitat per oblidar-me de mi mateix. No saber-me oblidar de mi mateix és la creu amb què visc des de llavors. Podríem jutjar que és una creu prou insignificant, però, en certs moments, no hi ha dubte que empitjora l’experiència de la vida i que fa créixer un egocentrisme brut, indesitjable.
Trobo que aquest text no és gens representatiu del que més endavant seria la meva obra literària. Ara bé: reconec que tant fou l’impuls que em donà guanyar aquell premi con la lectura de les novel·les de Carlos Ruiz Zafón el que em portà a escriure.
Vaig escriure aquest relat sense ser encara un aficionat a la literatura. En el meu cas, primer, vaig escriure; després, em vaig adonar que, per escriure, també havia de llegir. En qualsevol cas, quan, des del meu col·legi, em van demanar que escrigués un conte, sembla ser que vaig tenir clar que fer quelcom literari tenia relació amb parlar d’una tradició, d’una mitologia. La importància de la tradició continua molt present a la meva obra.]

No hay comentarios:

Publicar un comentario