(Presentació) Per (a) què ells? Cànon literari i gènere



0. Introducció
Potser el títol de la meva presentació, a primera vista, sembli una mica estrany. El tema sobre el qual parlaré és el cànon literari i el gènere; espero que tant el títol com el contingut de l’exposició vagin fent sentit a mesura que avanci en la meva explicació.
Voldria començar descrivint unes quantes evidències: tots nosaltres hem anat al col•legi des de petits i, curs rere curs, ens hem vist obligats a llegir o fingir que llegíem una sèrie de llibres prescriptius. És possible que, més d’una vegada, ens haguem preguntat: per què els llibres que llegim són aquests i no uns altres? Realment hi ha alguna diferència entre les lectures que ens obliguen a fer i els llibres que queden fora del programa de les assignatures de llengua i literatura?
Aquestes dues preguntes estan vivament connectades amb la qüestió del cànon literari. Ara bé: què és això que anomenem cànon literari? Si ens fixem en la paraula en si, veurem que cànon, etimològicament, prové del grec kanon. Per a aquest mot, trobem una breu genealogia de significats: vara de fusta, norma ètica o bé llista d’obres excel·lents i, per tant, modèliques. L’accepció que més ens interessa és la tercera, ja que el cànon literari tindrà a veure amb una llista d’obres amb aquestes característiques, però les altres accepcions ens donen informació que no està de més.
En qualsevol cas, podríem començar afirmant que el cànon literari consisteix en un conjunt d’obres excel·lents i, per tant, modèliques. Sembla una definició prou objectiva i asèptica, tot i que, amb el desenvolupament de la meva exposició, intentaré il·luminar diversos aspectes del cànon que van més enllà d’això ―en especial, alguns que podrien semblar ocults.
És remarcable, també, que, de vegades, s’hagi comparat el cànon literari amb el cànon bíblic. El cànon bíblic també és un llistat de llibres, però difereix respecte del cànon literari molt notablement. Per exemple, per parlar del cànon bíblic, s’ha de tenir en ment una data i lloc concrets: el Concili d’Hipona de 383. En aquest concili, l’Església catòlica va decidir els llibres que integrarien l’Antic i el Nou Testament. El cànon literari no compta amb cap concili. La forma en què s’articula és diferent.
1. El cànon literari (Burke, Bloom, Llovet)
Com continuar definint el cànon literari per copsar-ne el sentit? Kenneth Burke, a The philosophy of literary form (1941), el descriu a través de la metàfora d’una discussió inacabable: «Imaginad que entráis en un salón. Llegáis tarde. Cuando llegáis, los otros ya hace mucho que están y se hallan enzarzados en una acalorada discusión, una discusión demasiado acalorada para que paren y os cuenten exactamente de qué va. En realidad, la discusión empezó mucho antes de que cualquiera de ellos llegara, de modo que ninguno de los presentes está cualificado para deshacer el camino para vosotros y contároslo paso por paso. Escucháis un rato, hasta que decidís que habéis captado lo esencial de la discusión: entonces os hacéis oír. Alguien contesta, vosotros le contestáis… Sin embargo, la discusión es interminable. Se hace cada vez más tarde, debéis iros. Y os vais, con la discusión prosiguiendo con entusiasmo.» Lluny de tot això, en una de les seves novel·les, Maria Aurèlia Capmany ens recordaria: «Cal que t’aixequis de la taula abandonant el festí, perquè esgotar allò que desitges és la condemna a mort.»
Probablement, la figura més polèmica al debat sobre el cànon literari sigui la de Harold Bloom. Aquest crític literari estatunidenc, el 1994, va publicar The Western Canon: The Books and School of the Ages, un llibre en què establia un suposat cànon literari occidental compost per vint-i-sis autors i tancat i barrat: Shakespeare (com a centre), Dante, Chaucer, Cervantes, Montaigne, Molière, Milton, Johnson, Goethe, Wordsworth, Austen, Whitman, Dickinson, Dickens, George Eliot, Tolstoi, Ibsen, Freud, Proust, Joyce, Woolf, Kafka, Borges, Neruda, Pessoa i Beckett. Aquests autors es caracteritzarien per complir amb uns criteris de grandesa que el mateix Bloom havia establert: domini del llenguatge metafòric, originalitat, poder cognitiu, saviesa, exuberància de la dicció.
Bloom va ser fortament criticat perquè es considerava que el seu cànon oblidava les arrels llatines i gregues, perquè el seu era un cànon clarament anglocèntric i perquè, en aquest, només hi figuraven quatre dones. En qualsevol cas, ell va reaccionar dient que els seus crítics formaven part del que va anomenar Escola del Ressentiment: acadèmics que exercien la crítica cultural (feministes, afroamericanistes, marxistes, neohistoricistes, desconstruccionistes, etc.) i, fent això, polititzaven la literatura.
El que ell proposava, a través d’aquest cànon, era una lectura estètica de la literatura, una lectura d’una pretesa puresa que valorés la literatura com quelcom autònom i que, en qualsevol cas, portés a una lluita entre textos, i no a lluites entre races, classes i gèneres a través dels textos.
Val a dir que Bloom no està sol. En una conferència de 2005, Jordi Llovet digué: «Hay que hacer caso a lo que digan los sabios: George Steiner, Harold Bloom, Martín de Riquer… Vale la pena leer lo que ellos recomiendan.»
Llovet, a Teoría literaria y literatura comparada, fa una definició del cànon literari que està en perfecta sintonia amb el discurs de Bloom: «suma abigarrada de todas las producciones literarias que la tradición, o simplemente el tiempo, ha subrayado a lo largo de los siglos, ha seleccionado o ha preferido por encima de otras producciones.» És rellevant que consideri que «la tradición, o simplemente el tiempo» és l’agent que configura el cànon. D’aquí poc, veurem alguns autors que qüestionen el cànon, precisament, perquè no creuen que el creador del cànon sigui una cosa tan etèria com la tradició o el temps, sinó el poder i la ideologia dominant.
Tanmateix, Llovet també ens ofereix informació interessant quan considera que:
-En un principi, es valorava que una obra havia d’entrar en el cànon perquè els textos clàssics són d’un valor indiscutible: eren fonamentals per a la nostra cultura i excel·lents estèticament i moralment.
-Després, bàsicament, hem utilitzat tres maneres per saber que havíem d’incloure una obra al cànon: l’autoritat dels clàssics (com s’hi relaciona l’obra que volem incloure), el consens entre lectors i la capacitat que tenen alguns textos de generar interpretacions contínuament.
Atès que el cànon literari és una cosa tan intangible, s’ha intentat fer classificacions de tipus de cànon. Una classificació seria la de sis tipus de cànon que va fer Alastair Fowler. Wendell V. Harris, després, la va ampliar, establint els següents tipus:
-El cànon potencial: tot el que s’ha escrit i fins i tot el que encara perviu de la tradició oral.
-El cànon accessible: la part del cànon potencial que està disponible en un moment determinat.
-El cànon selectiu: les llistes d’autors i textos.
-El cànon oficial: una barreja del cànon selectiu.
-El cànon personal: allò que els lectors coneixen i valoren.
-El cànon crític: les obres tractades pels crítics reiteradament.
-El cànon com a autoritat: la Bíblia, per exemple.
-El cànon pedagògic: la llista de llibres que s’ensenya als instituts i universitats.
-El cànon diacrònic: el cànon que sobreviu al pas del temps.
-El cànon del dia: cànon que canvia ràpidament i del qual només una part mínima podria formar part del cànon diacrònic.
Jo hi inclouria un tipus que s’anomenés cànon creatiu, conformat per les obres d’un escriptor que l’autor mateix hauria escollit que sortissin a la llum. Per exemple: fa unes setmanes, va sortir a les llibreries Fer-se totes les il·lusions possibles, un inèdit de Josep Pla que, a diferència d’altres llibres pòstums seus (La vida lenta), havia sigut pensat per publicar-se.
Fins i tot podríem parlar d’un cànon marginal que estigués configurat, al contrari que un hipotètic cànon creatiu, per les obres que un escriptor hauria decidit que no sortissin a la llum. En el cas de Mercè Rodoreda, és significatiu que s’edités la seva Obra de joventut el 2015, en què es recullen quatre novel·les de joventut de les quals va renegar quan ja era gran.
El que diu Harris deixa clar que no existeix un sol cànon, sinó que hauríem de parlar de cànons, de «selecciones con determinados objetivos.» Però quins són els mecanismes a través dels quals es fan aquestes seleccions? Com es modifiquen els cànons? Enric Sullà, a la introducció a El canon literario, diu: «Si se piensa, por un lado, en el archivo, el museo, la enciclopedia o incluso en la historia de la literatura (sobre todo en las destinadas a la universidad), todo cabe y todo se conserva (aunque el espacio concedido a unos y otros sea sin embargo distinto), y, por el otro, en la antología, que escoge lo más representativo de un autor, período o movimiento, se pone de manifiesto la labor de selección que exigen los programas y las prácticas docentes (…).»
Un exemple de tot això el trobaríem a la nova Història de la literatura catalana (Editorial Barcino), en què es resta importància qualitativa al baró de Maldà i es reivindica l’obra de Roís de Corella: una operació per l’estil pot modificar la percepció col•lectiva envers una obra literària amb el pas del temps.
2. Cànon literari i gènere (Robinson, Hustvedt, polèmica de Javier Marías)
Hem anat veient, fins ara, que la qüestió del cànon literari no està exempta de polèmica. Si Bloom criticava els seus propis crítics posant-los al sac de l’«Escola del Ressentiment», ara m’agradaria que ens fixéssim en algú que forma part d’aquesta escola improbable i feta amb fins polèmics: Lillian Sara Robinson.
A El canon literario, d’Enric Sullà, es recullen diversos articles sobre la qüestió del cànon. Un d’aquests és el de Robinson: «Traicionando nuestro texto. Desafíos feministas al canon literario». En aquest, trobem una definició del cànon que contrasta amb totes les que hem vist fins al moment: «es más un acuerdo entre caballeros que un instrumento represivo, ¿o no?» El to irònic, mordaç que es deixa entreveure en les paraules de Robinson és molt propi de la crítica literària feminista, la qual tot sovint ens proposa posar en qüestió els pressupòsits de què partim quan llegim i valorem la literatura.
Robinson, també, recau en el fet que és l’estudi i l’educació els grans dinamitzadors del cànon: «más allá de su disponibilidad en las estanterías, es mediante la enseñanza y el estudio (se puede decir, más bien, la enseñanza y el estudio reiterados) que ciertas obras se institucionalizan como literatura canónica.» L’escola i la universitat són espais en què el cànon es transforma, sigui mitjançant les històries de la literatura, els plans d’estudi, etc.
Robinson ens ofereix una cronologia molt clara i interessant del procés que s’ha seguit en la crítica literària feminista des dels seus orígens:
1. Lectura en sentit no tradicional del cànon (En seria un exemple la lectura que Simone de Beauvoir fa d’alguns autors en un dels textos fonamentals del feminisme, Le deuxième sexe.)
2. Reforma del cànon, introduint-hi més dones
3. Establiment d’un cànon alternatiu constituït per dones (contra-cànon femení)
4. Resistència del contra-cànon femení a la crítica des de perspectives de classe i raça. > Debat sobre la necessitat del cànon. > Amplificació de les fronteres de la literarietat, ja que és la categoria sobre la qual s’erigeix el cànon.
Robinson constata que el feminisme ha reeixit particularment quan s’ha proposat la creació d’un contra-cànon femení, i no tant quan ha intentat eixamplar el cànon ja existent. El perill d’un contra-cànon és, però, el mateix perill que corren els departaments d’estudis de gènere de les universitats: quedar aïllats de la resta, ser entesos com una «quota femenina» sense gaire utilitat.
Més enllà de la crítica feminista, les estratègies que s’han proposat per modificar el cànon han sigut dues, en línies generals: obrir-lo perquè doni cabuda a una major pluralitat d’escriptors o suprimir-lo i substituir-lo per cànons locals.
Ens podríem preguntar: si tot aquest debat sobre el cànon va tenir lloc a mitjan anys noranta, per què ens hauria d’afectar? Podem veure que la qüestió del cànon i la necessitat de repensar-lo continua vigent ―almenys, al món universitari― de diverses formes. Fa unes setmanes, per la facultat, vaig trobar un cartell en què es parlava de l’esdeveniment següent: «Paraula de dona: el cànon arreglat. (...) Un ambient totalment informal en què gaudir d’autores que, pel simple fet de ser dones, han quedat fora del cànon. (...)»
Altres fets que demostressin l’actualitat del debat sobre el cànon? Podríem referir-nos, per exemple, a la polèmica que tingué lloc aquest mateix any arran d’un article de Javier Marías en què l’escriptor assegurava que Gloria Fuertes, poetessa que s’havia reivindicat darrerament pel centenari del seu naixement, no havia de figurar al cànon perquè era una escriptora mediocre. La polèmica va existir, sí, però, personalment, no trobo que Marías s’equivoqués del tot, ja que el que pretenia era constatar que no podem acceptar maquinalment com a bona tota obra pel senzill fet d’haver sigut escrita per una dona. En el mateix article en què Marías negava la qualitat de Fuertes, oferia un exemple de contra-cànon femení, quasi diríem que involuntàriament: «Jane Austen, Emily y Charlotte Brontë, George Eliot, Gaskell, Staël, Sévigné, Dickinson, Dinesen, Rebecca West, Vernon Lee, Jean Rhys, Flannery O’Connor, Janet Lewis, Ajmátova, Arendt, Penelope Fitzgerald, Anne Sexton, Elizabeth Bishop, en el plano del entretenimiento Agatha Christie y la Baronesa Orczy, Crompton y Blyton y centenares más; en España Pardo Bazán, Rosalía, Chacel, Laforet, Fortún, Rodoreda y tantas más.»
Siri Hustvedt, autora del llibre d’articles La dona que mira els homes que miren a les dones, va poder constatar de primera mà que les dones escriptores no només han estat discriminades històricament, sinó que continuen sense ser vistes com a iguals per part d’alguns escriptors homes. En una entrevista amb Karl Ove Knausgård, li va preguntar com era que, de tots els escriptors que esmentava al seu llibre, només un era una dona, Julia Kristeva. Ell va respondre: «No són competència.» Les escriptores no són competència, segons Knausgård. Probablement no ho va dir amb mala intenció, sinó, simplement, intentant ser honest, dir el que pensava.
En l’article sobre Knausgård, Hustvedt escriu: «Tothom, homes i dones, codifica la masculinitat i la feminitat en esquemes metafòrics implícits que divideixen el món en dos. La ciència i les matemàtiques són dures, racionals, reals, serioses i masculines. La literatura i l’art són toves, emocionals, irreals, frívoles i femenines.» No està de més recordar que ens cal sortir de les dicotomies com la dicotomia masculinitat/feminitat per tenir una experiència del món realment enriquidora.
El cànon literari és un reflex nítid d’una societat patriarcal, una societat en què el predomini d’allò masculí per sobre d’allò femení ha afavorit que la majoria d’escriptors del passat que recordem siguin homes. És clar que hem de llegir la literatura entenent-la com a autònoma, com diu Bloom; una de les lliçons més il·luminadores que trec de les classes de literatura en aquest col·legi és la següent: «Quan veiem que, analitzant la literatura, ens comencem a perdre en especulacions, tornem al text.» Ara bé: no només hem de veure la literatura com un ens sol. Hi ha un món que ens envolta. En aquest món, trobem uns sistemes instaurats que afectem la nostra percepció de les coses i, per tant, la manera com llegim. Prendre consciència d’això i llegir tenint en compte el nostre voltant marcadament masculí tampoc està de més.
3. Llegir en clau de gènere (Spelman)
Com podem llegir en clau de gènere? Com podem llegir textos tenint en compte la situació històrica de sotmetiment del gènere femení al masculí? Podem fer-ho com Beauvoir, llegint críticament textos d’escriptors. O bé també ho podem fer a partir de les autores que esteu treballant aquest curs.
El primer trimestre, vàreu llegir Solitud, de Víctor Català. Hi podem llegir, per exemple: «Sola en la casa tot el sant dia, sola en la cuina fosca i deserta en les vetlles interminables i plenes de fredolins, sense feines precises que se li mengessin les hores balderes, anava sentint-se invadir per la tristor més forta i dolorosa.» (Català, Victor, Solitud, 1905). Com llegir en clau de gènere? Per exemple, tenint en compte el personatge de Mila. Com apareixen els personatges femenins dins les novel·les? Com són descrits? Com interactuen amb els personatges masculins? Ens podem fer tota aquesta sèrie de preguntes.
Ara, al segon trimestre, començareu a llegir Feliçment, jo soc una dona, de Maria Aurèlia Capmany. Amb aquesta novel·la, potser trobareu encara més idoni fixar-vos en com les dones i els homes es relacionen, com les dones es veuen a elles mateixes, etcètera.
En aquesta novel·la, tanmateix, trobem detalls d’època que ens podrien donar una imatge de com vivien les dones a la Catalunya de 1913. Com que la protagonista fluctua entre diversos ambients socials, podem veure un espectre prou ampli de la societat del moment, tot i que mai no podem entendre la literatura com un retrat plenament fidel de la realitat, perquè la literatura, al cap i a la fi, és un artifici. A tall d’exemple, comentaríem el que un personatge diu: «I no et pensis que pots fer la vida pel teu compte, perquè una dona sola no és ningú.»
Retinguem un segon el que diu la protagonista de Feliçment, jo soc una dona: «Tot el que passa en el teu cos, tant si et fan mal com si et fan una carícia, no t’ho han d’enviar a dir. Ho saps. Queda en el teu cos encara que l’altra gent no ho noti. I tu ets el teu cos.» El cos. Contraposat a què? Un problema principal en la filosofia contemporània és el de la ment i el cos. Recordeu la dicotomia home/dona? Ara ens la podríem plantejar en els següents termes: home/dona, ment/cos. L’home com a ment, històricament. La dona com a cos, històricament també.
El dualisme ment/cos és revelador de l’actitud dels homes cap a les dones. Si ens parem a reflexionar sobre quina concepció de la ment i quina concepció del cos hi ha darrere dels textos literaris que llegim, possiblement descobrirem alguna cosa nova sobre la concepció de la masculinitat i de la feminitat que s’hi amaga.
Per comprendre el problema del ment i el cos, un text realment entenedor, centrat en la filosofia, és «Woman as Body: Ancient and Contemporary Views», d’Elizabeth Spelman. S’hi diu: «cuando se recuerda que la tradición filosófica occidental no se ha distinguido por su celebración del cuerpo y que la naturaleza y la vida de las mujeres ha sido ampliamente asociada con el cuerpo y con las funciones corpóreas, es entonces cuando se sugiere una pregunta: ¿qué conexión puede haber entre las actitudes hacia el cuerpo y las actitudes hacia las mujeres?» Spelman es proposa explorar el dualisme de la ment i el cos per veure l’actitud cap a les dones d’alguns autors del cànon filosòfic. No podríem, nosaltres, examinar la ment i el cos a la literatura amb la mateixa finalitat?
Així doncs, hem suggerit dues possibles vies d’accés a les lectures a través del gènere: els personatges femenins de les obres que llegim i el dualisme de la ment i el cos que pot ser present en les obres.
Per acabar amb la meva presentació, en què he volgut fer un viratge de la relació del cànon i el gènere a una possible lectura en clau de gènere per contribuir a la labor de reforma d’un cànon que massa sovint ha descuidat les dones, voldria citar Isaiah Berlin al seu assaig «Dos conceptos de libertad»: «La razón que hay en mi interior, para que triunfe, tiene que reprimir y eliminar mis “bajos instintos”, mis pasiones y deseos, que hacen de mí un esclavo; de igual manera (la transición fatal de los conceptos individuales a los sociales es casi imperceptible) los elementos superiores de la sociedad ―los mejor educados, los más racionales, los que “mejor han entendido el tiempo en que viven y sus gentes”― pueden ejercer la coacción necesaria para hacer entrar en razón a la parte irracional de la sociedad.» La submissió de la feminitat a la masculinitat té relació amb la submissió del cos a la ment. La submissió del cos a la ment té relació amb la submissió d’uns humans considerats «inferiors» (digues-los-hi dones, esclaus, etc.) a uns humans que es declaren «superiors». Passar de la dimensió personal a la política és possible i, fins i tot, probable. Com un professor meu ha dit alguna vegada: «Només els distrets creuen que la literatura no té res a veure amb la vida.»

No hay comentarios:

Publicar un comentario