(Assaig) Digressió i realisme a Els estranys enfront d’esquematisme i fantasia a Les històries naturals



Introducció
Les històries naturals, novel·la de Joan Perucho publicada el 1960, i Els estranys, primera novel·la de Raül Garrigasait que ha sigut posada a la venda aquest any, comparteixen un fet històric en la seva ambientació: la primera guerra dels carlins. Sense que ens calgués entrar en matisos, ens adonaríem ràpidament de l’enfocament diferent que tant una novel·la com l’altra fan d’aquell esdeveniment. Tal com escriu Garrigasait al primer capítol de la seva obra: «Les coses i els fets són muts; som nosaltres que els fem parlar amb les nostres paraules, amb les nostres ficcions.»
Tot i així, no ens estaríem de dir que, de la mateixa manera que les diferències són remarcables, també ho són les similituds que situen Les històries naturals i Els estranys en la mateixa línia pel que fa a temes i material històric compartits. Per tal d’identificar diferències i semblances, seguirem el transcurs de la trama de la segona d’aquestes obres.
L’enllaç explícit entre Les històries naturals i Els estranys
A Les històries naturals no es diu res a propòsit d’Els estranys: temporalment, és impracticable. A Els estranys, en canvi, Garrigasait ens mostra un exercici clar d’intertextualitat que faria entrar en relació la seva novel·la amb la de Perucho: al primer capítol, no només s’esmenta Les històries naturals, sinó que s’aprofita un personatge històric d’aquell llibre, Felix von Lichnowsky, per tal de posar un pretext a la narració sobre un altre personatge: Rudolf von Wielemann.
La metaficció d’Els estranys
Els estranys és conduïda per un narrador ―a qui, més endavant, s’anomenarà Raül― que es dedica a la traducció i que rep l’encàrrec de portar al català les memòries de Lichnowsky; quan es trobi a Berlín i hagi encetat la feina, perdrà l’interès pel document a traduir i, tot i aportar algunes dades sobre Lichnowsky que Perucho no menciona (el duel per culpa de les seves memòries, l’elecció a diputat a Frankfurt o l’agonia per una revolta popular), acabarà inclinant el focus narratiu cap a Wielemann, qui protagonitzarà la major part de la novel·la.
Els capítols en què no s’expliquin les aventures de Wielemann seran aquells en què el narrador torni a aparèixer per mostrar que el que se’ns està explicant és fruit de la seva recerca i objecte de les seves reflexions: precisament, una diferència entre l’obra de Perucho i la de Garrigasait consistiria en la consciència de ficcionalitat de la del segon.
La metaficció, que sovint ha sigut vista com una característica de la postmodernitat, torna a cridar l’atenció en un fragment com el següent: «El que va passar a continuació és difícil d’evocar amb paraules i impossible de fer reviure. Però si no ho intentés no hi hauria manera de comprendre la història que vull explicar.» La veu del narrador d’Els estranys constata un parell de vegades la impossibilitat d’explicar quelcom amb l’exactitud volguda, cosa que seria prou impensable en Perucho ―qui, per descriure certa música, lluny d’assenyalar les limitacions de la paraula, suggereix: «Sorgí una música extraordinària, l’existència de la qual ningú no havia sospitat fins aleshores.»
Els finals de capítol
Tot just a la segona seqüència del segon capítol d’Els estranys, Garrigasait posa en pràctica un recurs que ja s’observava a Les històries naturals: la seqüència acaba amb la imatge idíl·lica de Wielemann contemplant la basa del santuari del Miracle, com al final d’alguns capítols de Perucho, que creaven un clima poètic (o bé es referien a la història natural). Així doncs, la relació entre les dues novel·les no només apareix per voluntat expressa de Garrigasait, sinó que s’empren recursos que les farien comparables a la vegada que marcarien divergències, com veurem a continuació.
El sobrenatural a Les històries naturals enfront del realisme d’Els estranys
Sense abandonar el segon capítol d’Els estranys, ens adonem d’una altra diferència respecte de Les històries naturals: Wielemann, a una casa de convalescència on ha anat a ajudar, presencia amb horror la intervenció quirúrgica d’un soldat. Al capítol cinquè, a més, Wielemann veu com tres nens estampen un sac del qual surten miols contra el mur d’una font. El detallisme amb què es descriuen aquestes escenes dista molt del to fantasiós que Perucho donava a la seva història.
Tot Els estranys, de fet, és reticent al sobrenatural i la novel·la de fantasia, mentre que Les històries naturals integra aquest gènere de la mateixa manera que integra la novel·la gòtica (filtrada per les imatges del cinema de vampirs anterior als anys seixanta) o la d’aventures.
Com a demostració d’això, parlaríem del personatge misteriós que intervé puntualment tant en els primers capítols de l’obra de Perucho com de la de Garrigasait, la identitat del qual s’acaba descobrint: en el cas de Les històries naturals, aquest personatge és un vampir; en el cas d’Els estranys, és un discapacitat psíquic, fill de la viuda a la casa de la qual viu Wielemann. Cal que parem atenció que, malgrat la divergència en el tractament de les seves històries, un cop més, Perucho i Garrigasait utilitzen el mateix recurs: mantenir una presència incògnita al principi de l’obra per tal de suscitar intriga.
Un altre exemple d’aquesta confrontació entre la fantasia de Les històries naturals i el realisme d’Els estranys seria la presentació dels personatges pretesament històrics: mentre que Perucho tracta la figura de Lichnowsky (que correspon a un personatge que va existir) amb comicitat, Garrigasait retrata Wielemann (que, en realitat, és un personatge fictici) amb una major seriositat. Tot i així, tant un personatge com l’altre mostren una certa dispersió en les motivacions de les seves accions; això els distingiria de l’heroi clàssic que coneix perfectament el seu objectiu i els aproparia a una literatura de to molt més humorístic.
Pel que fa als protagonistes de les dues novel·les ―és a dir: Antoni de Montpalau i Wielemann― coincideixen en l’estrat social del qual provenen: els coneixements musicals (a més de la vocació naturalista de Montpalau a Les històries naturals), materialitzats en la presència d’un piano o secundàriament de Chopin, mostren la procedència dels protagonistes d’un món culte, que recorda la Il·lustració del segle XVIII en els seus costums.
Cites d’altres autors
En les dues obres, apareixen cites d’altres autors, però les intencions que les motiven són diferents: Perucho, en part, recull fragments de textos com el Tractat de genitura o l’Itinerari de Laborde per tal de donar una aparença de tractat científic a la seva novel·la (la qual es troba reforçada per l’estructura quadripartida de l’obra o la introducció d’un índex onomàstic al paratext); Garrigasait, per la seva banda, cita fragments de les memòries del príncep de Lichnowsky, possiblement, per espaiar la narració sobre Wielemann i donar noves pinzellades històriques a l’ambient que tant el prussià com el txec compartiren.
Més endavant, el narrador tornarà a citar Lichnowsky per donar testimoni del caos de les tropes carlines; així doncs, la ficció subjacent a la història de Wielemann es barreja amb fonts històriques fiables.
L’esquematisme de Les històries naturals enfront de les digressions d’Els estranys
Si bé les cites d’altres autors són introduïdes a Les històries naturals amb major freqüència i extensió que a Els estranys, també és cert que Perucho narra la història d’Antoni de Montpalau sense intercalar-hi digressions de caire filosòfic ―que, en canvi, sí que trobaríem a Garrigasait.
Al capítol sisè d’Els estranys, per exemple, el narrador passeja amb un amic, R., i, tot xerrant, es produeix un monòleg sobre les raons de Wielemann (incomprensibles), el fenomen dels carlins i la violència popular; notaríem una gradació d’allò més particular (d’allò més específic de la història que se’ns està explicant) a allò més abstracte. Aquest passeig encara continuarà al capítol vuitè, fins que arribin a l’església de Sant Martí.
Les digressions no només formen part de la trama secundària en què apareix el narrador. Wielemann també escoltarà el discurs de Josep Soler, home que coneix a Solsona i que el convida a dinar amb la seva família. Aquest li parlarà, concretament, dels lliberals (força negativament), dels carlins i del mossèn Benet. A diferència de la resta d’escenes en què es prengui un to digressiu, aquesta tindrà un final risible: Wielemann es veurà obligat a anar de ventre mentre doni voltes al discurs de Soler. Una altra digressió destacable (ara a la segona seqüència del capítol novè) serà la del diàleg sobre la religió entre Wielemann i Miquel Foraster, el metge que havia dut a terme l’operació del soldat a què el protagonista havia assistit.
Paral·lelament a tot això, trobem històries que es posen en boca de diferents personatges i que es refereixen al passat històric de Solsona. Foraster explica, al capítol dissetè, la història del seu avi i Gaietà Ripoll, un seminarista que es negà a signar una professió de fe en l’Església; tanmateix, conta una mena de paràbola sobre Nostre Senyor i Vilamala. Com havia passat amb Raül i R. a un capítol anterior, el relat d’aquestes històries secundàries troba la seva raó de ser en el camí que Foraster i Wielemann han de fer per arribar fins a Sant Llorenç de Morunys, on el segon ha d’entregar «un sobre “confidencial”» ―ara bé: el passeig de Raül i R. no apareixia motivat per res, mentre que aquest sí.
Al següent capítol, el divuitè, encara trobarem una darrera digressió que el narrador fa sobre l’amistat: elucubra que és el que tenien Foraster i Wielemann ―en certa forma, el seu comentari serveix com a premonició del final tràgic del metge, al qual seguirà l’intent de suïcidi amb fusell del prussià.
Conclusió
Si bé el final de la novel·la és agredolç, el comportament maldestre dels Sis Desconjuntats, els quals es troben a les ordres de Wielemann, afegirà una darrera nota risible, possiblement simbolitzant el caos que existia en el projecte carlí. Tant a Les històries naturals com a Els estranys es mostra la derrota carlina (en el cas de la segona, a través de l’accés dels liberals a Solsona, que obren una bretxa a ponent), però podria ser remarcable que el final de la novel·la de Garrigasait es presenti més desolador. És, aquesta desolació, la mostra de com uns esdeveniments històrics que guarden relació, mitjançant la ficció i un tractament determinat dels fets reals, poden donar resultats distints amb certes coincidències.

No hay comentarios:

Publicar un comentario