(Presentació) La polèmica sobre el gènere gramatical



Voldria començar amb una frase de l’escriptor Juan Soto Ivars. Sent entrevistat a La Vanguardia la setmana passada, digué: «(…) La corrección política cree que lo que alguien dice ―chiste, broma, opinión…― conforma la realidad. Y que cambiando la representación, cambia el mundo: (...)» És una frase pertinent perquè perfectament podria haver sigut dita per algú que s’hagués format una opinió respecte del gènere a la llengua i perquè la correcció política es situaria en l’origen de la polèmica que ha suscitat la qüestió.
Per fer la meva presentació, em basaré en un llibre sobre el tema, Visibilitzar o marcar: repensar el gènere en la llengua catalana (Editorial Empúries) i en alguns dels comentaris que es feren a la sessió sobre «El gènere gramatical» que tingué lloc en aquesta universitat el passat dia 31 de març.
Opinió de Carme Junyent sobre el gènere gramatical
En el llibre que he esmentat, a la introducció, Junyent fa algunes afirmacions que ja ens servirien per començar a deduir la seva opinió al respecte: «els humans tan aviat tenim sexe com gènere, i atès que el gènere (també) és una categoria gramatical, hi ha qui ha pensat que el gènere també és sexe.» Així doncs, per ella, el gènere no és sexe (per si no quedava clar).
La confusió dels conceptes de gènere i sexe, segons ens explica, vindria de l’anglès, llengua en què els noms no tenen gènere (tot i que presenta els pronoms he i she, casos en què, en efecte, el gènere es correspon amb el sexe): «en qüestions de recerca en lingüística, hem anat molt a remolc dels EUA, (...)». També situa en l’anglès l’origen dels desdoblaments, que van venir de retruc d’aquest debat. El cas més notori dels desdoblaments, segons diu, és el que es dona en l’àmbit escolar.
En un altre apartat d’aquest llibre, Marta Juncadella destaca l’ús que es fa del llenguatge no sexista a l’àmbit polític: «l’ús d’aquest tipus de llenguatge duplicat [és a dir, les formes femenines al costat de les masculines] entre col·lectius determinats liderats per polítics i sindicats, d’una banda, i pels professionals de l’educació, de l’altra.»
Més endavant, quant a estadístiques, Junyent també dirà que «El gènere és una raresa que afecta no més enllà d’un quinze per cent de les llengües, mentre que el masclisme és universal.» La seva relativitat, de fet, és tan flagrant que, com observà Ignasi-Xavier Adiego a la jornada sobre el gènere: «També hi ha llengües en què el gènere ha desaparegut, com en el pas del protoindoeuropeu a l’armeni; s’evapora la diferenciació.»
Opinió d’Eulàlia Lledó Cunill sobre el gènere gramatical
Aquesta darrera dada, de fet, Junyent la donà responent a Lledó Cunill a les jornades sobre el gènere de les quals sorgí el llibre mencionat. Lledó és una altra de les persones particularment implicada en aquesta discussió. El seu punt de vista és prou diferent.
Ella, en un altre escrit de Visibilitzar o marcar, comença parlant del Llibre jutge (d’entre 1180 i 1190), el primer document de què es té constància en llengua catalana. Assegura que «ja des del bell inici del català com a llengua escrita, qui el va redactar (o traduir) es va malfiar de la categoria masculina per incloure el femení (...).», ja que un fragment diu: «Volontat d’aquel o aquela que testa en sa vida.»
Lledó també fa referència a certes lleis que, amb l’ús d’un masculí presumiblement genèric, actuaren en contra de les dones, sigui perquè els seus intèrprets consideraren que no incloïa el femení (era el cas de les legislacions de França, Canadà o Anglaterra abans del sufragi universal) o perquè l’incloïa únicament quan afectava les taxes que les dones havien de pagar, i no el seu dret a vot. El masculí genèric, doncs, pot ser percebut com una escletxa a través de la qual s’infiltra la discriminació.
Tanmateix, cita casos d’escriptors coneguts que han decidit visibilitzar les dones en els seus textos a través dels desdoblaments. Jordi Llovet, per exemple, diu: «Sonets de la Labé» en lloc de dir «Sonets de Labé». Neus Nogué anomenarà aquest costum discriminador «ús de l’article per referir-se a dones cèlebres.» Segurament, la seva aparició es remunta a algun moment del segle XX en què era necessari precisar que es parlava d’una dona perquè l’àmbit en què aquesta actuava era dominat per homes.
Lledó remarca que, com a canvi nou en el llenguatge no sexista, ha sobrevingut l’ús del «femení “universal o genèric”», que seria «l’ús del femení d’acord amb el sexe de qui es parla, lògicament, però per introduir un grup mixt.»
Finalment, podríem dir que la tesi que Lledó ens presenta és la següent: «els canvis en l’ús de la llengua ajuden a canviar (i a ampliar) els llocs i la percepció de les dones en aquest mateix món.» Així doncs, el projecte de visibilització que, cap als anys setanta, emprengueren algunes lingüistes feministes (Robin Lakoff, Deborah Cameron) i a què d’altres han donat continuïtat (Luisa Martín Rojo, la mateix Lledó...) té, com a objectiu, subratllar la relació existent entre gènere i sexe ―una tasca bastant noble, tenint en compte les fermes oposicions que s’han trobat pel camí.
Opinió de Nogué sobre el gènere gramatical
A un altre text del llibre, «Sexe, gènere i gramàtica», Nogué ens presenta una posició intermèdia entre la de Junyent i la de Lledó. Nogué considera que la reivindicació del llenguatge no sexista s’ha utilitzat com una «política d’aparador». En un altre moment del llibre, Albert Pla i Nualart és refereix al mateix fenomen com a «treadmill euphemism» («ja podem anar canviant les paraules que, si no canviem els valors socials que es desprenen d’unes relacions de poder i d’un sistema econòmic, no ens movem mai de lloc, com quan fem exercici sobre una cinta de córrer.»)
Nogué aprofita, d’altra banda, per establir la distinció entre sexe i gènere. Mentre que sexe significaria «tret biològic que afecta els éssers vius», gènere és la «paraula que entre altres significats té el de gènere gramatical.»
Si busquem gènere al DIEC, trobem, com a cinquena accepció: «1 m. [an] Sexe en funció dels trets, dels rols i de les funcions que li són culturalment associats.» Curiosament, és la sisena accepció la que recull gènere amb la seva denotació filològica: «1 m. [fl] Categoria gramatical que en algunes llengües dona lloc a la distribució dels substantius en classes nominals, en funció d’un cert nombre de propietats formals que es manifesten per mitjà d’afixos flexius, de la concordança amb l’adjectiu o de la referència pronominal.»
Nogué, després de valorar els recursos del llenguatge no sexista, determina que n’hi ha que no perjudiquen la comunicació (com les referències col·lectives poc problemàtiques [el «Senyores i senyors passatgers» del metro de Barcelona que s’ha vist substituït pel «Senyors passatgers»]) o que sí que creen fins i tot incoherències (l’ús de l’article a «el professor o la professora» i «el professor o professora», que tenen sentits diferents; el recurs sistemàtic a la coordinació de masculí i femení plural, anul·lant el valor separador de la construcció o els noms col·lectius, no adequats per substituir referències individualitzades [no podem dir «cada alumnat» en lloc de «cada alumne»]).
Tanmateix, a l’última jornada sobre el gènere, Nogué va posar un exemple de desdoblament correcte que voldria recordar: «Quan diem: “El conveni perjudica els treballadors i, sobretot, les treballadores.”, fem un desdoblament bo.» En aquest cas, doncs, la llengua, en efecte, seria una aliada per ajudar a visibilitzar una situació de discriminació històrica que encara no ha trobat la seva fi.
En canvi, es defensa el «masculí plural inclusiu», atès que l’autora, «com moltes altres dones, no em sento exclosa per l’ús del masculí plural, crec que no m’hi he sentit mai.» És possible que sigui així perquè, com diu Joan Martí i Castell: «El masculí (no marcat) pot incloure el femení (marcat).»
Altres aportacions significatives al debat
Albert Pla i Nualart, a la seva «Defensa del masculí genèric», fa, com bé indica el títol, una defensa del valor neutre que té el gènere masculí al català, que és «una llengua romànica amb una morfologia nominal rica però amb un ús no marcat del masculí que no es pot eliminar dràsticament.» (Nogué).
No obstant això, fa algunes concessions a l’opinió contrària a la seva que són molt plausibles. És rellevant que digui el següent: «Que el terme no marcat sigui el masculí ... és el reflex en la llengua de segles i segles de cultura patriarcal.» Així, malgrat que aquest llibre ens convidi a pensar que el llenguatge no sexista pot arribar a anul·lar la validesa comunicativa i que, per tant, s’ha de revisar o bé descartar el seu ús, també es fa patent que és necessària certa visibilització de les estructures de poder que, d'una manera o una altra, s’amaguen darrere les llengües. Aquesta necessitat, sovint, s’ha il·lustrat amb una frase de l’activista Audre Lorde: «The master’s tools will never dismantle the master’s house.»
També en aquesta línia, Adiego, a la darrera jornada sobre el gènere, digué: «La barreja de criteris semàntics i formals pot afavorir determinades concepcions: entenem l’al·legoria de la llibertat com una dona, i potser és perquè la paraula és de gènere femení. Els set pecats capitals, en llatí, són en femení.» Tanmateix, Junyent, en un moment de la seva intervenció, digué: «Les llengües bantu tenen verbs diferents per casar-se: els dels homes tenen forma activa i els de les dones, forma passiva.»
En un escrit que s’afegeix al final del volum de què estem parlant, Liliana Tolchinsky proposa que, si s’ha de fer alguna modificació a la llengua per raons de sexisme, aquesta modificació hauria de ser lèxica: «demanar als parlants d’una llengua que reflexionin sobre decisions morfològiques i sintàctiques cada vegada que usen la seva llengua resulta una tasca molt difícil de realitzar.»
Fa uns dies, sabent que havia de preparar aquesta presentació, la meva companya Abril Torradas em va enviar aquesta cita d’un llibre del filòsof Xavier Rubert de Ventós que confirma que, més enllà de les fronteres del debat acadèmic que hem revisat fins ara, la discussió continua sent viva i suggestiva: «diem la lluna, el sol, l’arbre, la casa: hi ha coses que són masculines, i n’hi ha d’altres que són femenines. En anglès no: en anglès totes les “coses” (inclosos els infants i exclosos els animals domèstics, la qual cosa és també prou significativa) són neutres: ni són he ni són she sinó it. I això ja ens mostra que la parla catalana (o francesa o castellana) comporta una visió més viva, més animista, més sexual de les coses que no pas l’anglesa. Sense adonar-nos-en, doncs, en parlar català, parlem (i pensem) d’una manera més “sexuada” que en parlar anglès.»
L’actualitat del debat: Junyent, Nogué i Maria Sevilla
Passen els anys i el debat sobre el gènere gramatical continua creant una tensió entre el camp estrictament lingüístic i el camp més aviat social. Una demostració d’això seria la confrontació d’opinions que va sorgir entre Junyent, Nogué i Sevilla a la darrera jornada sobre el gènere. Mentre la primera es va mantenir ferma en la seva idea que gènere i sexe no tenen cap relació, Sevilla va tractar d’introduir algun nou argument a favor de la vinculació entre gènere i sexe. Deixaré una reproducció d’una part d’aquest debat a les diapositives adjuntes.
Conclusió
Es fa evident que la lluita que certes parts del feminisme han emprès per suprimir els binarismes i les divisions maniquees no és afavorida si interpretem el recurs gramatical del gènere com a repetició del binomi home/dona. Acceptar que el masculí, en realitat, és el gènere indistint i educar les noves generacions amb la consciència d’aquesta particularitat de la llengua contribueix a eliminar la divisió entre el Jo i l’Altre des del camp de la llengua, la qual cosa resulta realment atractiva i ens evitaria els enfarfegaments discursius a què de vegades ens han dut les recomanacions d’ús del llenguatge no sexista massa precipitades.
Tanmateix, la proposta de reforma lèxica de Tolchinsky podria ser una línia interessant que seguir: diccionaris com el DIEC ja han realitzar un examen a fons del seu contingut respecte d’això. A més, Nogué, en la seva intervenció, il·lumina alguns usos del llenguatge no sexista en què aquest no es mostra incoherent i que podrien ser els que més fàcilment s’introduïssin en diferents discursos.


No hay comentarios:

Publicar un comentario