(Presentació) El cànon literari: una discussió entranyable



Introducció
He tret el títol d’aquesta presentació d’un llibre de Josep Pla, Barcelona: una discussió entranyable. La idea de discussió entranyable em sembla especialment bona per parlar del cànon literari. Ara bé: què és el cànon literari?
A l’obra Menjant patates, de Vincent van Gogh, veiem un grup de cinc persones que comparteixen un aliment: les patates. El fet que tots estiguin menjant el mateix els permet intercanviar opinions sobre el plat: poden dir que les patates estan poc cuites, molt cuites, insulses, que són millors que les de l’altre dia, etc. Així doncs, les patates, com que són allò que comparteixen i que tots coneixen des de la seva pròpia experiència, esdevenen tema de reflexió i conversa.
En un altre quadre de Van Gogh, Cistell de patates (que, com l’anterior, és de 1885), les persones han desaparegut: només hi ha un cistell de patates; no hi ha qui les cuini, qui se les mengi, qui n’opini al respecte. Els comensals de l’anterior obra han desaparegut i, ara, només queden les patates, a l’espera que arribi qui vulgui tornar a parlar sobre el seu sabor. El cànon literari, ras i curt, és com el cistell de patates.
A The philosophy of literary form (1941), de Kenneth Burke, s’utilitza una metàfora per definir el cànon literari que em sembla molt il·lustradora:
Imaginad que entráis en un salón. Llegáis tarde. Cuando llegáis, los otros ya hace mucho que están y se hallan enzarzados en una acalorada discusión, una discusión demasiado acalorada para que paren y os cuenten exactamente de qué va. En realidad, la discusión empezó hace mucho antes de que cualquiera de ellos llegara, de modo que ninguno de los presentes está cualificado para deshacer el camino para vosotros y contároslo paso por paso. Escucháis un rato, hasta que decidís que habéis captado lo esencial de la discusión: entonces os hacéis oír. Alguien contesta, vosotros le contestáis… Sin embargo, la discusión es interminable. Se hace cada vez más tarde, debéis iros. Y os vais, con la discusión prosiguiendo con entusiasmo.
Que cap dels presents estigui qualificat per desfer el camí... Que la discussió sigui inacabable... Són trets propis del cànon literari. El cànon literari és una llista d’obres, però no és una llista immòbil, sinó que s’actualitza amb les noves interpretacions que se li van afegint.
En aquesta presentació, parlaré de dos llibres en què es tracta la qüestió del cànon. El primer és Teoría literaria y literatura comparada, de Jordi Llovet; el segon, El canon literario, d’Enric Sullà. És important que mencioni les fonts que he utilitzat per a aquesta presentació perquè, més enllà d’una paraula que signifiqui etimològicament ‘vara de mesurar’ o més actualment ‘llista de llibres exemplars’, el cànon és un tema de debat que ha suscitat moltes reaccions. Hi ha qui ha cregut que el cànon existeix, qui ha cregut que no existeix, que ha mort, etc.
Teoría literaria y literatura comparada, de Jordi Llovet
A un dels llibres que he consultat, Teoría literaria y literatura comparada, Jordi Llovet proposa diferents definicions que encaixarien bé amb el concepte de cànon literari. S’ha de tenir en compte, però, que aquest llibre només dedica tres pàgines al concepte del cànon literari occidental, mentre que el següent llibre que tractarem, el de Sullà, té com a objecte d’estudi el tema del cànon literari. Així doncs, les idees que trobem aquí possiblement seran més reduccionistes per una qüestió d’extensió.
Totes les definicions que proposa Llovet del cànon literari coincideixen en un punt: és una suma de produccions literàries. El cànon literari no es compon d’una sola obra ni de totes les obres de la literatura, sinó d’una suma que, segons ens diu Llovet, és «fruto de muchos siglos de tientos, ingenios, revoluciones y propuestas.»
A més, un altre detall que Llovet destaca és que la majoria d’obres que componen el cànon literari són «de tradición escrita», la qual cosa implica que aquelles obres de la literatura de transmissió oral, per tal d’entrar en el cànon, o bé s’han hagut de fixar per escrit (com és el cas de les obres d’Homer, en la tradició grecollatina) o bé no figuren al cànon o bé són casos bastant minoritaris en relació amb la gran quantitat d’obres escrites que en formen part.
Les obres del cànon es caracteritzen per tenir alguns trets en comú. Quins són aquests trets? Llovet ens dirà que són «solventes, ejemplares, modélicos y con un mínimo grado de valor estético.» I si, com veiem, un d’aquests trets que tenen en comú és que són modèliques, ens podem imaginar que no són obres d’estanteria, només per mirar. Són obres vives, que els lectors i escriptors interpreten i reinterpreten, com James Joyce va fer en reinterpretar l’Odissea homèrica al seu Ulisses.
Una de les altres definicions que Llovet proposa és la següent: «suma abigarrada abigarrada» vol dir ‘composada per diferents colors o elements, sense una unió adequada’, per cert] de todas las producciones literarias que la tradición, o simplemente el tiempo, ha subrayado a lo largo de los siglos, ha seleccionado o ha preferido por encima de otras producciones.»
D’aquesta definició, m’interessen algunes paraules: tradició, temps, seleccionat i preferit. Es diu que qui ha escollit les obres literàries del cànon és «la tradició, o simplement el temps»: és important que subratllem aquest punt perquè l’agent que configura el cànon no és visible: és una cosa tan etèria com la «tradició» o el «temps». Això no obstant, hi ha persones que no troben que aquesta «tradició» sigui una cosa tan etèria i impalpable: pel contrari, troben que és un agent actiu i dominador que ha utilitzat recursos com el del cànon literari per remarcar la submissió històrica de la dona a l’home ―aquesta observació la faran, sobretot, les crítiques de la literatura feministes, com veurem una mica més endavant― o la submissió de classe o raça.
Tanmateix, es diu que aquesta tradició ha «seleccionat» unes obres o «les ha preferit» per sobre d’unes altres: el cànon literari, com ja hem dit, no està composat per totes les obres de la literatura, sinó que només el composen unes quantes. Quantitativament, tot el que s’ha oblidat (i, per tant, perdut) pel camí és més gran que el que, avui dia, conservem.
Però què és el que, en un principi, va determinar la mesura per considerar que una obra literària havia d’incloure’s al cànon? La resposta que dona Llovet és clara: l’autoritat que tenen els textos de la Antiguitat (com l’epopeia homèrica, la poesia clàssica grega i romana o el teatre del segle de Pèricles), perquè són fonamentals a la nostra cultura i perquè estèticament i moralment són excel·lents.
A partir d’aquests textos, doncs, es va començar a configurar el cànon. I hem de relacionar aquests primers textos canònics amb les tres maneres (que proposa Llovet) amb què, al llarg del temps, hem jutjat quins textos havien d’incorporar-se al cànon:
1.     L’autoritat dels patrons clàssics o consolidats per la tradició a què fèiem referència. Així doncs, un lector veu l’excel·lència de certs autors i, després de comparar-los amb l’autoritat dels textos de l’Antiguitat, s’adona que el seu caràcter és homologable al de les grans obres. En aquests casos, no hi ha dubte en afirmar que les obres clàssiques són els «precursores más ilustres e indiscutidos» dels textos de recent incorporació al cànon.
2.     El consens dels lectors, ja que aquests tenen una experiència diacrònica (és a dir, que va a través del temps, que no només es concentra en la seva pròpia època) i valorativa.
3.     La capacitat d’alguns textos de continuar generant interpretacions a través del temps i en circumstàncies diferents.
Si bé aquests són els paràmetres amb què Llovet creu que s’ha establert el cànon literari occidental, també hem de dir que hi ha alguns grups de la crítica literària que s’han oposat a la idea de cànon literari i s’han negat a treballar a partir d’ella. Citaria alguns dels comentaris que Llovet fa respecte d’aquesta part de la crítica literària, però em semblen subjectius; ara mateix no voldria induir ningú a creure que els qui van en contra de la idea de cànon literari no tenen gens de raó, perquè també parteixen d’una argumentació seriosa i sòlida.
Segons Llovet, els qui discuteixen la validesa de la idea de cànon literari són la crítica literària feminista i la desconstructivista: han assegurat que el cànon no és més que (ara sí que cito Llovet) «un consenso elaborado sobre una suma de prejuicios que había que desterrar». Aquesta oposició al cànon és recent: no té ni cinquanta anys i parteix, d’una banda, de les reivindicacions feministes i, d’altra banda, de l’exercici de qüestionar-se els valors occidentals tradicionals que va començar amb Nietzsche i ha seguit amb d’altres filòsofs com Jacques Derrida.
El canon literario, d’Enric Sullà
A El canon literario, d’Enric Sullà, s’hi recullen uns quants assajos acadèmics que giren al voltant de la qüestió del cànon. El llibre es divideix en tres blocs: aquell en què s’intenta definir el cànon literari, el que mostra el debat existent sobre el cànon literari i el que representa unes “alternatives al debat”. He decidit centrar-me en resumir quatre d’aquests assajos: un del primer bloc i tres del segon, atès que són, en la meva opinió, aquells en què és més clara la cara visible del cànon i la complexitat de tractar aquest tema.
A la introducció al volum que fa Enric Sullà, «El debate sobre el canon literario», es comença per definir el cànon literari com «Una lista o electo de obras consideradas valiosas y dignas de ser estudiadas y comentadas.» Fins aquí, Jordi Llovet podria estar-hi d’acord, però Sullà afegeix que aquesta definició comporta alguns sobreentesos i conseqüències:
1.     Un sobreentès seria que no totes les obres són suficientment bones per ser recordades. Així doncs, es conservaran les que mostren «la necesaria calidad, estética o de otro tipo» i la resta seran oblidades, tot i que l’arxiu, el museu, l’enciclopèdia o fins la història de la literatura són espais on tot hi cap en comparació amb les antologies, en què es manifesta la labor de selecció.
2.     Una conseqüència seria que les obres i autors del cànon són el reflex de la identitat nacional, fundada en la llengua. En el procés de selecció del cànon, hi ha intervingut institucions públiques i minories dirigents, culturals i polítiques (és a dir, les elits): la connexió entre cànon i poder ve d’aquí; per això pot ser titllat de conservador ideològicament.
Una mostra d’aquesta connexió seria, als Estats Units d’Amèrica, la defensa feta des de l’administració pública per William Bennett (ministre d’Educació durant un dels mandats de Ronald Reagan [1984-1988]) d’una «lista de autores que representarían ni más ni menos que la “cultura occidental”». El cànon literari, en aquesta cas, es podria relacionar amb una llista tancada, amb un cànon que representa els valors de la classe dominant.
Això és rellevant, sobretot, perquè la polèmica del cànon es va originar als Estats Units, d’on va saltar a Europa a través dels mitjans de comunicació, que es van fer ressò de la publicació d’un llibre de Harold Bloom.
Qui és Harold Bloom? Harold Bloom és l’autor de El canon occidental (1995), un llibre en què fa una defensa estètica del cànon literari occidental. Proposa una lectura estètica del poema.
S’enfronta al que ell anomena l’Escola del Ressentiment, «Una improbable agrupación, astutamente inventada con fines polémicos, en la que amontona feministas, afroamericanistas, marxistas, neohistoricistas, deconstruccionistas y todos los que ejercen la crítica cultural.»
D’altra banda, proposa una llista dels autors que configuren el cànon. En el centre, situa Shakespeare. Després: Dante, Chaucer, Cervantes, Montaigne, Molière, Milton, Samuel Johnson, Goethe, William Wordsworth, Jane Austen, Whitman, Dickinson, Dickens, George Eliot, Tolstoi, Ibsen, Freud, Proust, Joyce, Woolf, Kafka, Borges, Neruda, Pessoa i Beckett. A aquesta llista se li ha criticat que apareguin tan poques dones, que s’oblidi la literatura grecollatina i que presenti un acusat anglocentrisme.
Els detractors del cànon, a més, adscriurien les posicions de defensa del cànon a posicions ideològicament conservadores, a més que el consideren inequívocament reaccionari. El que els detractors del cànon proposen és, resumint-ho molt i massa, l’obertura del cànon perquè reflecteixi la pluralitat sociocultural (voluntat que ve del multiculturalisme present a EUA i creixent a Europa, la base del qual són els paràmetres de gènere, raça i classe) o la destrucció del cànon i la seva substitució per cànons locals i parcials, que representin només els membres de les comunitats que se sentin representades per ells. També s’ha proposat, directament, la supressió de qualsevol cànon, ja que fer-lo és fer un exercici d’autoritat i exclusió d’una majoria en favor d’una minoria.
En aquesta introducció, Sullà també dedica unes frases a la qüestió de l’analogia, la comparació entre el cànon literari i el cànon bíblic. Alguns autors l’han assenyalat com a problemàtica perquè el cànon literari i el bíblic no comparteixen totes les seves característiques. D’altres autors, com Frank Kermode, l’han utilitzat com a terme de referència.
El cànon bíblic el formen la llista de llibres de l’Antic i el Nou Testament, és a dir, la Bíblia tal com l’entenem avui dia. La seva fixació és el resultat de les controvèrsies entre diferents faccions del cristianisme antic i la reacció a les heretgies. El procés de formació del cànon bíblic és tancat amb el concili d’Hipona de l’any 393, en què es dona la llista completa dels llibres sagrats. Els nombrosos llibres rebutjats, doncs, passen a denominar-se apòcrifs.
Parlant sobre l’etimologia de la paraula cànon, que prové del grec kanon, Sullà en traça una breu cronologia:
1.     En un principi, designava una vara o canya recta de fusta, una regla, que els fusters feien servir per mesurar.
2.     Després, en un sentit figurat, va passar a significar ‘llei’ o ‘norma de conducta’, és a dir, ‘norma ètica’. Aquest detall és molt destacable perquè precisament William Bennett va dir que «l’ensenyament de la literatura és l’ensenyament dels valors.»
3.     Els filòlegs alexandrins van utilitzar el terme per designar la llista d’obres escollides per la seva excel·lència en l’ús de la llengua i considerades modèliques, és a dir, dignes d’imitació.
Al primer assaig del volum després de la introducció, «La canonicidad», de Wendell V. Harris, es comença definint què és el cànon: aquí no s’accepta que sigui un «conjunto severamente limitado de textos dotados de autoridad», sinó que, a la força, ha de ser un «coloquio crítico continuado», la discussió entranyable de què parlàvem al títol, el cistell de patates de Van Gogh, la definició de Kenneth Burke.
El que trobo més interessant d’aquest assaig, però, és que fa una classificació dels tipus de cànon que podem trobar per tal d’arribar a una conclusió, que és que «debemos ser sinceros respecto a lo que no consigue nuestra selección de textos y nuestro enfoque sobre ellos. Si El Canon ha muerto, la razón es que nunca vivió; solo han existido, y existen, selecciones con determinados objetivos.»
Així doncs, a la classificació que fa Harris (que, en part, és seva i, en part, és d’un altre autor: Alastair Fowler), el primer lloc és per al cànon potencial, que és el que «comprende el corpus escrito en su totalidad, junto a la literatura oral que aún pervive.» Seguidament, trobem el cànon accessible, que és la part del cànon potencial que és disponible en un moment concret. El cànon selectiu són les llistes d’autors i textos a les antologies, programes i ressenyes crítiques. D’aquí en sorgeix el cànon oficial, que, segons Harris, és una barreja d’aquestes llistes. El cànon personal és el que els lectors individuals coneixen i valoren; el cànon de Bloom, per exemple, seria menys controvertit si l’entenguéssim com un cànon personal, particular. El cànon crític es construeix amb aquelles obres que són tractades als articles i llibres de crítica de forma reiterada. El cànon com a corpus textual tancat, únic i dotat d’autoritat seria; per exemple, la Bíblia. El cànon pedagògic seria el que s’ensenya generalment als instituts i universitats. El cànon diacrònic el configurarien els autors que reben un reconeixement especial durant segles o dècades i els autors contemporanis que atrauen més atenció. El cànon del dia, en darrer lloc, seria el que canvia ràpidament i del que només podrà arribar a formar part del cànon diacrònic una part minúscula.
Ara, fixem-nos en un altre assaig, «Traicionando nuestro texto. Desafíos feministas al canon literario», de Lillian S. Robinson. Aquí, s’assaja una definició del cànon literari prou diferent a les que hem vist fins al moment: «es más un acuerdo entre caballeros que un instrumento represivo, ¿o no?» Que digui «¿o no?» ja ens faria notar la ironia amb què algunes feministes inspeccionen la validesa del cànon literari.
De la mateixa manera que Llovet ens havia dit que qui instaurava el cànon era la tradició i el temps, aquí se’ns diu el següent: «más allá de su disponibilidad en las estanterías, es mediante la enseñanza y el estudio (se puede decir, más bien, la enseñanza y el estudio reiterados) que ciertas obras se institucionalizan como literatura canónica.»
Des dels anys setanta, les feministes han parat atenció al que Robinson anomena «el abandono de la experiencia de las mujeres en el canon literario», la qual cosa significa que les poques obres d’escriptores que es reconeixen al cànon es llegeixen sent distorsionades i que la resta se n’exclouen. Els autors masculins, d’altra banda, mostren personatges femenins i relacions entre sexes que contribueixen a la ideologia sexista.
S’assenyalen dues línies de treball de la crítica feminista: en primer lloc, es posa l’accent a les lectures alternatives de la tradició, lectures que reinterpretin les característiques de la ideologia sexista; després, s’intenta aconseguir l’acceptació de la literatura escrita per dones al cànon, que és la línia en què s’ha centrat la crítica feminista.
Aquesta segona línia no suposa qüestionar la noció de cànon, sinó que «El efecto es pluralista.», la voluntat és d’eixamplar el cànon. Tanmateix, inclou una labor de descobriment que «desmiente la afirmación … de que fuera de los pocos nombres que son conocidísimos (…) simplemente no ha habido mucha literatura seria escrita por mujeres.»
Podríem preguntar-nos: què entén l’autora per literatura seria? Atès que un altre debat molt viu entre les defensores de la literatura de dones ha estat el que implicava la defensa de la qualitat dels seus descobriments o la redefinició radical de la qualitat literària en si mateixa.
Tanmateix, val a dir que aquesta tasca de descobriment no només s’ha referit a escriptores blanques de classe mitjana i alta del segle XIX, sinó que també s’han recuperat i reinterpretat textos que demostren l’existència tant d’una tradició de dones negres com d’una tradició lesbiana.
Tot plegat constitueix un esforç de reapropiació intel·lectual del qual «ha surgido un contra-canon formado por integrantes que eran en parte inasequibles hace tan solo una docena de años.» Així doncs, el camí que es fa va de la inclusió de les dones al cànon a l’establiment d’un cànon alternatiu.
La qüestió de la qualitat literària és vertaderament important a l’hora de considerar si una dona escriptora mereix entrar al cànon o no. Si és suficientment bona per substituir un escriptor del cànon, hauria d’entrar a les llistes de lectures prescriptives. Si no ho és, o bé hauria de substituir-lo de totes formes en nom de la veritat sobre la cultura o bé no l’hauria de substituir en nom de la qualitat.
Plantejar-se la qualitat literària també implica plantejar-se si textos que han sigut menystinguts (fins i tot per part d’algunes feministes) com «la narrativa doméstica y sentimental, la novela gótica y la novela sensacionalista femeninas han servido como instrumentos de expresión, represión o subversión». Sigui com sigui, les feministes han reeixit en tractar aquest tema com a legítim assumpte cultural, com a legítim debat, i han donat peu a «análisis de los problemas ... tales como la eterna verdad de los criterios heredados de grandeza o incluso calidad.»
Una de les conclusions a les quals s’arriba en aquest assaig és que «la investigación y la crítica literaria feministas (…) ha tenido más éxito al definir y persistir en su propio territorio, el contra-canon femenino, que al reclamar el reconocimiento canónico general para Edith Wharton, Fanny Fern o las escritoras de diarios del viaje hacia el oeste.»
D’aquesta conclusió, podem extreure que la trajectòria que ha seguit la crítica literària feminista ha sigut la següent:
1.     Lectura en sentit no tradicional del cànon
2.     Reforma del cànon, introduint-hi més dones
3.     Establiment d’un cànon alternatiu constituït per dones (contra-cànon femení)
No obstant això, el contra-cànon planteja un problema:
4.     Resistència del contra-cànon femení a la crítica des de les perspectives de classe i raça. > Debat sobre la necessitat del cànon. > Amplificació de les fronteres d’allò que és literari, ja que és la categoria sobre la qual s’erigeix el cànon.
El següent assaig que tractarem és «El futuro de las humanidades», de Jonathan Culler, en el qual es critiquen els relats de la crisi, és a dir, la narració de decadència que expliquen i s’expliquen els pensadors conservadors per:
1.     Justificar el seu diagnòstic negatiu de la situació de les humanitats a les universitats americanes.
2.     Proposar la supressió del pensament radical de procedència europea o d’esquerres.
3.     Defensar la identitat cultural i social occidental mitjançant una llista d’autors canònics.
Culler, en primer lloc, estableix una oposició entre:
1.     La defensa tradicional de les humanitats, que és «universalista» i «fundamentalista». Es fa referència a uns valors acceptables per a tot el món i fonamentats en una essència permanent i accessible mitjançant la lectura del cànon.
2.     El multiculturalisme i la crítica radical. Rebutgen la defensa del cànon perquè la marginació en funció de «raza, clase y género» ha beneficiat la classe dominant i ha generat injustícia, dolor i opressió. «No puede aceptarse que alguien hablase, sin más, en nombre de todos.»
Aquesta posició es basa en la desconstrucció (emparada en Nietzsche), la crítica ideològica d’inspiració marxista i la crítica psicoanalítica.
Culler, després d’establir aquesta oposició, reivindica «el conocimiento de la alteridad u otredad», en sintonia amb el multiculturalisme, ja que es veu obligat a defensar unes humanitats que permetin una aproximació més fidel a la realitat dels fets.
Per acabar, arribem a «Elegía al canon», l’assaig de Harold Bloom. De les posicions que hem mencionat fins ara, potser és la que s’apropa més a la de Jordi Llovet, i, de fet, el mateix Llovet va dir en una conferència de 2005, segons recull El País: «Hay que hacer caso a lo que digan los sabios: George Steiner, Harold Bloom, Martín de Riquer... Vale la pena leer lo que ellos recomiendan.»
Com ja havíem dit en un principi, Bloom representa una posició bastant conservadora davant del cànon. Se li ha reconegut la defensa aferrissada que en fa en una soledat bastant notòria. Ell defensa un cànon tancat del qual se’n faci una lectura estètica; exalta la relació íntima i de base estètica del lector amb l’obra literària, considerant l’autonomia de la literatura (una autonomia que, en opinió de Bloom, es veuria qüestionada pel multiculturalisme i els estudis culturals).
Aquesta autonomia, doncs, suposaria que Bloom entén la literatura (i, més concretament, el cànon) com una lluita entre textos. El que defensaven els detractors del cànon (és a dir, una lluita de races, classes i gènere que s’escenifica a través dels textos literaris) seria denegat.
Els criteris que utilitza per considerar que un text literari mereix figurar al cànon occidental són els següents, concretament: domini del llenguatge metafòric, originalitat, poder cognitiu, saviesa, exuberància a la dicció. Tots els autors que al principi d’aquesta presentació s’havien mencionat com a membres de la llista canònica de Bloom els posseirien, doncs.
Una altra teoria de Bloom que s’ha fet bastant famosa és la de l’angoixa de les influències. En paraules d’Enric Sullà, consistiria en la «necesidad de los escritores de arrastrar la carga de las influencias si se desea alcanzar la originalidad significativa dentro de la riqueza de la tradición literaria occidental.»
Així doncs, i recordant la imatge del Cistell de patates de Van Gogh, hauríem de fer notar, generalitzant, una gran oposició: la que existeix entre la crítica literària més cultural i la crítica literària més estètica. Analitzant ambdues, es fa bastant difícil determinar quina té la raó ―i és possible que sigui impossible determinar-ho, atès que els binomis com correcte/incorrecte no són gaire favorables a les humanitats i m’atreviria que tampoc són favorables per parlar de cap aspecte de la vida.
Francament, m’atreviria a dir que l’existència d’aquesta oposició (comptant, dintre seu, amb diferents graduacions, és a dir, amb posicions intermèdies) i la tensió que demostra és l’única possibilitat per al segle XXI. Tant l’experiència conservadora de la literatura com l’experiència radical són necessàries per entendre el punt en què la humanitat es troba; no és gens clar que l’únic que faci l’home sigui progressar, però és bastant cert que el món funciona per una acumulació de capes i més capes de saber que es contradiuen, que es reafirmen, que es transformen. Obviar una d’aquestes dues experiències seria com ignorar una de les capes de saber a què l’home ha arribat de forma lògica, com a conseqüència de la interacció d’altres capes. No sé si m’explico.

No hay comentarios:

Publicar un comentario