(Autobiografia lingüística) El que poden dues llengües



L’estat actual de les coses
És un fet, si es vol, curiós: mentre que entenc els escriptors que escriuen per ells mateixos (és a dir, ser conscients d’ells mateixos, del jo narratiu que cadascú porta dins, els fa escriure; manipulant les paraules d’un francès, diríem: «la littérature, c’est moi»), no entenc els que diuen que escriuen per a ells mateixos. Si una de les primeres decisions que pren un escriptor és la llengua en què escriurà, em sembla que aquesta decisió va necessàriament lligada a la comunitat humana en què viu. Per què? Perquè la comunicació amb els altres membres d’aquesta comunitat és el que l’haurà portat a parlar les llengües que parla.
Sí, algunes decisions literàries es relacionen estretament amb les llengües que els escriptors parlen. Per mi, que fa anys que m’entesto a dir que l’escriptura és allò que he volgut que doni sentit a la meva vida, la llengua representa una oportunitat d’expressió. Si el cineasta no és feliç sense la seva càmera (mireu Jonas Mekas, que ho grava tot; què en seria d’ell si li treien la seva Bolex?) ni el pintor sense el seu llenç, a mi no em podria faltar la llengua, que és allò que m’ha permès un major lluïment. Els homes, si no ens lluïm, acabem amb l’autoestima pel terra, perquè demostrar allò que hem après i reflexionat (és a dir, crear) és una resposta senzilla i inevitable a la interacció que ens demana el nostre entorn.
En qualsevol cas, si bé les llengües m’han obert un ventall de possibilitats tant per a la comunicació oral com escrita, no ha sigut fins que he fet ús de cadascuna d’elles que m’he adonat de les seves particularitats. La majoria de llengües comparteixen uns universals i es pot declarar la igualtat regnant entre totes, però és innegable que cadascuna resulta afectada per la comunitat humana que la fa servir. Malgrat la seva autonomia, no hem d’oblidar que són un producte humà. A diferència de gran part de les espècies animals ―que, sense els homes, potser viurien tan calmosament que fins es posarien d’acord en algun que altre símbol per comunicar-se entre elles―, les llengües, amb l’extinció humana, serien reduïdes al no-res. La vida de les llengües, sense els homes, es queda en la virtualitat, mentre que, amb la presència d’homes i la seva voluntat d’avançar en diferents direccions, les llengües es materialitzen i, partint d’uns fonaments ferms, són modificades per l’intel·lecte humà.
Abans que continuï perdent el control d’aquesta digressió, val la pena que aclareixi dos punts: el primer és que escriuré sobre les llengües en la relació més íntima que hi mantinc, la relació de l’idiolecte. Recordant la definició escolar, un idiolecte és la «varietat lingüística de caràcter individual» d’una llengua, «cada individu té el seu», com de document d’identitat. La llengua és independent de l’escriptura: com han dit i repetit alguns lingüistes, totes les llengües són parlades, però no totes s’escriuen; no obstant això, si faig referència a les meves llengües entenent-les com a idiolectes, la distància amb l’escriptura s’escurça, perquè tinc la sensació que l’ús que faig de la llengua ve marcat especialment per la literatura que he llegit; això, ho vulgui o no, modifica la meva relació amb els altres.
El segon punt és que escriuré sobre el català i el castellà. Després que m’hagin donat la llauna amb l’anglès des que tenia nou o deu anys, diria que també el parlo, però el meu anglès és una traducció literal del català ―la qual cosa pot ser còmica, però comunicativament perillosa. El francès ―que vaig estudiar durant un parell d’anys― va fer-me adonar d’una cosa: la manera d’apropar-se a la cultura francesa i als francesos no consisteix solament en parlar la seva llengua, sinó en fer-los la cort; el vaig deixar d’estudiar massa aviat com perquè ara pogués escriure molts folis sobre la meva relació amb ell; respecte al francès, només me’n sortiria un elogi. El rus, tanmateix, el vaig estudiar durant un semestre, a la universitat; havia sigut víctima d’un sil·logisme fals: «Si el rus el parlen els russos i els russos viuen a Rússia, si estudio rus aniré a Rússia»; em feia il·lusió viatjar i prou; en vaig fugir cames ajudeu-me.
Per on començar? Dues llengües, català i castellà, poden donar per a molt. En primer lloc, ens preguntaríem: per què he escrit «català i castellà» i no «castellà i català»? El refranyer català es podria girar contra la seva pròpia llengua des del moment en què recull una frase com: «El burro sempre va davant», però no és aquesta la raó perquè he escrit «català» davant de «castellà». Amb aquesta prioritat tampoc no he volgut remarcar cap pretesa superioritat; seria absurd. He col·locat el català davant del castellà per una qüestió cronològica: al castellà (al castellà parlat, sobretot), hi vaig arribar després d’anys centrat en el català quasi exclusivament.
Però quin és l’estat actual de les coses, de l’ús que faig d’aquestes dues llengües? Avui, parlo tant en català com en castellà amb una indiferència força mecànica. Això no vol dir que les dues llengües hagin deixat d’evocar-me sensacions diferents. Convisc amb les dues sent conscient del que m’han portat a experimentar i de les impressions que em transmeten.
En tot plegat, però, deu haver-hi menys d’elecció del que imagino: no hauria començat parlant en català si no hagués sigut la primera llengua que vaig sentir a casa. D’altra banda, potser hauria començar a parlar en castellà abans si no l’hagués associat amb les primeres persones que vaig sentir que el parlaven. En qualsevol cas, ara em trobo sense prejudicis davant de les llengües: algú que aspira a sortir d’aquest món havent-ne après un parell de cosa no hauria d’ignorar el vehicle que el portarà al coneixement ―per més incert que aquest sigui.
Si Déu existís, parlaria en català
Quan vaig néixer, mos pares van comprar un àlbum titulat El Llibre de L’Infant, editat per Montena, en què se suposava que havien d’apuntar fites com l’edat que tenia la primera vegada que em vaig tombar tot sol o que vaig dormir tota la nit. És molt plausible el requadre que diu: «Somrigué... des del primer dia.» La dada que m’interessa, però, és la següent: «Amb tretze mesos, sap repetir “mama”, “papa”, “tete”, “iaia”.» Això no significa que comencés a parlar en català llavors, però és indicatiu de la meva resistència a deixar-me aburgesar amb la tonicitat de paraules com «mamà» o «papà».
Va ser més endavant quan vaig començar a parlar. Sí, ho vaig fer en català. Era la llengua que sentia (i començava a escoltar) a la meva família i a la guarderia a què anava. Després, amb l’escolarització, em van tancar en un col·legi marista on el català era el pa de cada dia.
El castellà, des d’un bon principi, va ser una raresa, un objecte exòtic. A les classes de Llengua Castellana, responíem al professor en castellà sempre que recordàvem què estàvem fent. Quan ens equivocàvem i contestàvem en català, el professor no en feia cabal i inclús era ell mateix qui deia: «La paraula yo és un pronombre, no un sustantivo; això us ho heu de gravar a foc al cap.»
Els contes infantils, la televisió, la música, la comunió... Tot era en català. No coneixia el passat històric del país i pensava que les coses només podien ser com eren. Si m’haguessin dit que el català havia sigut minoritzat en un passat relativament recent, m’hauria rigut a la cara del graciós. Hauria semblat, a tots els efectes, una de les bromes cruels que em feia el meu germà, a la mateixa categoria que la de: «Ja saps que ets adoptat?»
Era conscient que hi havia gent que parlava en castellà a la ciutat on vivia, Mataró. No obstant això, a la zona cèntrica, la de l’Eixample (Sempre se’m fa rar parlar d’un Eixample mataroní i no del barceloní, però és un fet que el nom oficial del barri és aquest.), hi predominava el català. Era la llengua amb què els meus pares, botiguers, es comunicaven amb la clientela i amb els altres comerciants del lloc on tenien la seva merceria, la Plaça Gran.
Quan un client parlant de castellà entrava a la seva botiga, ma mare era l’única capaç de desempallegar-se del seu accent català; malgrat haver nascut a Extremadura, havia vingut a viure a Catalunya de tan petita que, ara, dubto que reconegués el castellà com a llengua més pròpia que el català. Mon pare, d’altra banda, per més que hagués fingit, no hauria pogut amagar la nasalitat del seu accent català. El mateix em passà a mi, tot i que vaig trigar bastant temps a adonar-me de la força amb què el meu accent català se m’imposava fins quan parlava en castellà.
Així doncs, tenia la sensació que, si Déu hagués existit, hauria parlat en català. La realitat tangible em donava a entendre que el català era oficial a tot arreu. Pel fet mateix de desconèixer el passat històric de la llengua, les persones que es negaven a passar del castellà al català en certs contextos em semblaven fatalment tossudes, tout court.
Però, per més que hagués sigut un lector àvid de contes infantils (més que lector, mirador, atès que només em fixava en les il·lustracions), va arribar un moment en què la literatura d’adults se’m va anar apareixent al davant. I no ho va fer en català.
Abans d’aficionar-me a la literatura, ja sabia què era. La literatura consistia en pàgines plenes de paraules i portades boniques. La primera novel·la que vaig demanar que em compressin, de fet, la vaig demanar perquè la Patum apareixia a la seva portada; el folklore català em fascinava. Una vegada vaig haver comprat aquesta primera novel·la, la vaig fullejar; quan trobava algun tros en què es parlava dels gegants de Berga o dels actes de la Patum, m’hi aturava i el llegia detingudament; probablement, la Patum no era més que un transfons, mentre que, en primer pla, hi havia una història sentimental; aquesta no m’interessava gens; passava de llarg les planes en què els personatges es posaven a xerrar.
No es pot considerar que aquesta fos la meva primera lectura seriosa. Fou massa volàtil. El meu objectiu era esbrinar dades sobre la Patum, no llegir. Vaig llegir sense voler. La primera novel·la que vaig llegir de cap a cap era una de Carlos Ruiz Zafón. És indubtable que aquest home, que viu tranquil·lament a Los Angeles i sembla preocupar-se poc per mantenir una constància en l’escriptura, ha marcat el parell de generacions d’escriptors que l’han seguit. I Ruiz Zafón, és clar, escrivia i escriu en castellà, de manera que el vaig llegir en aquesta llengua.
La literatura es fa en castellà
Llegia Ruiz Zafón amb frisança, una novel·la rere l’altra. Quasi totes eren escrites en un castellà abarrocat i vuitcentista. No n’hi havia una sola que em desagradés. A diari, però, continuava parlant en català i desconeixia l’hàbit del castellà oral. Potser va ser llavors, entre els deu i onze anys, quan vaig decidir començar a escriure.
Per què ho vaig començar a fer en castellà? Fou per una raó pràctica, d’una lògica aclaparadora. Tot i que no tenia estadístiques que m’ho confirmessin, intuïa que el castellà era una llengua que més gent entenia que no pas el català. Degué ser en el moment en què em vaig adonar que el món no es reduïa a Catalunya que vaig posar en dubte que tot aquell qui pogués parlar ho hagués de fer en català. I, a més, els mitjans de comunicació dels grans, a diferència dels que eren per a nens, s’expressaven més sovint en castellà que no pas en català.
Em semblava que el món funcionava d’aquesta manera, però, vertaderament, això era tot aparences. No és que els mitjans de comunicació per a adults parlessin en castellà i els que eren per a nens parlessin en català, sinó que els programes televisius per a nens que es feien en català m’enganxaven tant que preferia ignorar completament els castellans.
Així, vaig començar a escriure en castellà perquè no volia escriure només per a mi mateix. Ja somniava en un públic; el desitjava. I, per una tendència al maximalisme, em deia que, si escrivia en castellà, aquest públic seria més ampli quantitativament. La realitat, més tard, em demostrà que això no tenia per què ser així, però ja era massa tard, o creia que era massa tard.
Seria raonable que ara dubtéssim d’una cosa que deia al principi: la decisió de la llengua en què s’escriu va lligada a les llengües que es parlen. Tècnicament, es podia dir que sabia parlar en castellà perquè coneixia el seu mecanisme bàsic i podia conversar en aquesta llengua, però, a l’hora d’expressar-m’hi oralment, ho feia d’una manera maldestra. M’entrebancava, se m’ocorrien algunes paraules només en català, tirava d’alguns manlleus massa cridaners... Notava una diferència entre l’expressió oral i escrita del castellà, atès que, teclejant a l’ordinador, les paraules fluïen amb tremp.
Creia que els adjectius qualificatius, que solen fer molta il·lusió a tot aquell que es diu escriptor, només eren possibles en castellà. Quan escrivia textos, sentia que utilitzava una llengua creada amb motiu de l’expressió estètica. El català, d’altra banda, em resultava naturalment matusser. No comprenia que un text, sent el més col·loquial possible, pogués arribar a ser literari. El castellà tenia el mateix component clàssic que el llatí d’Ovidi i que els quadres de Jacques-Louis David. El català era com el llatí vulgar, com Salinger, com Bukowski, com tots aquells escriptors de frase curta i simple que creia impostors.
Dels deu anys fins als disset, només vaig saber escriure en castellà. Una vegada, em van demanar un escrit en català per a un taller literari: el vaig confegir en castellà i, a continuació, el vaig traduir.
Fer una divisió estricta entre la llengua que utilitzava per parlar i la llengua que utilitzava per escriure afavoria que l’una no s’imposés a l’altra. És la mateixa situació que diferencia el multilingüisme del bilingüisme. Mentre que el multilingüisme es dona en aquelles comunitats en què els parlants utilitzen una llengua determinada per a un àmbit de la seva vida i una altra llengua per a un altre àmbit, el bilingüisme es troba a les comunitats que fan servir dues llengües indistintament; en el cas del bilingüisme, és freqüent que una de les llengües acabi dominant l’altra fins provocar la seva extinció; és el conte d’en Patufet i el bou sense final feliç.
La meva situació, doncs, era la del multilingüisme, però aplicada a un sol individu. Això, en certa forma, em creava un conflicte, perquè, en fixar-me en el meu voltant, cada vegada més, veia que la gent es significava a favor del català o del castellà. Les llengües eren els caps de turc d’una discussió gens entranyable, d’un conflicte sense solució. El meu país ha sigut molt amatent a treure conclusions de tot plegat, i sobretot si aquestes conclusions es relacionaven amb la llengua: algú que parlés en català, havia de defensar l’autonomia absoluta de Catalunya; algú que parlés en castellà, en canvi, havia de concebre Catalunya sotmesa a Espanya forçosament. A estones, aquest debat polític apassionava. Sovint, es feia pesat i innecessàriament llarg. Al final, la balança s’inclinà per la pesantor; el debat es fixà en la nostra actualitat i ara penja a la paret com un mirall petit on, de vegades, hom s’hi mira.
A la pràctica, però, el binomi català parlat/castellà escrit no m’era útil. Tant l’una com l’altra eren les meves llengües maternes, la qual cosa significava que no podia decidir, capriciosament, que una em serviria per comunicar-me amb la gent del meu entorn i l’altra per comunicar-me amb lectors potencials. El meu aprenentatge d’ambdues es desenvolupava d’una manera que no preveia, de manera que potser el meu català era més fi i el meu castellà era més afectat del que en un principi havia imaginat.
Que llegís i escrigués sempre en castellà féu que el meu cabal lèxic en aquesta llengua fos més ric. Coneixia gairebé totes les paraules que apareixen a les novel·les i, després, molt conscientment, les col·locava als meus propis escrits, com si tot el valor d’aquests depengués de l’afegiment d’uns mots concrets.
En català, en canvi, feia més faltes d’ortografia que Salvador Dalí i ignorava quasi totes les paraules existents. Això no obstant, construïa les frases amb una claredat sintàctica que, en castellà, m’era impossible. Les expressions més familiars, en català, em venien a la boca sense que les hagués d’haver pensat gaire; els refranys i dites del castellà m’eren un gran enigma: fins i tot em vaig comprar un diccionari de frases fetes espanyoles per tal d’adornar els meus escrits amb algunes, però, com qui es compra divan sense tenir ni idea d’interiorisme, no sabia on posar-les.
Als disset anys
No va ser fins als disset anys que vaig decidir que em canviaria d’escola. Del col·legi marista de Mataró, vaig passar a un jesuïta de Barcelona. El canvi que això comportà a la meva vida quotidiana fou clar, però no ho va ser tant el canvi que comportà a la meva manera de veure les coses. Com ja sol passar, es necessita que passi el temps perquè hom vegi la seva pròpia evolució interior. La meva relació amb les llengües, com a part d’aquesta interioritat, va ser tocada.
Si bé al col·legi marista sempre havia parlat en català, com ja he dit, en aquest nou col·legi vaig notar un canvi greu des del primer moment. El primer dia, sense conèixer encara cap dels meus companys, parava l’orella a converses alienes: «Com ha anat l’estiu, tia? Tot bé amb aquell pavo?», «¿dónde has viajado?».
Ara mateix no recordo si les dues primeres noies que se’m van apropar per preguntar-me qui era ho van fer en català o en castellà, però asseguro que entre elles van parlar en castellà sempre, com si aquest fos un senyal de la complicitat que les unia. Elles, que vestien luxosament i s’expressaven melindrosament, em van fer concloure que el castellà, a Barcelona, es relacionava amb la gent de classe alta; les novel·les de Narcís Oller, retratant una Barcelona més propera del que imaginaríem, m’ho confirmaven.
Una altra companya, que solia parlar en català, quan es posava a parlar amb les dues noies, passava directament al castellà, com si el canvi d’una llengua a l’altra li fos possible només a ella.
Si el més habitual al meu primer col·legi era que es parlés en català fins i tot a les classes de Llengua Castellana, en aquest, el que solia passar era que qui normalment parlava en català ho feia sense solució de continuïtat i qui normalment parlava en castellà també ho feia en tota mena de context.
Viure en un ambient on únicament es parlava en català i que era moderadament ―o millor dit: discretament― catalanista m’havia impedit veure la situació real del català. Tampoc tenia cap assegurança que el que trobés al col·legi jesuïta plasmés amb exactitud la presència del català al territori, però em semblava més realista, menys de conte de fades, del que havia estat la meva experiència al col·legi marista.
Em consta que, a la meva primera escola, l’ús predominant del català anava per promocions, de manera que la meva, la del 1998, va comptar amb una presència ininterrompuda del català, mentre que la següent, la del 1999, ja era més mesurada en el seu ús del català i estava menys sensibilitzada amb allò de dir haver de en lloc de tenir que.
Haig de dir, però, que els professors que vaig trobar al segon col·legi no tenien parangó. Si no hagués estat per les classes de Literatura Catalana dels jesuïtes, ara no seria on sóc ―vull dir: estudiant Filologia Catalana. Per més que hagués parlat en català durant tota la meva vida, no fou fins a segon de batxillerat que vaig començar a parar l’orella als meus propis errors. Feia un ús nefast dels pronoms febles, no sabia accentuar... Quan vaig decidir millorar el meu català tant parlat com escrit, vaig ser conscient d’una molèstia força grossa: si la gent del teu voltant parla un català vagament normatiu i amb un piló d’interferències amb el castellà, ajustar-se a la norma és més complicat que no pas si l’entorn és favorable a l’ús d’un català genuí.
Abans d’adonar-me’n, però, vaig treure una conclusió precipitada: el català és una llengua més difícil d’aprendre que el castellà. No. L’origen d’aquesta dificultat rau en les interferències, no és consubstancial al català. I, per posar encara més èmfasi a la importància d’aquestes interferències, podria dir que, fins fa un parell de setmanes, encara pronominalitzava un verb com caure. Déu n’hi do.
Arribar al col·legi jesuïta, arribar a Barcelona, va fer que canviés part de la meva mentalitat. Sempre m’havia agradat dir que havia nascut a un hospital de Barcelona i que, per tant, era barceloní; mos pares insistien que jo, en realitat, era de Mataró perquè hi havia viscut tota la vida ―intueixo que ho deien per fer la punyeta; no crec que hi tinguessin cap interès de cap altre tipus. Estudiar a Barcelona va ser que comencés a veure la meva identitat com a mataroní d’una altra forma: era el que em distingia d’una majoria de companys meus nascuts a Barcelona; era quelcom que havia de preservar. Així doncs, el meu xovinisme mataroní no va aparèixer fins als meus disset anys.
De la mateixa forma, veure que l’ús del català no era tan predominant com havia cregut, em va posar en alerta. En aquest moment, vaig valorar la possibilitat d’estudiar la llengua i literatura catalanes a la universitat. Per què? Perquè, davant de la majoria, d’allò homogeni, és visible com la diferència s’ha de sotmetre. Per tal que no ho faci, hom l’ha de protegir. Prendre cura de la diferència és una reacció; ve donada pel sentiment que tot home duu tan endins que, potser, de vegades, s’oblida que el té: la pietat.
Entendre la posició del català el va embellir als meus ulls. Conèixer la literatura que s’havia produït en aquesta llengua, en el context de l’assignatura que he mencionat, em va fer apreciar-lo encara més. Escriure en català valia la pena? La literatura no viu deslligada del món: hi ha un compromís ètic que també va lligat a les decisions literàries que prenem.
Escriure i parlar tant en castellà com en català. Sembla una consigna fàcil, però, a l’hora de posar-la en pràctica, els esforços que es facin mai no són suficients. El procés d’aprenentatge de cada llengua és llarg i lent; a través del perfeccionament, del filar prim, es pot arribar a l’expressió clara, precisa i bella a què s’aspira a la literatura; és la qüestió de l’estil. Però aquesta expressió no és propietat exclusiva de la literatura: comunicar-se amb els altres amb l’atenció que demana la llengua afavoreix la nostra comprensió del món.

Una mica més amunt, parlava de la incertesa del coneixement. Ara ens podríem preguntar: com confrontar-nos a aquesta incertesa? Com deixar de mirar-nos-la amb el conformisme dels nihilistes? Clarament, un ús personal i conscient de la llengua materna ens lliura de les trampes del llenguatge ―o, almenys, ens fa visible la seva existència. En el cas del català i el castellà, potser el més pràctic fora renunciar a una de les dues llengües, però la dificultat que representa mantenir-les i concentrar-se en el seu ús acaba sent recompensada. I no parlo d’una recompensa en forma de subvencions governamentals ni res semblant: parlo de la recompensa que es relaciona amb l’estima de la pluralitat.


Autoretrat de perfil, de Marc Chagall

No hay comentarios:

Publicar un comentario