(Relat) Mort d’un símbol



El meu pare em preguntà si no em feia pena que la nostra gata estigués a les acaballes. Vaig respondre sense paraules ni altres sons; només vaig pestanyejar i —si no vaig entendre malament la seva reacció— es donà per satisfet.
La meva mare, al seu costat, em mirava amb una atenció alarmant. Intentava veure més enllà dels meus ulls o què li passava? Es creuava de braços com quan era un nen i ensopegava amb un gerro o m’estampava contra la porta de vidre de la cuina; era el gest del tancament, del “ja n’hi ha prou” i jo, gairebé sense adonar-me’n, l’havia interioritzat tant que, quan acabava un relat o novel·la, el copiava amb afectació.
El meu silenci hauria ofès menys la mare si no sabés com m’havia comportat els dies anteriors. Tot i comprendre que la nostra mascota havia entrat en una mena de decrepitud, parlava d’ella amb la frivolitat dels que només tenen present la vida; no se’m pot culpar per haver oblidat que la mort existeix, ja que, ni a la meva família ni entre les meves amistats, no n’havia viscut cap. Tenia disset anys i la meva experiència amb el traspàs a la nova vida/al no-res era nul·la; ho agraïa i, al mateix temps, passava por preveient el dia que n’arribaria alguna; el dia que la primera fitxa de dominó seria tombada.
«Després d’ella, només quedaran persones», em deia a mi mateix. La Mixa —que així és com la mare, amb cura semàntica, l’havia anomenada— era la més humana entre els animals no humans; m’atreviria a dir que la més racional entre els no racionals. Mai no havia tingut una gran sensibilitat cap a d’altres espècies, creia en la supremacia de l’home i, si bé em considerava ateu, aplaudia aquelles paraules del Gènesi: «Déu digué: —Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen.» Però la Mixa ni formava part del bestiar ni s’arrossegava; encara menys era una cosa que pogués sotmetre. Mentre havia estat un bebè, sempre mut i caminant a quatre grapes, m’havia imitat com un bessó. Després havia crescut, havia començat a anar pels llocs amb les dues cames i ella s’havia quedat arran de terra.
No servia de res que cridés: «Em fan riure els qui pensen que humans i animals som iguals!», perquè, encara que ho cregués fermament, tenia un animal que hauria preferit a moltíssimes persones —fins i tot algunes d’eminents. Recordo que, no tenint més de deu anys, havia declinat la invitació al berenar d’un amic perquè m’urgia tornar a casa; donava l’excusa que m’havia deixat el foc encès (quin noi de deu anys manega un foc?), quan, en realitat, el que volia era acariciar-la. Arribava i, d’una revolada, revisava totes les butaques i cadires del menjador, de les habitacions i de la cuina. Si era hivern, sempre la trobava en una d’aquestes, refregant la cua contra el respatller o clavant les urpes al coixí.
L’agafava i la tombava sobre les rajoles. Quan era jove i tenia les dents afilades, no trobava problema en atacar-me. Em deixava senyals vermells al dors i llom de les mans. De vegades em donava un mastegot al canell —ai! aquí sí que en feia, de mal!— i llavors l’empenyia contra les parets o mobles, demanant-li que parés. Però normalment no parava; es posava furiosa quan la convidava a jugar. Li agafava un deliri gairebé increïble, comparant-la amb com de tranquil·la era a l’hora d’anar a fer nones.
Va perdre les dents. Els últims anys encara es veia amb cor de fer-se la sàdica, però ja no li quedava més que geniva. Intentava mossegar-me amb una fruïció que feia veritable pena. Em deixava els dits coberts de saliva, però poc més; no hi havia ni molèstia ni dolor; ja no quedava res de les agressions amb què m’havia sorprès quan era petitó i la meva pell, tova.
Però no la recordaria en els seus anys de desdentada. Dels vint que havia viscut, més de quinze els havia passat al peu del canó, pegant-me de totes les formes imaginables. Només podria pensar en ella com en un animal embogit, salvatge; certament preferia aquest record al de la vella en què es convertí.
Aquella àvia que només dormia i amb prou feines gatejava ja no era la Mixa. Era una altra, me l’havien canviada. No li quedava ni gota de l’energia amb què m’havia cuidat durant tant de temps. Les seves ungles, malgrat continuar sent llargues, havien perdut tota densitat, tot color blanquinós; es transparentaven i semblaven tan febles que, d’haver-se clavat enlloc, s’haurien trencat.
La pregunta del pare em va fer rumiar. Tan demacrada estava, la pobra? L’última vegada que l’havia vista, tres o quatre dies abans, encara resistia dempeus uns cinc segons; després s’agenollava i posava la barbeta sobre el terra. Tot i que havia de començar a estudiar pels exàmens, vaig córrer al seu refugi; si aquella nit li passava res, em penediria de no haver-li fet cas.
Però, en el fons, què més dona no haver-li fet cas en el seu llit de mort si durant tota la vida l’havia acompanyada? O, per justos, ella m’havia acompanyat. S’erigia com la representació de tots els anys compartits. En pocs dies, compliria els divuit i abandonaria l’etapa de la meva vida en què els adults havien tingut un fort control sobre mi. Què significava que passés a ser plenament responsable d’allò que feia? La llei considerava que ja era suficientment madur perquè el seu pes total recaigués sobre mi, sobre el meu pensament.
Així doncs, a ulls de la societat, ja no seria «un nen» més que per les dependentes del supermercat que em volguessin continuar dient així. La Mixa s’apagava al mateix temps que s’apagava una forma de fer les coses, de relacionar-me amb els meus pares i fins i tot amb la gent de fora. Què seria de mi, ara que ja no m’emparava el seu pèl marró i crema?
Aquest cop hauria estat molt més dur d’haver ocorregut en un altre moment. No fa bonic que ho admeti, però era incapaç de commoure’m amb la mateixa tristor que a la infància. La xarcutera a la que la mare solia comprar pernil havia sofert un ictus quan jo tenia onze anys i, en assabentar-me’n, se m’havia gelat el pit. Ara estava dins del safareig on dormia la gata; la veia estirada sobre un coixí tacat de merda. No hauria frivolitzat en una escena així, però tampoc em passava que no pogués respirar, que volgués plorar, que la pell se’m posés de gallina... Si de nen m’haguessin preguntat què faria quan ella morís, hauria assegurat que tirar-me daltabaix d’un edifici. Com havia fet un canvi tan gros, la meva posició? És que, potser, havia deixat de sentir? Havia sacrificat la passió que em sacsejava a canvi d’una certa apatia, estabilitat?
Era un final mediocre per a una història com la nostra. Tots aquells anys no podien concentrar-se en un instant de dol. L’espai no era suficient; la meva memòria, tampoc; no sabia quant havíem viscut junts, però, en la meva ment, em feia una vaga idea del piló d’experiències que eren, com quan un creient imagina el seu Déu i la imatge li omple la consciència.
Viatjant enrere, veia escenes que només podia recuperar amb objectivitat fílmica; no em despertaven res, la sang em recorria el cos amb regularitat. El cor en continuava bombejant i, si en algun moment el moviment variava, no era més que perquè algun engranatge havia fallat.
Abraçant-la, posant les mans sobre les seves potes i el tors sobre la seva espatlla; arrupit damunt d’ella, amb els ulls tancats. Durant una temporada, va rebre l’amor que ningú més no havia acceptat. Només buscava un cos viu que volgués sentir el que donava per inèrcia. Era l’amor d’adolescència, que, en no ser correspost, anava a parar a un receptor inesperat.
Encara abans, a primària, li dedicava temps i carícies d’una manera molt més pura. No suplia la falta de ningú, sinó que la gata era, des d’un principi, a qui havia de transmetre allò que sortís del meu gest i la meva veu. Cridava el seu nom, el deia tot cantant, li estovava la panxa, empunyava la seva cua... Mentrestant, ella roncava; sempre roncava i, que ronqués, volia dir que no hi havia altre lloc on volgués estar.
De l’any que vaig néixer i els següents, no en tinc més que fotografies. Hi ha llocs on només hi arriben els objectes. Fullejant alguns àlbums familiars, la trobo estesa sobre un llit de llençols blancs. Mira fixament a la càmera (ulls blancs, sobreexposats) mentre que, a una banda seva, dormo profundament. Dec comptar amb més o menys un any i la llum entra amb força per una finestra fora de camp. M’estiro sobre el matalàs sense cap capçal on recolzar el caparró. Ulls clucs. Em poso la mà dreta sota una galta i obro sis o set centímetres la boca. Vesteixo una samarreta a conjunt amb els llençols, i, sobre aquella capa de color, hi destaca el cafè negre del seu cos; és més fosc que en els darrers anys. Parlem d’una instantània de 1999.
Sembla un linx perdut en un turó nevat. Probablement sigui estiu, però, amb aquell abric que mai no es treia, sempre m’evocava un final de tardor o hivern. El dia que recordava tot això hauria suplicat perquè em vinguessin calfreds, perquè tota ella expressés el que expressava llavors: feresa, joventut, gens de reflexió, acció... Ni el seu pelatge m’impressionava, ja.
La mare s’havia assegut a un tamboret baix, davant seu. La mirava i vaig tenir la sensació que la gata també la mirava a ella, però era difícil endevinar cap a on girava les nines dels ulls. La foscor de la resta de la cara li havia anat en augment, amagant el blau dels iris. El que li queia per un costat o bé era una llàgrima o bé era una lleganya. Em vaig atipar ben aviat d’observar-la. En l’aire es podia notar la saturació de la mort, aquella absència de fresca de mitjan juny; tot m’inclinava a sortir d’allà, però el compromís m’hi retenia.
Seria normal que, quan la mare es va aixecar per anar-se’n, jo també hagués escampat la boira. No va ocórrer així ni de lluny. Em vaig encallar al llindar, sense atrevir-me a donar un pas ni enrere ni endavant. La mare va creuar pel meu costat.
—En dos minuts estarà llest el sopar.
I em vaig voltar cap a l’exterior, on el cel s’enfosquia. Lent, molt lentament... El sol tenia la suficient paciència com per il·luminar-me dos minuts més. Vaig aprofitar-los per passar cap endins, per asseure’m on la mare s’havia embadalit i per quedar-me en blanc davant seu. Sabria qui era? Mixa, podríem dir que tu em vas pujar, recordes? Li hauria dit si hagués tingut la seguretat d’una resposta. El seu cos li donava per poc: va accelerar la seva respiració un parell de vegades; expirava l’aire amb tanta brutalitat que va espantar-me. Hores més tard, quan avisava la mare d’això, va concloure:
—A mi no m’ho ha fet en cap moment, però, ahir, quan el teu pare se li va apropar, també va reaccionar de manera rara. Serà que, quan sent desconeguts, s’estressa.
I no sé què em va doldre més: que ho digués amb una gran convicció o que volgués fer-me mal. Ni pretenent ferir-me ho hauria aconseguit. No amb aquestes paraules, almenys. Tenia molt assumit el meu paper: després d’anys ignorant que la Mixa continuava viva, qui era per tornar al seu safareig i dir-li tres o quatre coses? Com no m’adonava del meu desvergonyiment?
La mare no tenia res en contra meva, però hi havia algunes actituds que l’irritaven. Com la meva o la del pare mateix, que, quan faltaven dies perquè la gata donés símptomes de debilitat, va tenir el rampell de jugar amb ella i la va fer caure de la cadira on dormia.
—Ara veus per què s’ha de tractar bé als animals? Veus com d’horrible vas estar?
Mentre l’assenyalava, el pare no deia ni ase ni bèstia; cosa impròpia en ell, sí, però també comprensible. Els remordiments el devien mantenir ocupat. Va clavar la mirada al terra amb la mateixa fredor que quan s’avorria i no sabia què fer. Tot i no mostrar el que li passava, ho vaig deduir perquè per alguna cosa era el seu fill.
Potser portava suficient estona allà perquè ella notés el respecte que li professava. Sense cap intenció de fer teatre, vaig deixar de parpellejar i l’aigua em va venir, sobretot, a l’ull dret. Abans que caigués, vaig inclinar el cap enlaire i vaig respirar fons. No contreia el rostre ni somicava; en el silenci, sense que ella entengués què passava davant seu, l’imaginava petita, bufona... Vaig comprendre el poder d’una imatge que es recorda amb tot tipus de detalls.
I vaig sortir, tot i que abans em vaig assegurar de tenir els pòmuls secs i la pell del to de sempre. Vaig examinar-me en un mirall: se’m notava el desassossec, però les rojors havien marxat, que era el que importava.
L’endemà, abans que sonés el despertador, vaig aixecar-me del meu llit. Havia d’anar al lavabo i, tot seguit, beure un glop d’aigua. La porta del safareig cobert estava mig oberta; la veia des d’una finestra de la casa i no m’atrevia a anar-hi. Me’n vaig tornar al llit. Em pesava el que acabava de fer: figurant-me que, en entrar al safareig, notaria olors massa intenses, havia preferit ignorar que la Mixa estava allà. Com es trobaria? D’això no en tenia ni idea. Per més que m’hi esforçava, no aconseguia imaginar-me la posició en què hauria deixat la vida: el cap mig torçat, una pota més endavant que l’altra, la cua rebregada, panxa enlaire... Aquelles darreres setmanes, s’havia comportat d’una manera malaltissa que mai no havia vist en ella. Era, doncs, improbable que endevinés la postura amb què hagués volgut deixar el món. Així que vaig tapar-me, amb els llençols, fins al clatell.
Tres hores més tard, a les nou, el dia s’havia tornat deliciós. A través de les escletxes de la meva persiana es col·laven rajos de llum. Res a veure amb les sortides del sol d’aquella estació de l’any, que solien deixar-me en un estat melangiós. Vaig despertar-me —ara sí— amb l’embogiment del despertador. No diré que vaig córrer a veure què li havia passat, però les presses amb què em vaig vestir i vaig sortir de l’habitació no les havia tingudes des de feia molt. Estant a l’exterior, amb la façana de la casa al darrera, em dirigí a l’entrada del safareig, on algú havia tancat la porta. Abans de prendre el pom, vaig mirar per sobre de la meva espatlla i, tocant a la paret de la casa, vaig descobrir un test nou. Era alt i vermellós. El dia abans no hi era, allà. Estava cobert de sorra negra i les plantes que l’envoltaven, amb les tiges, l’acollien. Llavors vaig entrar al safareig i només hi vaig trobar una olor asèptica. D’amoníac. La meva mare havia desinfectat tot el que hi havia, a més de fregar el terra. Mai no havia vist aquella sala tan neta, d’aire gens pudent.
El pare, de bon matí, devia haver anat a algun basar xinés a comprar el test i la sorra. Per què no havia pogut esperar? Que era una emergència, enterrar-la amb l’escalfor encara en el cos? Tot i que m’anés repetint aquestes preguntes, després no vaig dir ni piu. Sense saber què era pertinent que comentés i què no, vaig esmorzar amb els pares en silenci. Ells no dirien res si jo no els interpel·lava abans; ho sabia, reconeixia en els seus rostres aquell fàstic, aquella peresa que impedeix obrir la boca.
—Quan se’n va anar?—Tots els verbs eufemístics se’m feien ridículs, però aquell era el que menys. Un de tan comodí, d’ús tan quotidià, que, en ser pres per referir-se a la Mixa, es tornava sinistre com les coses familiars que, tot d’una, ens sorprenen amb formes desconegudes.
—La vam trobar on hem col·locat el test. Es veu que havia intentat sortir fora i apropar-se fins a la paret de casa abans que arribés el moment. Aquests últims dies, molts cops s’havia aixecat del llitet del safareig i havia buscat la porta. Sempre aquesta voluntat de prendre el sol, sempre aquesta cerca del lloc més còmode...
El seu patiment ja s’ha acabat, gràcies a Déu! M’ho vaig dir mentre notava que el pit se m’alleugeria. Vaig aixecar la cara cap al sostre i, així, no vaig veure com la mare començava a gemegar. Però la vaig oir i, després, vaig escoltar al pare, consolant-la. No hi havia res que jo pogués dir. Fins i tot donar el condol hauria estat de més. Aquella dona havia alimentat, netejat i pentinat l’animal des del dia que havia arribat a casa nostra. Vint any de criança, vint! I ara, tot d’una, ja no estava amb ella. Se la veia tan desolada que qualsevol hauria dit que era la Mixa qui cuidava la mare, i no a l’inrevés.
El seu dia a dia no canviaria massa? Ja no tindria sentit que seguís comprant el pernil dolç tan fi, ni aquelles llaunes de tonyina, salmó, vedella, bou... Tampoc tindria sentit que demanés hora a la perruqueria canina que hi havia al carrer del costat, ni que demanés al supermercat bosses de sorra per a la capsa de l’orina i les defecacions. Cada dia, després de la feina, podria tornar a casa a un altre ritme, ja que hi hauria un menys a qui donar de sopar. Potser notaria que el món es descelerava; fins i tot era possible que sentís vertigen davant d’uns minuts escadussers.

Després de beure un cafè i menjar una ensaïmada, vaig asseure’m davant del test. Les gavines cantaven lluny d’allà, pel cel. Els magalls creuaven les altures amb les seves ales esmolades. No acabava de creure’m que la ciutat estigués en l’estat de somnolència que aparentava. Per més diumenge que fos, aquell repòs només podia atribuir-se a la cortesia fúnebre. Com s’haurien adonat els ciutadans i ciutadanes que hi havia un motiu per callar i no fer soroll? No m’ho hauria explicat ni posant-hi tota la meva inventiva. En definitiva, el que volia saber era una sola cosa: la Mixa era conscient que, darrere d’aquella paret on, moribunda, havia anat a parar, hi havia el dormitori dels pares? El mateix interrogant m’intrigaria durant moltíssim temps. Cada vegada que em vingués a la ment, després de fer un repàs a algunes imatges, acabaria tornant a la mateixa pregunta. Aquell enigmàtic silenci en què havia viscut arribava al seu cim. Els miols inintel·ligibles que sempre li havíem sentit fer, també. La seva musiqueta ja no tornaria a sonar per allà; la seva olor i calor corporal no estaria a prop meu per més temps. Només quedava, al final de tot plegat, aquell test on caldria plantar-hi alguna cosa. Sota quines fulles solia adormir-se?

"A BLACK CAT LEAPING", DE DAVID HOCKNEY

2 comentarios:

  1. Uau, inevitable contener las lágrimas.
    Los animales de compañía tienen la manía de "dejar de ser de compañía" a ser un miembro más de la familia.
    Me ha conmovido tu relato.

    ResponderEliminar