(Relato) Un estudiant vagarós




Mira’m mentre passo per aquest carrer. De vegades, els meus divuit anys fingeixen ser menys; després em deixo créixer la barbeta i canvio de la majoria d’edat estricta a una adultesa ampla. Ara fa temps que no m’afaito; aquests pèls castanys van assetjant una cara que, ben rasa, semblaria una moqueta caqui. A la llum de les dues de la tarda brillen com si, en lloc de reflectir la llum, els agradés projectar-la.
Però només m’atreveixo a demanar-ho al lector, que em miri. A la gent que em creuo no vull dir-li res; són desconeguts que, malgrat portar vides apartades de la meva, se’m fan propers en els seus gestos, els seus cossos. Des quan un passejant no pot simpatitzar amb aquells qui veu, fins i tot els d’aspecte més perillós? La ciutat és de tots ―ho admeto―, però aquells que ens apropiem d’allò del nostre voltant en som una mena de primers entre iguals; parlo d’una Barcelona que pertany als poetes ―en la seva bogeria, és clar― o no pertany a ningú.
Homes amb corbata van com bojos per la plaça d’Urquinaona. Busquen un lloc on dinar barat, ràpid; la pausa del migdia se’ls esgota i encara no han trucat a la dona, als nens... o l’amant; no em figuro els secrets que amaguen. Em veuen i tinc la impressió que al moment dedueixen que sóc un noi de lletres, l’estudiant d’alguna llengua oblidada o minoritzada. Un dels objectius a curt termini en què coincideixen és que tots volen propietats, patrimoni... alguna cosa tangible que els asseguri el benestar. Els més ambiciosos, fins i tot, allargassen l’objectiu i prometen que d’aquestes adquisicions en viuran els seus besnéts. Però quin benestar dura el que dura una sola vida? On s’ha vist una realitat en què l’imprevist desaparegui amb la compra i venda de cases, les rendes dels lloguers...? Els veig i penso en la mateixa innocència que ells m’atribueixen. Gairebé diria que no compartim un mateix món; els punts de vista amb què l’observen disten massa del meu. I, no obstant això, sento que les seves motivacions tenen una raó d’ésser més potent que les meves.
La meva camisa de lli queda en ridícul davant d’uns vestits tallats amb patró de sastre. Les mànigues se’m desfilen i cauen com borles espectaculars. El coll em rasca; l’he posat massa cops a la rentadora, l’he planxat amb poca traça.
Hi havia una vegada un jovenet que va despreocupar-se d’allò que angoixava la resta del món. No se’n va despreocupar perquè hagués arribat a una saviesa d’avi; perquè hagués entès que tot és més senzill del que ens sembla. Sinó que se’n va despreocupar perquè va perdre el contacte amb la resta de la gent.
Als disset anys i mig, els seus amics parlaven d’amor. Ja n’havia viscut algun, d’enamorament, i no trobava raons per tornar a entrar en aquell joc. Va bandejar amb gran dignitat les ocasions en què alguna noia li va suggerir d’anar més enllà. Després, als disset i tres quarts, es negava a sortir de festa. Els seus col·legues llançaven a la brossa, de mitjana, vint euros per nit; deu pel botellón preliminar i deu per l’entrada a la discoteca. Aquests cops, amb (suprema) dignitat, es guardava els bitllets a la cartera i els anava acumulant. Arribava un dia en què notava que li pesava tant que buscava una llibreria de vell i se’ls gastava.
Ara veig la meva generació amb una distància que no em correspon. Parlo als meus amics com si ens separés una dècada d’experiència; en realitat, són ells qui sumen vivències més intenses, més pròpies d’una edat en què un sent que ha nascut “to be wild”. Però també són ells qui em respecten com si fos algú que han pujat a un altell; no em veuen com un igual, i, en la meva diferència, deixo de xerrar amb ells i tombo els ulls cap a una altra banda.
A la cantonada entre Urquinaona i carrer de Trafalgar, s’hi ha reunit un grup de nens. O potser són nois que, com jo, estan al primer curs de carrera. Què ens diferencia, doncs? Què em porta a dir-los “nens”? Ni més ni menys que una actitud de grup, de col·lectiu. Deu fer anys que es coneixen; han après amb quines paraules tractar-se, quins insults dirigir-se, els temes sobre els qual parlar. S’han educat mútuament en una forma d’ésser molt concreta. I aquesta forma d’ésser m’allunya d’ells com un zoom enviaria la protagonista d’una pel·lícula cap al pol oposat a la sala de cinema. El zoom amb què arranca una cosa com és La baie des anges. Jeanne Moreau camina per la Promenade des Anglais i l’espectador no pot evitar que la seva figura s’empetiteixi a mesura que se’n separa. Michel Legrand en va fer la música.
Enfilo Trafalgar i me n’oblido. La cultura cinematogràfica s’esfuma com ho fan els pensaments més corrents. Sobre allò que haig de comprar al supermercat, sobre una senyora que m’ha somrigut, sobre l’òpera que estan fent al Tívoli, sobre les dates dels pròxims exàmens... Ens hem de centrar: Els meus pares m’han manat que els faci un favor. «Vés a la botiga del carrer Méndez Núñez. Només has de recollir i pagar la comanda que els hem fet.» A aquell carrer és on tenen els proveïdors de la seva llenceria. Despatxen i viuen ―vivim― a Mataró, de manera que, com que sóc l’únic que ve sovint per aquí, assumeixo el paper de noi dels encàrrecs.
Hi ha un punt en què el carrer Trafalgar pren una cantonada i canvia la seva direcció. És el tram on, cap a la meitat, s’obre a la dreta el passatge Sert, una selva enmig de la ciutat que mai no he gosat explorar. La llum creua l’aire produint un piló de grans de pols. Sempre l’admiro des de la seva entrada. És un carrer estret i bell, que, si no m’equivoco, s’uneix per sota amb el de Sant Pere Més Alt. Si no fos per la meva por a investigar zones que em són desconegudes, el recorreria de cap a cap.
Però, com és costum, camino sol per la ciutat. Això m’obliga a acceptar alguns dels consells que em donà mon pare abans que vingués a estudiar a la capital: si no reconeixes el nom d’un carrer, ves-te’n cap un altre; no creuis la mirada amb qui vegis massa descuidat; el moneder, a les butxaques de davant, mai al darrere. Consells o, més aviat, recomanacions de supervivència. Perquè, encara que els homes haguem estat fabricats per ajuntar-nos i protegir-nos, hi ha un petit sector que ens hem dedicat a anar a la nostra.
I quines raons em porten a apartar-me dels meus amics? La meva memòria gasta poca energia. Em costaria recordar què em va motivar, en un principi, a buscar nous camins pels quals anar. Crec que vaig anar-m’hi distanciant perquè, en la meva afició a les lletres i les imatges (entengui’s cinema, pintura), trobava satisfacció en passar hores davant d’una pantalla o un llibre, i no en companyia d’altres.
Uns exàmens que pujaven, mica en mica, la seva exigència van fer que em replantegés certes coses. Havia de ser intel·ligent i treure notes altíssimes, que em permetessin accedir a la universitat amb la comoditat dels que freguen la matrícula d’honor. Així que vaig deixar de buidar la meva cartera. Els diners que mos pares i avis em regalaven per l’aniversari s’hi reunien amb d’altres que m’havien regalat pel sant. El fet que no tingués cap despesa alegrava una de les meves àvies; deia que estalviés com si el dia de demà hagués de ser pobre. I, tot i que no pensava fer-li cas, tampoc la contradeia: ni comprava entrades de cinema ni m’omplia els prestatges de llibres nous. A casa, m’abstreia amb l’estudi. Al col·legi, badava escoltant als professors. Rebia uns coneixements que em seduïen com, en una època deixada enrere, ho havien fet la música de Steppenwolf o Jacques Demy. Fugia d’ella com la càmera fuig de la Moreau al principi d’un film en què mostra el seu vici.
Compte! Millor que no em passi de llarg. A aquesta alçada, el Méndez Núñez creua amb el Trafalgar. Haig de girar cap a la dreta. Aquell passatge de llum fortíssima ha quedat enrere. Si continués tot recte trobaria l’escultura d’una dona amb flors a la mà, uns bancs, unes escales i l’Arc de Triomf. Però no és on vaig; el meu destí està a un altre lloc, al lloc on els pares m’indiquen. Al lloc on els adults, la veu de l’experiència, m’indiquen. És on dec anar, però no sé en quina mesura hi vull arribar.
Gaudiria veient l’Arc de Triomf i les persones que constantment l’envolten. Quan sortia dels cinemes Girona, sempre baixava fins allà. I quan comprava a una llibreria de Pau Claris, també hi solia anar per, emparat sota la seva corba, començar la lectura.
Porto mesos sense veure’t, com diria un amant que ja no sap com es vivia el plaer. Són unes paraules que podrien sortir de la boca d’algú que s’ha desacostumat de llevar-se i trobar un altre cos al seu costat. Un cos que fa gestos mentre dorm. Tant seria la frase d’un senyor enamorat com d’un xaval; un i altre creurien en l’afecte.
Perquè l’afecte no existeix només on és evident. Es mostra en un consell oportú o en el cubata que un acompanyant s’ofereix a pagar malgrat que vagi malament de calés. I també es troba en l’espectador que admira la mestria amb què s’ha gravat certa escena. O en una cançó que porta al mateix espectador a moure les espatlles com patint convulsions.
 Tot i que l’Arc de Triomf em quedi al davant, seria més exacte dir que, en aquests moments, em queda enrere. En efecte, acabo decantant-me per Méndez Núñez; em queda a l’esquerra, però, en realitat, el que fa és quedar darrere meu. Així que ni veuré més l’Arc ni se’m veurà l’arc del meu coll quan m’inclinava per llegir alguna pàgina, ni l’arc de l’esquena quan arronsava el cul a la butaca de la sala, ni l’Arc sota el qual em podria haver reunit amb alguns individus... algunes persones. Algunes noies i nois. Amb dues paraules els englobaria a tots: amics i amants. A fi de comptes, tots venen del llatí amare.
Vago per un carrer molt més curt que l’anterior. Perdó, no “vago”: jo faig camí. Em dirigeixo a una botiga precisa; a un número concret de carrer en el qual m’atendran amb amabilitat i em conduiran, de nou, fins l’entrada. Tornaré a l’acera d’aquest carrer que em sembla més profund del que podria ser el Trafalgar i l’Arc de Triomf. Hi havia una escultura, un monument... una sèrie d’objectes que el feien agradable. I, a més de fer-lo agradable, em temptaven d’anar-hi, d’oblidar allò que m’havia portat fins aquí.
Més o menys veig el buit. Un espai ple de cotxes, arbres, motos. Però tinc cap interès en el que veig? Els meus ulls són selectius i obvien allò que no els atrau. És evident que si tingués l’obligació d’observar aquest carrer ho faria amb bona voluntat. Però no sé si ho faria bé; si podria admirar aquestes parets i terres a la vegada que ignorés les que realment m’agradessin. I una cosa m’agrada realment quan he sigut jo qui s’ha inclinat a admirar-la. Poden ordenar-me que vagi a aquella botiga de calces, però el meu cap seguirà pensant en un Arc que, estúpidament, m’he negat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario