(Relat) El camí a la saviesa



És una llàstima que els alumnes no fem silenci quan el professor entra a classe. Desavesat a mostres d’admiració com aquesta, sol obrir la porta i, sense ni tan sols saludar, va cap a la tarima. Deixa el seu maletí a un costat i espera que els meus companys, pel seu propi peu, tanquin la boca.
Potser mai no li havia sorprès que fos l’únic que callés, que seguís atentament els seus gests, que m’entressin nervis en parlar-li en privat... Després d’una carrera universitària com la seva, devia estar acostumat a tot tipus d’elements. Des de nois que, fràgils, fossin pur hidrogen, fins a terratrèmols que s’assemblessin a la terra, al foc... Algun aire l’hauria despentinat més d’una vegada. Ja se sap: A tot arreu hi ha persones que s’encenen com assecadors o dinamita.
Més enllà de l’interès que pogués trobar en les seves lliçons, la meva atenció tenia una explicació personal; tan arrelada a la meva forma de pensar que, ni havent volgut, l’hauria pogut confessar. M’és difícil parlar dels aprenentatges que vaig fer en la meva infància, de la mateixa manera que se’m fa costa amunt relatar alguns petits drames.
Amb disset anys no tinc en el meu haver tantes històries fatídiques com el meu avi o el meu pare. Ells són homes d’altres èpoques i això s’ha de tenir en compte. Si hi ha una por que sempre torna a mi, és la de mai no arribar a tenir els ulls oberts. Les parpelles del meu avi, igual que tot ell, ja són de retirada, i s’enfonsen sobre les seves retines deixant només les pupil·les al descobert; però mantenen aquella vivacitat que cal per observar. El cartílag de les seves orelles es fon, i això no l’impedeix escoltar-me i contestar amb frases que em deixen sense esma.
Els “petits drames” dels quals pogués parlar, doncs, es tornarien insignificants si qui els escoltés fos algú com ell o com el meu professor. Ah, els sotracs de la vida a la universitat no deuen haver estat pocs. Estudiant la Història més recent, m’adono dels contratemps que van reservar-se als qui ara són els nostres avis. Rebré sorpreses de tal nivell, jo? Preguntes com aquesta és millor fer-se-les estant sol. Mai no se sap com reaccionarà la gent del voltant. Ningú desitjaria una vida difícil, però, sent franc, no sé fins a quin punt és envejable una vida sense conflictes.
Els senyors d’avui dia se’m presenten, gairebé tots, com mestres d’algun saber. O diversos: n’hi ha que han explotat les seves vides com si els calgués gastar-les. Puc veure un professor de Llatí amb la solemnitat amb què resaria a un Crist quan, oblidant les anàlisis morfosintàctiques, s’apropa als pupitres i, en to confident, deixa anar allò que els anglesos en diuen pearls of wisdom.
M’hauria agradat no haver d’esperar fins aquesta edat per fer-me càrrec d’això. De què, concretament? Em refereixo a l’experiència dels meus adults, la qual és tan material, existeix amb tanta claredat, que no m’atreviria a definir-la amb una categoria menor que la de “fet”.
El cert és que, sent un nen, pensava que algun defecte em separava dels homes grans. Anava pel carrer amb el meu avi i em parlava d’un passat inimaginable. Només unes quantes de les idees que anava estenent, quan m’arribaven a l’enteniment, es convertien en cabdell. La resta tornava a la troca. I ara, de vegades, encara recordo algunes d’incomprensibles i les encaixo en un relat històric. S’hi enganxen perfectament, com si fos cert allò que la vida és un tot... i també allò que tots hi actuem en papers d’extres.
Hi havia el que em frenava de veure la lucidesa d’alguns d’aquests homes. No només la distància entre les seves generacions i la meva, sinó també el seu aspecte. M’havien educat perquè, en lloc d’exaltar-me pel nou i enamorar-me del vell, únicament fes les dues coses amb el nou, de manera que el vell quedés arraconat a la foscor, oblidat, esperant quelcom similar a la mort. O la mort, sense més. Perquè el meu món ha conegut els electrodomèstics nets, d’un recent desembalatge, però també ha vist com les màquines petaven o s’enfurien amb el pas dels anys. Per analogia, vaig entendre els nostres avis com androides que ja encaren la mateixa recta final.
Els motius que em portaven a veure les persones grans amb aquest punt de vista eren diversos; tots visuals. Imagineu-me com a criatura, amb la meva curta alçada i ulls expectants, d’anime, sortint al carrer i coneixent la societat en el seu estat pur; de dilluns a divendres després del col·legi, els dissabtes pel matí o la tarda, els diumenges també... A tota hora, trobava els carrers infestats tant d’això que anomenen “joventut” com d’allò altre que en diuen “tercera edat”. La “segona edat”, els dies laborals, solia esfumar-se i, com els meus pares, no tornava a aparèixer fins al capvespre. Algú de la meva innocència no podia creure’s que ho fessin perquè comptessin amb responsabilitats; més aviat ho atribuïa a una conspiració que era massa jove per comprendre.
Molts dels senyors vistos pel carrer portaven bastó. D’altres, davant una imminent calvície, s’havien cobert amb txapeles. I també els hi havia que, bons vivants, carregaven amb havans de mides estratosfèriques. Em preguntava el perquè d’aquell excés i acabava per dir-me: “Deuen ser homes de misteri. Els agrada la boira que envolta les fàbriques i, per aquesta raó, imiten les xemeneies, dirigint el fum del tabac als seus propis nassos.” Acabava convençut que tota aquella gent tenia menys d’humà que el meu pare o jo mateix. La fusta dels bastons, desmesura dels barrets, herba vaporosa... Sí, semblava que haguessin engegat un procés de cosificació; com si allò que s’haguessin trobat per designi de la natura, amb el pas dels anys, s’hagués tornat insuficient.
Vaig tenir la intuïció que el món no era totalment com me l’imaginava. I és sabut que les intuïcions se’ns apareixent amb més força que les evidències dels sentits; així que, el dia que el meu avi em va demostrar que la seva ment funcionava amb uns trucs diferents a la meva, en lloc d’espantar-me, el vaig admirar.
Amb el meu germà, passàvem els migdies i tardes a ca els avis. Ens asseiem als sofàs del seu menjador i, avorrits com ho podien estar uns xavals de sis i catorze anys, ens dedicàvem a mirar el sostre. El llum que en penjava lluïa una campana groga. Ens fixàvem en qualsevol pantalla que s’il·luminés i fes pampallugues, com la del televisor mateix.
El meu avi tenia un do per la intervenció sobtada. Esperava que les persones que ens envoltaven elevessin el to de veu per, llavors, iniciar la seva xerrameca amb mi. Vaja, gairebé sempre amb mi; de vegades creuava alguna paraula amb el meu germà, però ja mostrava signes d’adolescència i, per tant, d’estupidesa; gaudia menys de la conversa amb ell. “És momentani.” em deia. “També arribarà el dia en què tu et convertiràs en un emprenyador. Et deixaré de parlar com ho faig amb el teu germà i com, anys enrere, ho vaig fer amb el teu pare. Serà automàtic: ni te n’adonaràs perquè; primer, no recordaràs que t’he dit això; segon, no tindràs cap interès en enraonar amb mi.”
Contradir-lo no m’hauria servit per rebutjar la veritat que estava per venir. A més, encara no havia après que, seguint les normes de cortesia, era de bon gust negar el que deien els altres quan feien mals presagis sobre ells mateixos. L’home serà l’únic animal racional, però també és l’únic que posa insistència en dir coses que, en realitat, no han passat per la seva raó, sinó que són mentides que pretén que siguin desaprovades.
Aquest tipus de ressorts no feien el pes al meu avi. No parlava per tal que algú el corregís; constatava allò que li semblava obvi després d’haver-se’n assegurat en silenci. Era pur mètode.
Tenir l’oportunitat de cuidar dels seus néts el va alleugerir d’alguns pesos de la vellesa. Faltaria que ell ens ho confirmés, però no cal, ja que ho veia en el seu tracte amb mi, en el molt que li agradava complaure’ns comprant-nos patates fregides. Les seves converses amb homes de la seva edat ―pel que havia sentit― eren banals. La majoria es limitaven a un qüestionari sobre l’estat de l’altre com en una revisió mèdica: “Encara fumes, gamarús?”, “I la dona?”, “...els néts?”, “El dentista et deixa menjar maduixes, a tu?”
Ens sentiríem inútils si, després d’una vida arreplegant tota l’experiència de què fossin capaços, no trobéssim ocasió de verbalitzar-la. En fi, “verbalitzar” és, en una de les seves accepcions, convertir en verb; les gestes d’un mateix queden en l’univers de l’abstracció si ningú les recupera del record i, d’una estirada, les torna a la terra. La memòria pot ser entesa com un arbre. Posem-hi un pomer, com els de Lucas Cranach el Vell. Era impossible que, amb la meva estatura, pogués arribar fins a les branques i agafar els fruits per mi mateix. Era el meu avi qui arrancava les pomes i, ajupint-se, me les oferia.
En una de les festes d’aniversari del meu germà, em va recompensar amb un regal més valuós que el que pogués haver fet a qui complia anys. M’havia assegut a la seva dreta i, tot menjant pastís, me’l mirava de reüll. Veia que tenia un posat més cridaner que la resta d’assistents: Amb els colzes sobre la taula i les espatlles arrupides, la seva esquena feia una corba geperuda. Menjava així, a una distància de pocs centímetres del seu plat. I em podria haver semblat ben normal si no hagués tingut terme de comparació: El meu pare, per exemple, que es trobava al meu altre costat, mantenia una separació d’un pam entre la taula i ell. La seva esquena s’aixecava rigidíssima, com una columna, i el moviment mecànic del seu braç (la cullera anava del plat a la boca, i de la boca al tovalló; una vegada aquí, emprenia el procés de nou) fluïa com el dels pencaires de Modern Times.
Estava a poc d’avergonyir-me. Hauria pogut deixar-me anar i que les galtes m’enrogissin, les mans em fessin figa i les cames em tremolessin. Però em vaig contenir, com de ben segur l’avi s’hauria contingut quan, sent jo més petit i salvatge, em posava a bramar pel carrer.
Quan tots érem tips, els murmuris entre els adults es van multiplicar. El meu germà es va recloure, en un cercle, amb els amics d’escola que havia convidat. Seguia al costat del meu avi, mirant-m’ho tot a la vegada que el controlava a ell, encara preocupat perquè tornés a fer un gest esperpèntic com els d’abans.
En lloc d’això, se’m va apropar. “Què penses?” Vaig senyalar una taula a part en la qual s’havien dipositat els regals. Tan sols veure les capses em feia venir salivera. També hi havia sobres de paper, farcits de bitllets que s’entreveien per les pitreres. Concretament era això, el que apuntava amb el dit.
Devia notar la diferència que hi havia entre què indiqués els regals materials o aquests menys tangibles, ja que em començà a parlar de diners, de què eren els “Bin Laden”, per què en veuria pocs... I també va trobar un espai de temps per donar-me garanties: “Havent nascut a una família com aquesta, mai no pateixis pels calés. Prenguis les decisions que prenguis, tens un sostre assegurat i un plat a taula fins l’últim dia de la teva vida.” No podia evitar que la idea em reconfortés. Davant d’unes circumstàncies que m’eren tan favorables, m’havia de compadir dels més desgraciats o ignorar-los, tot pecant d’omissió? Cap de les dues coses hauria repercutit en la meva vida; en aquell temps ja vivia suficientment separat de les vides dels altres com perquè no em sentís responsable de la seva misèria.
Havia estat propietari d’una fàbrica tèxtil. El meu avi no havia passat pel món debades. Havia aprofitat l’ocasió per convocar sis o set persones en un mateix local i posar-les a treballar a canvi de sous ínfims. L’ambient de familiaritat amb què havia perfumat el lloc l’havien salvat d’enfrontaments laborals. Qualsevol persona que treballi com si ho fes per la família no demanarà més del que li donen, ja que tindrà la certesa que, encara que no cobri tant com hauria, aquells diners desapareguts seguiran circulant entre els comptes bancaris de la gent d’una mateixa sang. Una entelèquia, en fi, que va saber fingir amb la traça d’un il·lusionista. I no ho trobo precisament criticable: Alguns arriben als seus majors èxits de les formes més injustes, com un cop de sort cardat en el moment idoni. O invents enginyosos que, fruits d’un segon d’inspiració, es converteixen en genialitats. Ell, en canvi, havia arribat on havia arribat per mitjans propis; recursos oratoris, persuasius... Aquell tipus de característiques que es veuen, ara, en els nous rics i en alguns joves que encara els falta un parell de mesos perquè s’estampin. La diferència és que ell no va ficar la pota fins que algun treballador es va adonar de l’engany en què vivien ―faltaria més: res dura― i “S’ha acabat el bròquil!”
Però ell ja havia fet caixa. Portava fent-la des d’abans dels vint anys. No li va caldre treballar més que en alguna especulació per mantenir la família. I és evident que aquella llibertat per decidir el seu destí també l’havia transmès al meu pare: “Si vols vendre sabates, endavant. M’ensumo que no engreixaràs la fortuna familiar... però també accepto que no tots estem destinats a projectes d’aquest mena.”
Això últim devia ser el que llavors em volia ensenyar. Va treure’s deu cèntims de la butxaca i, després de fer-los ballar per un cantó de la taula, li van lliscar dels dits. Van caure en línia recta al terra. L’enrenou hauria despertat a qualsevol: el parquet es va convertir en una caixa de ressonància que rebotia el so metàl·lic. Tots varen callar mentre la moneda feia via cap al final del menjador. En topar amb una paret es va aturar; va quedar-se quieta, amb l’anvers enlaire, com esgotada després de l’esforç.
No tots els convidats havien deixat de parlar perquè l’haguessin sentit. Alguns, en veure que el seu interlocutor passava a estar més pendent d’una altra cosa que no pas de la seva conversa, buscaven la causa. Els que més s’havien alarmat per la moneda, l’avi me’ls va enumerar a cau d’orella. L’últim nom va ser el del meu germà; això m’ofenia, en la reacció d’aquest s’hi notava un afany de diners sense fi. No acabava de rebre uns regals que no havia ni desembolicat? No li havien donat més diners que mai? Encara s’atrevia a agusar l’oïda malgrat ser el nen més ric d’aquella taula.
“Probablement, si li preguntéssim de quina moneda era el soroll que s’ha sentit, sabria dir-nos que de la de deu cèntims i la figureta que hi apareix gravada.” Va afegir: “Algunes mares, quan veuen fer gestos subtils als seus nadons, s’imaginen que són premonitoris de les seves actituds futures: Un nen que premi dits serà més agressiu que un que només tanqui els ulls, dormilega.” Fins aquí, no l’entenia. “Ell és massa jove per definir-se com algú àvid de diners, però dóna-li temps... En ell, veig tan clars els símptomes...”
Malgrat no conèixer completament el valor d’aquelles monedes, interpretava els símbols. Era cert que el meu germà havia arribat a l’interès per allò econòmic d’una forma més instintiva que jo mateix. Mentre m’havia dedicat a imitar-lo en el seu desig d’omplir la guardiola, ell semblava actuar com un motor autònom, sense necessitat que ningú l’orientés.
Potser va ser llavors quan vaig decidir que, en aquell sentit, havia d’apartar-me d’ell. Seria un model a seguir que s’adequaria a altres aspectes de la meva vida, però no al monetari. Amb el temps, la teoria va demostrar-se. Es va encaminar cap al món de les finances, tot i que al final ha acabat tocant més llapis i papers per fer càlculs que rebregant bitllets i xecs. Tan ingenu com era, hauria acabat descarrilant al mateix descampat que ell, amb la mala fortuna que, mentre el meu germà trobaria un nou carril per on circular, jo quedaria immòbil, soterrat per l’impacte de l’accident.
Com anomenar aquella qualitat de l’avi? Quina seria la paraula indicada per definir les persones que, per mitjans esotèrics (ningú sabia d’on treien la sagacitat per saber la solució per a cada situació; potser era efecte de viure-les totes com per enèsima vegada), il·luminaven el camí de les menys acostumades al món?
En el meu convenciment que el meu germà tenia la conducta més correcta, m’hauria enganxat a la seva esquena i l’hauria seguit com qui s’aferra al tronc d’un pi mentre el corrent del riu se l’endú. Si l’avi no hagués dit “On vas?”, i m’hagués mostrat la realitat de les coses, no estic segur que m’hagués arribat a adonar de l’error. El que ell feia era una lectura d’allò que ens envoltava. S’ho mirava amb els sentits més deteriorats que els meus, però aquest mateix gastament l’afavoria; li donava les claus apreses durant vuitanta anys per interpretar-ho.
Només vaig trobar un mot amb què descriure’l. Salant l’article del seu nom i ensucrant el seu significant, de “s’avi” sorgia “savi”, i no cabia cap dubte que el meu avi coincidia amb allò que definia el diccionari. Semblava que els filòlegs que l’havien escrit ho haguessin fet amb cert regust reverencial; parlaven d’una “coneixença justa” com a tret definitori dels savis. Bé, amb franquesa, hauria parlat de l’avi com d’un home de “coneixença parcial i útil”, però, igual que ells, preferia inclinar-me per l’adulació, així que no els vaig posar objeccions.
Temps després, colzes clavats al pupitre i ulls cap a la pissarra, vaig escoltar que un llatinista parlava de “Quo vadis?”, com si hagués parat orella a la lliçó de l’avi. Dubtava que aquell home, el qual ara passejava per entre les taules de l’aula, tingués interès en allò que l’avi em digués.
La diferència entre les paraules de l’avi i les del professor era simple. El primer no les havia dit explícitament, sinó que eren el que jo havia conclòs d’un discurs en què havia resseguit alguns relats personals. Així doncs, aquella idea s’havia format al cap de l’avi i sintetitzat al meu; era fruit d’una experiència que ningú podria imitar, perquè les circumstàncies sota les que havia viscut no es repetirien. El meu professor citava les paraules d’un llibre apòcrif; no eren seves, tot i que pertanyien a la seva memòria després que les hagués après profundament.
El diccionari, en parlar de la “coneixença justa”, es referia a algú com el professor? Tampoc en aquest cas hauria utilitzat tal adjectiu. La seva era una coneixença... “acadèmica”? No, m’hauria encotillat massa en descriure-la així. Reflexionava amb eines tan usades com les d’un ferrer de mans endurides. De vegades em portava a preguntar-me: “Haurà pensat abans això que diu?” La seva espontaneïtat ho negava, tot i que després encadenava uns conceptes amb altres i tot plegat semblava resultar d’un sistema premeditat.
No per això donava més validesa a l’un o a l’altre. Vaig establir un procés que seguiria cada vegada que comencés a mirar un adult amb interès. Enviaria senyals als meus ulls perquè quedessin fixos sobre les seves espatlles, coll, mandíbula... Aniria maquinant la manera de fer-li preguntes que em permetessin conèixer-lo més enllà del que Internet em digués d’ell. Va passar així amb el professor i també amb l’avi, tot i que el procés no va ser tan lineal amb el segon. Me’l coneixia ja massa per buscar-lo a la xarxa.
En un principi li donava més credibilitat que a aquell professor de pòmuls marcats i llengua morta. És que, a veure... aquest segon em parlava sobre mitologies i fantasies vàries... com volíeu que, recent sortit de l’adolescència, reaccionés sense riure a Príap? Si en l’examen em preguntaven per ell, només se m’acudia respondre parlant de les disfresses dels comiats de solter. Però deixeu-me explicar-me en aquest punt: La classe sencera reia i jo l’acompanyava com portant la batuta al capdavant d’una orquestra, és a dir, fent gests però ni un sol soroll.
El que em separava dels mal educats que gemegaven al mateix temps que reien era... Era que sabia quan calia fer silenci. Tot i que, a l’hora de la veritat, quan la classe reia es muntava una amalgama en què era impossible distingir l’agulla en el paller. O no hi havia cap agulla; o almenys no la hi va haver fins que vaig decidir, un dia que tronava i plovia a bots i barrals, anar a classe. Potser va ser un acte d’inconsciència, però d’això no me’n vaig adonar fins que vaig entrar a l’edifici de la universitat i no hi havia ningú. Gaudia lliscant pels passadissos; la solitud dels llocs sovint abarrotats de gent és deliciosa. Abans d’entrar a l’aula em vaig preguntar si el professor hauria trobar la forma d’arribar fins a la facultat.
Fou així; el vaig veure a través del cristall de la porta. Hi vaig posar els nassos i, a l’interior de la classe, només s’hi veia el cos esquifit del llatinista. Portava la jaqueta esquitxada d’aigua.
Després d’empènyer el pom, vaig posar una mà a l’altra banda de la porta i la vaig tancar. Sempre mirant cap al terra i sempre tancant la boca... llevat que em preguntessin res; i no, ell no ho va fer. Vaig buscar el meu pupitre i m’hi vaig asseure. Punys sobre la taula, me’ls mirava com esperant que alguna cosa passés.
“Haver vingut un dia com avui et converteix en un dels alumnes menys comuns, ho saps?” La frase devia anar mig en broma. Si no m’hagués interpel·lant amb aquella última pregunta, m’hauria pogut limitar a somriure. Però l’havia feta, i calia que respongués. Què dir? Només em venien al cap frases que tenien més de serioses que d’enginyoses. No es pot ser enginyós a la vegada que seriós? No, o no almenys quan s’ha d’improvisar; la qual cosa és gairebé sempre.
No m’adonava que el temps transcorria. Arribava el moment en què, en no haver respost encara, es suposava que no ho faria. Va tornar a parlar-me en confiança, com llançant-me un bot salvavides. “Pensava que avui estaria sol. Aquesta no és la típica carrera per la qual la gent arriscaria la vida. Vull dir... Poden anar-se repetint les tempestes, i aquí no vindrà ningú més dels que ja hi som. Potser als metges els correrà urgència per graduar-se, però... a un filòleg?” No era el primer cop que sentia un professor tirant-se pedres a la pròpia teulada. “Què prefereixes, que et menteixi o que et digui això?” suposava que m’hauria dit si hagués protestat. En aquella classe buida em sentia massa còmode per deixar anar un renec. Així que, senzillament, li vaig suggerir que seguíssim traduint el text de l’última sessió. “Com ho portàvem?” “Encara estàvem al principi... ‘Semper crescis / aut decrescis’, recorda?”
I va somriure, com si citant aquells versos hagués dit una gran veritat. “Gaudeixo treballant aquesta obra amb els alumnes. Quan arribem a cert vers, exploto d’emoció, perquè no saps el cert que és que ens trobem ‘semper in angaria’. Si no haguéssim provat el coneixement... l’arbre del bé i del mal... Però el primer home ho va fer, i això ens va dur a vides corbades amb pujades i baixades. Triomfs i fracassos.”
Tot allò em sonava a creences de sobretaula; parlava amb tanta generalitat que, en fi, oferia un discurs d’aparença falsa. No semblava gaire hàbil amb la paraula, però el fet que fos qui estava sobre la tarima li conferia autoritat.

Fa més d’un any, vaig començar a treballar en aquest relat. Escrivint la part sobre el meu avi, és clar, ja que encara no havia entrat a la universitat i no podia dir res sobre qui trobaria en ella. Haig de dir, també, que per més correccions fetes, el tractament que li he donat als personatges adults ha estat sempre el mateix; m’adono, amb això, del poc que he canviat en la manera de mirar a la gent gran. Gent que, malgrat que jo també envelleixi, sempre seguirà sent “gran”; “gent gran” no és més que una abreviatura de “gent més gran que jo”. Mai s’és un vertader avi, savi; per més que creixi, trobaré senyors als qui escoltar.
El meu pare va entrar a l’habitació. Em va preguntar què feia. “Que què faig? Doncs escric. Amb alguna cosa ens haurem d’ocupar les mans.” Li vaig respondre amb una hostilitat que ell ja reconeixia. No m’agradava que em molestessin mentre feia la meva.
Però es veu que no venia a molestar-me; tant de bo ho hagués fet. Tant de bo m’hagués volgut buscar-me les pessigolles. La seva missió era aclarir un tema pendent. Tot i que havia intentat eludir la qüestió, havíem de parlar de quina carrera estudiaria el curs següent. Les expectatives que posava en mi feia que em vibressin les cames.
Ell no havia estudiat massa. Potser era la raó perquè insistia en que jo ho fes; fins aquí, no em suposava cap problema. Ara bé, portava temps demanant-me que m’informés sobre “allò del dret”; la carrera de Dret, s’entén. M’hi havia negat. Potser no haguéssim tingut raons si no hagués estat tan rotund. Però ho veia necessari; es tractava, en definitiva, de portar la meva indignació fins al melodrama. M’ofenia que em parlés de disciplines que mai no m’havien interessat; alguna cosa em rebotia per les parets del ventre i del pit i em pujava fins a la gola. L’escopia amb un to de veu tràgic. Crec que ell endevinava quant hi havia d’autèntic i quant d’exageració en tot plegat. Sempre he estat un noi de teatre, però no fent-lo.
Vaig parlar. Ell també. Però no va haver-hi negociació. Va tancar la porta amb força, com si volgués que no es tornés a obrir. Interruptor a interruptor, vaig apagar des de l’ordinador fins a la làmpada de l’escriptori. Vaig prémer els llençols del meu llit; també els coixins. Després de fer el mateix amb els ulls, els vaig entornar, en direcció cap a la porta. Hi passava un fi raig de llum. L’havia tancada amb tanta brutalitat que ella, rebel, s’havia atrevit a entreobrir-se més tard.
Una ombra s’hi va posar al davant. I, per més que la ràbia em cegués, em vaig espantar per la seva presència. Un bon tros de foscor. Fins al cap d’una estona no vaig saber que era ell, penedit; m’espiava des del llindar com ho hauria fet l’home del sac.


MIGUEL DE UNAMUNO, PER IGNACIO ZULOAGA

No hay comentarios:

Publicar un comentario