(Entrevista) Erasmus locus o amoenus? Entrevista amb Carlo Padial



A Barcelona, segur que més d’un cop us heu trobat amb joves de vint o trenta anys, estrangers, que no parlaven la nostra llengua i no semblaven disposats a fer-ho. Són els anomenats estudiants d’Erasmus; les seves universitats estableixen convenis amb les nostres i aprofiten les seves estances  per submergir-se en cultures que els queden lluny.
Aquest nombre d’estudiants ha augmentat, ja que al gener de 2014, es va engegar una nova fase del programa europeu de mobilitat per estudiants universitaris anomenada Erasmus+, en el qual es destinaria un 40% més de pressupost que en les campanyes anteriors.
Les principals destinacions que solen triar els estudiants interessats en escapar-se dels seus països d’origen durant un curs de les seves vides universitàries són Espanya, Regne Unit i França. En el tràiler de la pel·lícula dirigida per Carlo Padial Mi Loco Erasmus es remarcava el fet que les universitats barceloneses no es destaquessin per estar entre les cent millors del món malgrat ser una de les principals destinacions.
A partir d’aquestes dades, una pregunta formulada a la pel·lícula i que nosaltres voldríem repetir és: com pot ser així? Hi ha dues formes diferents d’entendre el concepte Erasmus o una sola visió salvatge i dionisíaca?
Carlo Padial és periodista de la revista PlayGround, escriptor i un dels membres de la productora audiovisual Pioners del Segle XXI. L’any 2012 va presentar  la seva primera pel·lícula, Mi Loco Erasmus, al festival de Sitges, on va sorprendre pel seu format de mockumentary, és a dir, un documental amb un major contingut en bestieses que en informació rigorosa.
Mi Loco Erasmus gira al voltant de Dídac Alcaraz, artista que prepara un documental sobre els estrangers que venen a Barcelona i decideixen prendre’s el curs com qui comença un any sabàtic. Aquest és un dels tòpics més coneguts d’aquests estudiants de la resta de la Unió Europea.
Pregunta. Tampoc estaríem parlant de perfils d’estudiants que volguessin enfocar-se a la pràctica, volent emprendre els seus propis projectes, sinó que voldrien estudiar per omplir el buit, no és així?
Resposta. Sí, sí, això és el que fa la major part de gent. En realitat, el que veus és bàsicament gent “a la parra”: italians, francesos… venen molts anglesos… En general és una qüestió de clima, molta gent ve atreta per aquest. I és així, és així d’estúpid. Gent de llocs on passen molt de fred, i aquí, de sobte, poden estar amb el “skate”, ara, avui, desembre. És una bogeria per ells. És un canvi de vida, no és una qüestió cultural, no és una qüestió de museus, ni d’oferta.
P. I per veure el tòpic des d’una visió més profunda, potser caldria pertànyer al país que acull i veure com a segona persona com viuen aquests estudiants d’Erasmus.
R. Al llibre que vaig escriure, Erasmus, orgasmus y otros problemas, per mi l’interessant era parlar d’aquesta saturació d’estrangers joves i hedonistes per parlar d’una mena de constants que jo detectava. De tipus sexual, de tipus cultural que jo crec que ens afecten a tots i que es veuen reflectits en cinema que consumim i molta literatura que consumim. Penso en Enter the Void, dirigida per Gaspar Noé. Totes aquestes pelis que plantegen Europa com una mena de lloc on ser hedonista i viure el moment. I jo sóc molt escèptic amb això.
P. I, llavors, les conseqüències que puguin tenir aquestes conductes en els treballadors del futur, l’efecte del programa, és pràcticament nul.
R. És totalment nul. No té res, són unes vacances. Jo vaig anar un mes a Roma, tot i que no hi havia Erasmus quan estava a la Massana. És que l’únic que recordo són unes passejades interminables per Roma. Vaig acabar vomitant vàries vegades pel carrer perquè menjava cada dia pizza i compartia habitació amb uns fumadors de marihuana professionals. Jo no fumava, però només el fum em va acabar intoxicant. I és l’únic que recordo, una mica el Vaticà, però ja està. Fèiem apostes per la nit… els partits de la tele, apostàvem diners. Bueno, no cal anar a Roma per fer això. No té cap valor. L’interessant és com Europa es vol distingir com aquesta cosa referencial en termes culturals, generadora… i això és mentida, fa cent anys que era així i fa molt de temps que no és així. Ara és una màquina de generar imatgeria irrellevant per consum gràfic, per publicitat... No val res...
Tot ens convida a creure que no només els estudiants que venen a Barcelona es prenen la temporada d’Erasmus com qui estiueja sense més preocupacions que els locals on sortir cada nit. D’altres destinacions, com la mateixa que Padial va triar com a estudiant, Roma, anirien en sintonia amb les estances a Barcelona, en una lògica de dispersió i diversió que associaríem a un moment concret de la vida: la joventut.
Potser no hi ha motiu per escandalitzar-se, encara que des de la mateixa premsa de vegades se’ns hagi fet creure que la situació d’aquests estudiants era insostenible. Ara ens preguntaríem: Si aquesta és la única forma que coneixen de viatjar durant el curs, no l’hauríem d’eliminar?
Malgrat que la visió que ens hagi donat Padial ens porti a creure que seria la opció més coherent, potser des l’àmbit universitari també s’hauria d’acceptar que no hi ha una forma ideal de gaudir  d’aquests cursos a l’estranger. Cada alumne té la oportunitat d’escollir entre una experiència de tipus locus o amoenus, activa o avorrida, productiva o estèril. El més bo serà trobar, en aquesta diversitat, uns fruits dels que només el futur ens podrà parlar.


Escrit per Rita Martínez i Xavier Sirés.


CARTELL DE "MI LOCO ERASMUS", DIRIGIDA PER CARLO PADIAL

No hay comentarios:

Publicar un comentario