(Article) L'estiu del 2010

En aquells dies, difícilment hauria dit que l'adolescència consistia en “això”. Abans d'endinsar-me en mirades cap al passat, hauria d'explicar la relació entre aquest període i el motiu pel qual haig d’escriure: acomiadar-me de l’etapa escolar.

Bé, trobo que "col·legi" i "adolescència" són indestriables. En primer lloc, perquè no vaig parar atenció a les classes fins arribar a secundària; de la primària, recordo vagament un professor de música que sanglotava "fa-ris-tol" i l’única taula de multiplicació que sé sense fer sumes mentals. També n'és una raó que reduís el meu entorn habitual a unes aules oloroses, amb sostres alts i pupitres individuals.

El primer missatge privat que vaig rebre a Facebook data del 23 de juliol del 2009. Sembla una dada sense importància. Si aquesta és una xarxa social i les xarxes socials serveixen per comunicar-se amb coneguts, no m’arriscaria en dir que llavors vaig començar a comunicar-me. Entenguem-nos: comunicar-me amb algú més enllà de la família, la cangur Teresa i els pocs amics. Com si m’hagués ensumat que aviat canviaria la meva forma de tractar amb la gent, em vaig afanyar a parlar. Els meus pares m’havien ensenyat a fer-ho quan tenia tretze mesos ―segons una nota de la meva mare escrita en aquell moment: “sap repetir mama, papa, ‘tete’, iaia.”― però no va ser fins als onze anys que vaig aprendre a parlar amb una intenció; amb la voluntat d’apropar-me a l’interlocutor.

Ho vaig fer de l’única manera que he sabut fer la majoria de les coses: amb radicalitat. Si havia de parlar, ho faria sense cap mena de moderació. Els primers cursos de l’ESO em van treure de classe contínuament per xerrar massa. El món estava a punt de vessar de tants temes com contenia; es podia parlar de qualsevol cosa. A més, era una època en què descobria alguns noms majúsculs. David Bowie n’és un; la seva música conforma la banda sonora de la meva vida. Un altre era Klaus Nomi; a l’última classe de Música de primer de secundària, van projectar un vídeo on sortia. Hi cantava una ària. Em vaig emocionar: “Jo el conec! L’havia escoltat abans!” Fins que em van expulsar. La imatge del passadís buit se’m va quedar gravada a la memòria; no sé per què.

Repetiré la melodia del comiat: En aquells dies ―vull dir entre l’agost i el setembre de 2010―, difícilment hauria dit que els cursos següents serien així; que suposarien un anar i venir de tantes coses. Coses diverses, com pulsions sentimentals o descobriments literaris; vaig afanyar-me a créixer amb les presses que se li posen a una rosa que, a ple abril, encara és poncella. Amb el caos d’una mudança.

Però què sé jo de mudances? No m’he mogut d’un punt fix fins a segon de batxillerat. Si un cartògraf resseguís els trajectes de la meva adolescència, ara podríem dir: Quiet en un “centro di gravità permanente”, he descobert pocs paisatges i persones. En canvi, si un cineasta els hagués filmat, ens adonaríem que no han estat uns temps gaire estables. He fet el camí d’anada i tornada de Maristes Valldemia milers de vegades; centenars m’he desviat de la ruta correcta. Es tractava d’una ruta sense pèrdua: Una recta, la distància més curta entre dos punts; la travessera del passatge Sisternes i del carrer Meléndez Valdés, entre el carrer Sant Isidor i la Riera.

Han estat anys en què escrivia la teoria de la pissarra en el cos de les llibretes i, en els marges, prenia apunts d’allò que apareixia al meu cap. Malgrat caminar només per Mataró i ocasionalment per Barcelona, he pogut “cambiare idea sulle cose / sulla gente”. Sense grans conflictes, sense viatges aeroespacials, sense escenes d’acció, sense línies cinètiques ni canvis dràstics d’enquadrament. M’he educat dins i fora de dos col·legis ―el segon, els jesuïtes de Casp; només el darrer curs del batxillerat, i quin curs.

Deia que mai no hauria endevinat que l’adolescència consistís en “això”, però és que ara tampoc puc dir que sàpiga de què va tot plegat. És com quan ens pregunten per una qüestió de pes i som incapaços de respondre; la boca se’ns omple de tants detalls que seria un delicte reunir-los en una sola generalitat. Sí, ja feia bé en dir que l’adolescència consistia en “això”.

JOEY ARIAS, KLAUS NOMI Y DAVID BOWIE EN SNL (1979)