En aquells dies,
difícilment hauria dit que l'adolescència consistia en “això”. Abans
d'endinsar-me en mirades cap al passat, hauria d'explicar la relació entre
aquest període i el motiu pel qual haig d’escriure: acomiadar-me de l’etapa escolar.
Bé, trobo que
"col·legi" i "adolescència" són indestriables. En primer
lloc, perquè no vaig parar atenció a les classes fins arribar a secundària; de
la primària, recordo vagament un professor de música que sanglotava
"fa-ris-tol" i l’única taula de multiplicació que sé sense fer sumes
mentals. També n'és una raó que reduís el meu entorn habitual a unes aules
oloroses, amb sostres alts i pupitres individuals.
El primer
missatge privat que vaig rebre a Facebook data del 23 de juliol del 2009. Sembla
una dada sense importància. Si aquesta és una xarxa social i les xarxes socials
serveixen per comunicar-se amb coneguts, no m’arriscaria en dir que llavors vaig
començar a comunicar-me. Entenguem-nos: comunicar-me amb algú més enllà de la
família, la cangur Teresa i els pocs amics. Com si m’hagués ensumat que aviat
canviaria la meva forma de tractar amb la gent, em vaig afanyar a parlar. Els
meus pares m’havien ensenyat a fer-ho quan tenia tretze mesos ―segons una nota
de la meva mare escrita en aquell moment: “sap repetir mama, papa, ‘tete’,
iaia.”― però no va ser fins als onze anys que vaig aprendre a parlar amb una
intenció; amb la voluntat d’apropar-me a l’interlocutor.
Ho vaig fer de
l’única manera que he sabut fer la majoria de les coses: amb radicalitat. Si
havia de parlar, ho faria sense cap mena de moderació. Els primers cursos de l’ESO
em van treure de classe contínuament per xerrar massa. El món estava a punt de
vessar de tants temes com contenia; es podia parlar de qualsevol cosa. A més,
era una època en què descobria alguns noms majúsculs. David Bowie n’és un; la
seva música conforma la banda sonora de la meva vida. Un altre era Klaus Nomi;
a l’última classe de Música de primer de secundària, van projectar un vídeo on
sortia. Hi cantava una ària. Em vaig emocionar: “Jo el conec! L’havia escoltat
abans!” Fins que em van expulsar. La imatge del passadís buit se’m va quedar
gravada a la memòria; no sé per què.
Repetiré la melodia
del comiat: En aquells dies ―vull dir entre l’agost i el setembre de 2010―,
difícilment hauria dit que els cursos següents serien així; que suposarien un
anar i venir de tantes coses. Coses diverses, com pulsions sentimentals o
descobriments literaris; vaig afanyar-me a créixer amb les presses que se li
posen a una rosa que, a ple abril, encara és poncella. Amb el caos d’una
mudança.
Però què sé jo
de mudances? No m’he mogut d’un punt fix fins a segon de batxillerat. Si un cartògraf
resseguís els trajectes de la meva adolescència, ara podríem dir: Quiet en un “centro di gravità permanente”, he descobert
pocs paisatges i persones. En canvi, si un cineasta els hagués filmat, ens
adonaríem que no han estat uns temps gaire estables. He fet el camí d’anada i
tornada de Maristes Valldemia milers de vegades; centenars m’he desviat de la
ruta correcta. Es tractava d’una ruta sense pèrdua: Una recta, la distància més
curta entre dos punts; la travessera del passatge Sisternes i del carrer
Meléndez Valdés, entre el carrer Sant Isidor i la Riera.
Han estat anys
en què escrivia la teoria de la pissarra en el cos de les llibretes i, en els
marges, prenia apunts d’allò que apareixia al meu cap. Malgrat caminar només
per Mataró i ocasionalment per Barcelona, he pogut “cambiare idea sulle cose / sulla gente”. Sense grans
conflictes, sense viatges aeroespacials, sense escenes d’acció, sense línies
cinètiques ni canvis dràstics d’enquadrament. M’he educat dins i fora de dos
col·legis ―el segon, els jesuïtes de Casp; només el darrer curs del batxillerat,
i quin curs.
Deia que mai no hauria
endevinat que l’adolescència consistís en “això”, però és que ara tampoc puc
dir que sàpiga de què va tot plegat. És com quan ens pregunten per una qüestió de
pes i som incapaços de respondre; la boca se’ns omple de tants detalls que
seria un delicte reunir-los en una sola generalitat. Sí, ja feia bé en dir que
l’adolescència consistia en “això”.
JOEY ARIAS, KLAUS NOMI Y DAVID BOWIE EN SNL (1979)