(Article) Escriure el dia



Ahir, 8 de maig, vaig passar-me part del matí i de la tarda transcrivint el meu diari personal a ordinador. L’havia començat l’abril del 2013 i, fins a data d’avui, no l’havia deixat estar, malgrat alguns parèntesis de silenci —un diari és un projecte tan vital com el fet mateix d’escriure; a qui l’escriu no se li pot demanar la constància de qui elabora una novel·la, sovint començada i acabada en moments concrets.
En un dels passatges, deia que ja n’havia escrit un anys enrere. Vaig llegir-ho sorprès; no recordava que als deu anys hagués tingut cap interès en l’autobiografia o, més generalment, en la no ficció. Les persones que gravem les nostres vides per escrit un cop, ens acostumem a repetir el procés al llarg del temps? Alguna vegada abandonaré el meu diari?
Hi ha autors que han dividit les seves vides per períodes artificials. A partir d’aquests, els seus editors han publicat diversos volums de diari, amb títol per a cadascun. No obstant això, un diari és un treball per a tota una vida; en efecte, responent aquella pregunta de dalt, algú que hagi trobat una raó per analitzar el seu propi dia a dia, tendirà a tornar-la a trobar; oblidarà, en cada ocasió, què l’havia empès a deixar de fer-ho en l’anterior.
Però no hi ha motius suficientment rotunds per deixar-lo d’escriure mai. Quan ens comprometem amb un text, ens lliguem a la seva idea. Desistir en l’intent seria com trair a qui érem en un passat; a qui érem quan, esperançats, l’havíem imaginat ja acabat i polit. Tot i que podríem observar algunes excepcions, no som ningú per ignorar una promesa, encara que ens l’haguéssim feta a nosaltres mateixos.
És cert que la brevetat —vint-i-quatre hores, un dia; set dies, una setmana... tot són xifres que queden curtes— i les presses ens obliguen a ser selectius, però no accepto aquesta explicació per oblidar valors com la tenacitat, que és el que cal per tirar endavant una empresa així. L’equivalent emocional de la tenacitat seria l’obsessió; pot ser que sigui la que porti alguns a resistir en l’escriptura d’un diari, però dubto que sigui un sentiment suficientment sostingut en el temps com perquè doni un resultat satisfactori, mitjanament homogeni i revelador. Per experiència, diria que és fàcil caure en l’escriptura automàtica quan es manté una rutina i no es busca un objectiu fix, com passaria amb un relat; no dic que l’escriptura automàtica sigui un procediment poc o gens vàlid, però no és acceptable quan l’escriptor l’utilitza inconscientment, fent un enregistrament uniforme de cada cosa que creua la seva vida.
Publicar el diari és una altra història. Potser sigui el gènere literari en què els autors siguin més reticents a l’edició: en moltes ocasions, hem d’esperar (tot i que és millor no esperar coses per l’estil) a la mort de l’autor per llegir-lo. Amb ell, s’entra en la intimitat real de certes persones, i és aquest fet el que el converteix en un explosiu en potència: quines frases s’hi escriuen per rancúnia? Quines des de l’admiració? L’estat d’ànim ho és gairebé tot en l’escriptura d’un text en què l’autor no pretén una revisió objectiva de la seva pròpia realitat.
En escriure aquest paràgraf, han passat quatre dies des que vaig començar l’article. He tingut temps més que suficient per pensar en què fer amb les cent trenta-tres pàgines de diari que he deixat gotejar en la pantalla del meu ordinador. En ser un desconegut i haver nascut en una generació que coneix les possibilitats d’Internet, no tinc un gran ventall d’opcions: He decidit que el publicaré en un blog; censurant-ne, és clar, les parts més personals. Pot ser que la meva visió sigui interessada, però trobaria absurd deixar al descobert la meva privacitat no traient-ne res a canvi. D’altres venen la seva en les revistes del cor i en programes de televisió. A d’altres, encara més innocents, no els importa destapar-la en les xarxes socials, com en un diari que ja no només té text, sinó que també imatges i vídeos; i, déu meu, quines imatges i vídeos!


RETRAT D'ANDRÉ GIDE, DE THÉO VAN RYSSELBERGHE

No hay comentarios:

Publicar un comentario