(Article) Un terreny on tot hi cap



No s’exclouen ni les mentides ni les veritats, d’aquest terreny. L’excusa, entesa fredament, tant pot ser feta per algú que cregui en la seva veritat com per algú que la utilitzi per a allunyar-se d’una culpa que, en realitat, li pertoca.
Però tot això són paraules majors. Potser convindria començar amb l’excusa més innocent, aquella que és habitual en contexts en què cal ser cortès. Parlo —no és evident?— de les excuses que ens inventem per a evitar danys greus en les nostres relacions socials.
Res millor que un exemple per a entendre què vull dir: El treballador més complidor d’una  empresa  rep un correu electrònic del seu cap a les set de la tarda d’un dissabte. Encara falta una hora perquè la seva jornada laboral acabi; la seva obligació és respondre el correu amb la  major rapidesa  i correcció de què sigui capaç. Però es troba amb un contratemps: Les mans li comencen a fer figa, l’esquena li queda immòbil i, de sobte, s’adona que la mandra que li impedeix respondre el correu és massa gran per a ser combatuda. No veurà les conseqüències de la seva negligència fins que, el dilluns següent, el seu cap se li apropi i li pregunti pel missatge. El primer que se li ocorrerà serà una excusa benèvola i que no afecti ningú més que a ell mateix; que, per una banda, mantingui la seva imatge d’home excel·lent i, d’altra banda, deixi veure que no ha perdut el respecte a l’autoritat. «No se’m va passar pel cap mirar la safata d’entrada a aquelles hores!» dirà.
Dins del protocol d’empresa, podríem dir que és una excusa necessària. Qualsevol treballador l’aprofitaria, amb una sola excepció: El tipus de persona que, anteposant alguns valors al seu propi coll, prefereix reconèixer la seva humanitat a quedar bé davant d’un superior.
És clar que no totes les excuses falses són vàlides. En el camp d’allò sentimental, en trobaríem de milers fora de lloc. És possible justificar una traïció de les grosses sabent que s’està mentint? Alguns parlarien de ‘mentida piadosa’ i es quedarien tan amples. Una cosa que sempre ha mogut l’ésser humà a inventar-se conceptes com l’anterior és la necessitat de legitimar els seus errors.
Com hem vist fins ara, la terra fèrtil de les excuses sol aprofitar-se per a això que anomenem conveniències socials. És, en definitiva, allò que preserva la pau entre els homes. Si anéssim més enllà, fins i tot diria que és el que ha assegurat que, fins ara, tot plegat no acabi en un gran fratricidi.
Tot i que els límits d’aquest espai m’impedeixen seguir amb classificacions, hi ha una excusa que no em podia estar  d’esmentar: La que molts veurien com la més pura, la dels qui no asseguren més que el han vist amb els seus ulls... És l’excusa que no es fonamenta en cap mentida, sinó que ve de la realitat.
Curiosament, també és la més maltractada. Mentre que, en dir una excusa falsa, hi ha la possibilitat que passi per bona, l’excusa veritable es barreja amb les pocs fiables en un caos absolut. Tant pot ser que sigui creguda com rebutjada.
Totes elles amaguen les arrels en un terreny on, a primera vista, ningú en distingiria les unes de les altres. Podria semblar que aquesta injustícia s’ha de solucionar urgentment, però mai no he sentit parlar d’algú que tingués èxit en un projecte com aquest. De fet, qui es creuria capaç de protestar contra allò que la sort, l’atzar, ha establert tal com ho veiem?


"LA MANDRA", DE RAMON CASAS

No hay comentarios:

Publicar un comentario