(Article) Dues entrades sobre un temps pausat



22 de febrer de 2016. Quatre de la tarda. És dilluns i, tot i que els principis de setmana sonin a producte sense encetar, em veig obligar a recapitular fins a les vuit del matí del dia d’avui.
Començar el tercer trimestre ha tingut alguna cosa d’antelació. Potser fins i tot l’ha tingut d’auguri, ja que, cada vegada que mirava per la finestra de la classe, veia ocells que creuaven el cel d’una manera encriptada. Una vegada he tombat el cap en direcció al maig quan aquest últim tràngol acabi he tingut ocasió de seguir ampliant la recta del fris cronològic que havia imaginat. Només de proposar-m’ho, era possible arribar a imaginar la vida en vista d’un any La vida universitària em sembla tan clara, ara mateix... o seguir estirant fins d’aquí una dècada.
Tinc disset anys, tot i que, per frec amb la data del meu aniversari, el més correcte seria dir que estic a les portes d’això que anomenen l’edat adulta legal. Recaic en aquesta cursiva per la insistència amb què els meus pares l’emfatitzen quan parlen dels meus divuit. Deu anys, doncs, impliquen un nombre gros: els meus vint-i-vuit.
Si bé la mitjana de mortalitat em sol semblar massa curta, ara que visualitzo la línia que uneix els divuit amb els vint-i-vuit, se’m fa tan lenta que li dono la raó a un poeta anglès. Aquell del «Life is very long», un vers que, citat en el moment adequat, resulta deliciós.
Em considero bastant cívic. Quan camino pel carrer assolellat, trepitjo la meva dreta encara que l’ombra sigui a l’altre costat; encara que de vegades tingui la temptació d’arrencar flors dels jardins que hi ha davant les cases, sempre em continc; sé quina quantitat de plugim es necessita que caigui perquè desplegar el paraigües sigui convenient i no una bestiesa. En definitiva, tot m’hauria de portar a pensar que acabaré passant d’esser un noi cívic al següent nivell: esser un home, un home discret i educat. Considerat amb la gent gran i amable. Seriós i amb paraules cordials per a interlocutors com els forners, pastissers, quiosquers, conductors d’autobús, dependents de supermercat i basars xinesos.
Tan sols imaginant-me que les coses puguin ser diferents a com són ara ja em recorre un calfred. Una de les característiques del futur és  la seva opacitat. Ens hi veiem com a un vidre entelat. Els quadres impressionistes, de la mateixa qualitat difosa, no permeten veure els detalls, i, en conseqüència, tampoc els defectes. Qui ens assegura que darrere una pinzellada empastada de Monet no hi ha lletjor, una nitidesa que preferiríem no veure? El futur presenta la mateixa confusió que la foscor o el buit.
Descartes es va demanar un mètode de coneixement i a mi se’m demana un mètode d’endevinació. Procediria amb la mateixa exemplaritat que ell, però... diguem que no és una bona idea. Això de posar els ulls sobre el demà i veure-hi un espai amb tanta llum com l’habitació on sóc... Estic disposat a imaginar, però, per ara, ho faré sobre allò que vegi al meu voltant; no allò que vegi als miralls.
26 de febrer de 2016. — Nou del vespre. A Can Palauet, fa dues hores, l’artista Enric Farrés ha parlat de la seva obra El temps és or en companyia del filòsof Josep Maria Esquirol. Jo hi era. Com a públic, vull dir. Portava dies evitant el tema del futur, i, no obstant això, no se m’havia passat pel cap que, si anava a una xerrada sobre una obra que conté la paraula temps en el seu títol, probablement es comentaria la seva dimensió més misteriosa.
Esquirol va parlar d’aspectes del temps que em van fer canviar la imatge borrosa que, dilluns, m’havia format del meu jo d’aquí deu anys. Passen els dies i nosaltres ens dediquem a la feixuga tasca de reaccionar; donar resposta a allò que, abans, ens ha impressionat. Són reaccions que comporten un desgast i, de la seva suma, en resulta el nostre empitjorament. Ens referim al desgast que ens condueix a la mort, ni més ni menys.
Amb la meva imaginació, em puc posar deu anys a sobre i no veure, al menys, un desgast físic? Els desgasts, com m’han explicat, provenen de reaccions i no tinc cap mena de dubte que les meves reaccions no són les reaccions del meu veí; les seves qualitats i quantitats canvien, no substancialment, però sí que a la seva superfície. Una cara de poc desgast —la d’El pensador de Rodin— seria la d’una persona que no hagués viscut tantes reaccions com perquè la seva pell estigués polida; una cara desgastada —posem per cas l’Apol·lo de Canova—  correspondria a una vida atrafegada.
Fent-me aquest plantejament, una altra idea l’interrompia: «El que m’estàs volent dir  és que com més et desgastis, més intensament hauràs aprofitat el temps?» No té per què. Hem pensat en escultures que, com nosaltres, tenen cos, però que es distingeixen de nosaltres per un enteniment que es pot aferrar a la vida amb la passió i la voluntat d’un Hugh Glass.
Tot això serien vagues especulacions. A l’hora de la veritat, qui m’assegura que, tot i decidir-me a ser algú que s’exercís més per l’enteniment que per la força física, no acabés sent un desgastat dels ossos i el músculs... per unes circumstàncies inesperades? Ah, vet aquí les circumstàncies. Qualsevol suposició sobre el futur quedaria anul·lada per les sorpreses amb què ens trastoquen. Què és la meva imaginació davant els fets que ocorren al món i, sense que tan sols els toqui, em sacsegen?
No puc predir el que serà el món demà. Només puc estar segur d’allò que ha sigut i el que és. De la mateixa manera veig un cos que, si els miralls no m’enganyen, és el meu. Si el que sóc avui m’hauria de donar alguna pista sobre el que seré un altre dia, conclouria que el ritme amb què escric aquest diari, pausat i silenciós, seguirà aquí. Potser perquè el silenci és allò que queda quan no hi ha ningú que digui res. O potser perquè dóna sentit als moments en què algú l’atura i obre la boca.

OBRA DE JOAN LLIMONA.

No hay comentarios:

Publicar un comentario