(Microconte) Fosc però acollidor, l’amagatall



És una d’aquelles baldes que costa d’encaixar, però, quan ho aconsegueixo, sospiro com si el que hi hagués a l’altra banda de la porta fos un perill. No he fet més del que he vist que feien les noies de les pel·lícules americanes: bramar, aixecar-se de taula i amagar-se. Ningú ho diria, que des que vaig començar a créixer m’havia obligat a contindrem. Ara que els llavis em tremolen del calents que em bullen i els ulls em brillen, recordo a les jovenetes a les que odio assemblar-me. Un desconegut apostaria el que fos a què el motiu pel que ploro és dèbil si es relativitza i compara amb allò dels temps de pa negre. Però el que em cau per la cara no és aigua de mentida, ni una reacció al·lèrgica davant les discussions. He estat massa temps empassant-me gola endins algunes protestes que, a casa de companyes de classe i en boca seva, haurien sonat fortes.
Espero que no sembli que m’excuso; ja poc m’esforço per donar una imatge. Ni a la família, ni a les col·legues que abans patia per apropar, ni als estranys que, mirant-me al transport públic, es fan espectadors d’uns braços i cuixes massa blancs. Perquè aquesta pell ja no embolcalla algú viu. Fa temps que vaig deixar de viure com si gaudís d’allò que feia. Vaig posar-me els palmells a les orelles i vaig allargar els dits fins que m’arribessin als ulls; així, tot tancant-los, vaig tapar-los. I des que ho vaig fer no he tornat a veure’m més que com em reflectien els altres. Les observacions dels qui m’envoltaven, ah! Quin goig, ser estimada pel que una fa conscientment! Estava convençuda que, si la gent em deia allò que em deia, era perquè em mirava i veia en els meus actes el que jo volia que hi veiés. M’havia convertit en una maga que meravellava a tots amb les seves idees més d’adult que de nena; atreia amb una amabilitat que just llavors aprenia a fer servir.
I, junt aquesta imatge que reeixia en crear als amics i la família, hi havia la meva raó. Sabia que si no aprenia a educar-la, no em serviria de res vendre’m com a algú tendre; així que vaig començar a encaminar els meus pensaments a una direcció concreta. Si algú feia broma amb com era, l’ignorava i em deia: «No paga la pena parlar; millor estalviar aire.» I quan se’m preguntava què era el que preferia, humil, responia: «El que millor us vagi a vosaltres.» Sobretot somreia. Cada sí, cada no, cada frase l’acabava amb una mirada de pau que entrés dins qui es dirigís.
El que mai m’hauria dit és que aquesta paciència —que creia inesgotable— s’esborraria de mi; sí, de mi, que lluitava per endurir-la a base de conformar-me i acceptar derrotes.
Ha estat avui quan he entès que, després d’arribar a l’harmonia que molt havia envejat als meus admirats (Josep Pla, Maria Barbal, Milan Kundera, Lluís Llach, Haruki Murakami, Rodoreda; gent que voltava per la meva biblioteca, d’una serenor que no es podia trencar), l’únic que em queda per fer és recular. M’he girat cap aquells dies que no em preocupava per semblar una energúmena. A l’hora de dinar, un home ha dit: «No posis l’espatlla tan recta, que sembla que hi tinguis un regle.», i, recordant les vegades que m’havia repetit que havia de seure bé, he notat la injustícia. El pes d’una ordre que no mereixia, que no volia complir, que era excessiva pel seu contingut en contradicció. No li he fet cas i ha pujat les celles. Estava massa acostumat a veure’m corresponent-lo de seguida; no s’esperava que la filla li sortís amb una vacil·lació.
En qüestió d’algun imperatiu més i dos crits, m’he aixecat i he corregut al safareig. Sabia que és l’únic lloc de la casa on hi ha balda al batent i foscor suficient (ni una finestra) perquè pugui anar com qui baixa a un búnquer.
Abans de tombar-me a terra, he comprovat que no hi hagués forma que ningú entrés. Han picat la fusta de la porta —potser la mare; sonava fins i tot fina— i una veu ha enviat l’ultimàtum: «Si no surts, les conseqüències seran molt pitjors.» Però ja no hi havia res a fer. Perquè, si fins avui no comprenia que si no em defensava ningú ho faria per mi, ara m’adono que només m’envolten bèsties. Com domar-les? Les paraules dolces sobren. Per no acabar sotmesa, o desobeeixo o començo a fer les maletes.

OBRA D'EDGAR DEGAS.

No hay comentarios:

Publicar un comentario