Havien passat quaranta-tres anys des el seu
naixement, però mai abans s’havia sentit tan convençuda del que havia de fer.
Les habitacions d’aquell àtic estaven desertes; la cuina, buida; els lavabos,
nets com una patena del poc que s’hi tirava de la cadena. Abans que seguir
enfrontar-se a aquelles sales amb més espai que no pas converses, preferia dur
a terme allò que li rondava pel cap.
No tindria ni que preocupar-se d’anar a comprar a la
farmàcia —on hauria mentit sobre el motiu pel què volia unes pastilles— ni que
contactar amb doctors clandestins. El mètode que se li havia ocorregut era
infal·lible... o gairebé. L’únic que la preocupava era que, segons després de posar-lo
en pràctica, encara tingués l’impuls d’obrir els ulls o respirar.
Va decidir no donar-li més voltes. Després
d’acariciar la barana del balcó amb els palmells de les mans, s’hi pujà. Va
perdre la mirada a l’horitzó de la ciutat, que semblava no veure-la malgrat la
raresa d’aquella escena. Era la protagonista sobre l’escenari, la cantant
esgotant l’últim bis. Però, aquell dia, l’obra no acabava ni amb un diàleg ni
amb un monòleg, sinó amb l’acotació (La
PROTAGONISTA es llença)
Hi ha vegades que preferiria fer com que no he vist
el que he vist. Em sol passar quan sóc al carrer de matinada i veig un borratxo
orinant (la consciència ciutadana em crida: digues-li alguna cosa!, però la
prudència respon: calla, calla, que encara portarà l’ampolla Moritz a la
butxaca) o a l’entrada del metro, quan micos salten les tanques com si el
natural de l’home fos el parkour.
Però aquell dia no ho vaig poder obviar. M’agradaven
massa els llibres sobre llegendes urbanes com per deixar passar l’oportunitat
de ser jo qui escrivís la següent. Vaig entrar a la meva habitació i, mirant
cap a la finestra del fons, vaig descobrir les cames de la meva veïna de dalt,
enfilant el camí cap al cel. Amb els reflexos del sol sobre el cristall, vaig
pensar que potser eren imaginacions, però no, em vaig anar apropant i aquelles
cames no desapareixien. Es bellugaven com qui intenta nadar fora de l’aigua i
en vertical. En efecte, feien ruta cap als núvols; un altre detall que ho
confirmava era que portessin bambes, i no els tacons que lluïa sempre la veïna,
quan sortia de diumenge amb el marit i el bebè.
Vaig tancar els ulls i resar perquè el trajecte que
seguís aquella bona ànima fos amè. Més valia ser amable amb els nouvinguts al
cel, si serien amb els què em trobaria en unes desenes d’anys.
L’Ajuntament acaba de de decretar dos dies de dol
per la difunta veïna, Maria Dolors Santos. Amb aquests, espera apaivagar les
rialles pel ridícul que va el passat dia 7 de novembre, quan es va enganxar el
rellotge al balcó mentre intentava arribar ràpid a la planta baixa del seu bloc
de pisos.
DIBUIX DE JESÚS MONCADA.