(Microconte) L’elevació de la veïna de l’àtic



Havien passat quaranta-tres anys des el seu naixement, però mai abans s’havia sentit tan convençuda del que havia de fer. Les habitacions d’aquell àtic estaven desertes; la cuina, buida; els lavabos, nets com una patena del poc que s’hi tirava de la cadena. Abans que seguir enfrontar-se a aquelles sales amb més espai que no pas converses, preferia dur a terme allò que li rondava pel cap.
No tindria ni que preocupar-se d’anar a comprar a la farmàcia —on hauria mentit sobre el motiu pel què volia unes pastilles— ni que contactar amb doctors clandestins. El mètode que se li havia ocorregut era infal·lible... o gairebé. L’únic que la preocupava era que, segons després de posar-lo en pràctica, encara tingués l’impuls d’obrir els ulls o respirar.
Va decidir no donar-li més voltes. Després d’acariciar la barana del balcó amb els palmells de les mans, s’hi pujà. Va perdre la mirada a l’horitzó de la ciutat, que semblava no veure-la malgrat la raresa d’aquella escena. Era la protagonista sobre l’escenari, la cantant esgotant l’últim bis. Però, aquell dia, l’obra no acabava ni amb un diàleg ni amb un monòleg, sinó amb l’acotació (La PROTAGONISTA es llença)

Hi ha vegades que preferiria fer com que no he vist el que he vist. Em sol passar quan sóc al carrer de matinada i veig un borratxo orinant (la consciència ciutadana em crida: digues-li alguna cosa!, però la prudència respon: calla, calla, que encara portarà l’ampolla Moritz a la butxaca) o a l’entrada del metro, quan micos salten les tanques com si el natural de l’home fos el parkour.
Però aquell dia no ho vaig poder obviar. M’agradaven massa els llibres sobre llegendes urbanes com per deixar passar l’oportunitat de ser jo qui escrivís la següent. Vaig entrar a la meva habitació i, mirant cap a la finestra del fons, vaig descobrir les cames de la meva veïna de dalt, enfilant el camí cap al cel. Amb els reflexos del sol sobre el cristall, vaig pensar que potser eren imaginacions, però no, em vaig anar apropant i aquelles cames no desapareixien. Es bellugaven com qui intenta nadar fora de l’aigua i en vertical. En efecte, feien ruta cap als núvols; un altre detall que ho confirmava era que portessin bambes, i no els tacons que lluïa sempre la veïna, quan sortia de diumenge amb el marit i el bebè.
Vaig tancar els ulls i resar perquè el trajecte que seguís aquella bona ànima fos amè. Més valia ser amable amb els nouvinguts al cel, si serien amb els què em trobaria en unes desenes d’anys.

L’Ajuntament acaba de de decretar dos dies de dol per la difunta veïna, Maria Dolors Santos. Amb aquests, espera apaivagar les rialles pel ridícul que va el passat dia 7 de novembre, quan es va enganxar el rellotge al balcó mentre intentava arribar ràpid a la planta baixa del seu bloc de pisos.


DIBUIX DE JESÚS MONCADA.

No hay comentarios:

Publicar un comentario