(Carta de Nadal) Lluís Serrat Masanellas, Lluís Serrat Batlle i Lluís Carbó



Mataró, 17 de desembre de 2015
Amic Serra,
Fa temps que vaig deixar de pensar en escriure’t, i, no obstant això, avui m’he empès a obrir a l’ordinador un document de llum blanca i teclejar-hi unes quantes formigues negres. El principi m’ha sortit fluït: ha estat qüestió de recordar on era i quin era el dia d’avui... ah, i que aquesta informació, a una carta, anava a la dreta de la part superior. Però, a partir d’aquí, la cosa s’ha complicat. M’he precipitat tant que he acabat presentant-me amb el xiuxiueig d’una mena d’excusa.
Però que el metatext sigui un dels meus tics no vol dir res, perquè no hi ha ningú a qui em senti més còmode escrivint que al director de qui conec la seva filmografia com si l’hagués doblada, pel·lícula per pel·lícula, del català al mandarí.
Com vaig arribar a tu? Va ser mèrit de la televisió pública i la seva insistència en preservar la secció cultural dels telenotícies, negant-se a fer una cosa així com la de 8tv, on no tracten l’art per ser poca cosa i després s’enrotllen amb reportatges esportius, llargs com la teva Els tres porquets. Des l’estiu d’aquell dos-mil tretze en què vas tornar de Locarno sense l’anonimat amb el què havies marxat i el premi del seu festival sota el braç, t’he seguit les passes com si fos una ombra.
Haig d’admetre que no va ser fins al novembre de l’any passat —sí, em refereixo a quan vas xerrar amb en Pere Portabella a la Filmoteca— que em vaig animar a anar-te a veure. No en vaig sortir decebut, tot i que hauria preferit que més butaques quedessin buides; així hauria tingut més possibilitats que et fixessis en mi.
La setmana passada em vaig assabentar que en poc estrenaries una nova obra a La Virreina, així que ahir a la tarda, minuts abans de la inauguració, ja se’m podia veure corrents Rambla avall. Volia arribar puntual al col·loqui previ, i, tot i que ho vaig aconseguir, quan vaig entrar les primeres fileres de seients ja estaven ocupades. Vaig buscar la cadira des la que tingués millor perspectiva de la teva cara. Vaig esperar a que l’acte comencés frissa que frissa. I, amb deu minuts de retard, vas aparèixer, acompanyat per la comissària, la Chus Martínez. Quan la cosa va acabar, ja feia estona que havia desistit en l’esperança que em miressis, notessis la meva admiració. M’havia adonat que, en l’hora que havies passat parlant, no havies dirigit els ulls als oients ni una vegada. Ho trobo representatiu de la teva manera d’entendre el cinema; sobretot de fins a quin punt tens en compte els espectadors.
Ningun d’aquests s’hauria d’ofendre per la poca cura amb la què ofereixes el teu art. Un fet que sempre consola és que hi hagi un col·lectiu que encara prenguis en menys consideració: els actors... menys els teus, clar, que no són més que uns amics de Banyoles que vas arreplegar, el 2006, de camí a Cannes, i amb els què  has seguit fins a la Biennal veneciana d’aquest any.
Hi ha tres dels què hauria de parlar en una carta com aquesta: en Lluís Serrat, en Lluís Serrat Batlle i en Lluís Carbó. Tots tres parroquians dels teus escenaris. Tots tres de l’Empordà que comparteixes amb Dalí. Tots tres a El cant dels ocells, aquella silenciosa road movie en què vas disfressar-los de reis mags i els vas passejar per terres hermes.
Has de saber que aquests últims Nadals els he convertit en els meus Melcior, Gaspar i Baltasar. He passat de desitjar que fos el sis de gener per rebre regals a desitjar que fossin ells els que entressin per la xemeneia de casa meva i deixessin sobre la llar... no ho sé, potser un grapat de pel·lícules d’en Hong Sang-Soo, el teu amic sudcoreà, que també treballa el seu cinema amb mà de ferro.
Aquest desembre no demanaré als reis una entrada per a veure l’última d’en Hong —intueixo que no s’estrenarà a les nostres sales— sinó quelcom en abstracte, com fan els nens quan s’omplen la boca exigint la pau internacional i altres monades. Els diré que vull un dos-mil setze en què aquest curtmetratge que acabes de gravar amb en Jean-Pierre Léaud, el de La mort de Lluís XIV, arribi a entrar-me pels ulls. I és que, des el dia que cineastes com tu em vàreu descobrir que una altra manera de crear, filmar, era possible, vaig oblidar allò que no fos una estrena d’en Alain Resnais o un diari de rodatge com el que Pons Alorda va fer de la teva Història de la meva mort.
Sé que una altra de les teves excentricitats és la d’anar en contra d’allò que tu mateix has fet abans, però et suplicaria que oblidessis aquestes premisses una estona i t’unissis a mi en aquest desig de Nadal, any nou, hivern... el que sigui que doni més probabilitat d’efecte. És un desig simple: més provocacions com aquestes amb les que fins ara t’has posat mig país en contra; més escenes en què els personatges es diguin tantes coses pels gestos com es podrien dir amb paraules; més pel·lícules que s’apropin a les teves en un sentit: la voluntat de mostrar una mirada ferma, única, en fi, crítica.
Més enllà de tot això, no deu estar de més que et desitgi un bon Nadal. Dubto que el passis entristit. A aquesta època que molts dediquem a revisar el profit que hem tret a l’any, et cantaria les gestes que t’agraeixo.

No et deuen agradar les abraçades,
Però te l’envio igualment,
Xavier Sirés.

No hay comentarios:

Publicar un comentario