Londres, 1952.
Quan l'entrevistador va arribar a la cafeteria, ja
feia estona que hi era. Tenia el mal costum d'anar als llocs on em citaven
hores abans de l’acordada. Per què era dolent, aquest costum? Perdia grans
quantitats de temps. Ah, sí, el temps. Si es pogués mesurar, o pesar, pel seu
valor, el de la meva vida quedaria reduït a uns pocs grams. Fins que no vaig
arribar als cinquanta anys el meu temps va estar tot podrit. Però d'això ja en
parlaré més endavant. Ara, només cal que el lector sàpiga la meva edat:
seixanta-i-set anys. Gairebé una mòmia; però, en anar sempre cobert de robes
negres i joies que pertanyien a la meva mare, visc aquest estat d'embalsamat
amb més subtilitat que d'altres. El negre de la meva pell també col·labora en
aquesta lluita contra la vellesa: mentre que les pells blanques, en fer-se
grans, s'arruguen i formen plecs en cada una de les seves corbes, la meva pell
s'ha tornat com el cuir de les jaquetes. Si ja quan era jove trobava tota
l'elegància del món atrapada en la foscor de la pell dels meus familiars i
amics, ara hi trobo la saviesa de l'edat en la meva pròpia. I, a més a més, no
he deixat de veure-hi un exotisme portat a l'extrem. No perquè la pell negra,
de per si, la trobi exòtica, sinó perquè, quan u viu a una ciutat com Londres,
tot i que s'acostuma a veure colors de totes les gammes, mai oblida que es
troba en una tempesta de blancor occidental. Un altre mai hauria deixat que
l'enemic l'acollís sota el seu sostre, però jo no sóc com un altre. Fa anys que
estic ple de perdó, fa dècades que sóc un pou de comprensió. L'experiència m'ha
ensenyat que, en no acceptar unes disculpes, s'està privant al penedit d'un
dels seus grans drets, i, que el que no disculpa, s'està condemnant a si
mateix: deixar que els remordiments cremin a l'altre no és un pecat, però
tampoc deixa de ser vergonyós.
El periodista que em volia entrevistar va creuar
la porta i va recórrer la sala amb la mirada, en busca meva. Tampoc era algú
tan discret com per no ser vist amb una primera revisió, però l'home devia anar
curt de vista. Va haver d'apropar-se al fons per a distingir-me d'entre les noies
jovenetes que prenien Coca-Cola a les taules. Vaig aixecar un braç, per a
saludar-ho. Ell va somriure en veure'm, i va accelerar el ritme al qual
caminava.
—Arribo tard, veritat? En
sortir de casa i veure el trànsit que hi havia sabia que seria tan impuntual
com sempre. Perdoni’m, si us plau. En realitat tinc un gran interès a
entrevistar-lo, espero que no tingui gaires presses.
—No et preocupis, fa dos
minuts que sóc aquí. Em va fer força il·lusió que em contactessis. Fa anys que
no sóc entrevistat. Se'm nota el nerviosisme?
—Ningú ho diria.
Mentre parlava, l'entrevistador havia anat deixant
gravadores, llibretes i màquines que em semblaven del més estranyes sobre la
taula que tenia al davant.
—Per
cert, com et dius?—li vaig preguntar.
—Michel. Encantat de
conèixer-lo, per cert. Sóc un gran admirador de la seva obra, senyor Kofi.
Abans de començar amb l'entrevista, m’agradaria saber en quin idioma vol que la
fem. Si vol podem seguir parlant en anglès, o si prefereix canviar...
—Oh, saps parlar twi?—La cara
se'm va il·luminar amb un somriure. Suposava que, si podia canviar d'un idioma
a un altre, havia de ser perquè coneixia la llengua del lloc d'on venia. No era
així, no obstant això. De seguida m'ho va aclarir.
—No, no. Domino el francès,
creia que vostè també el parlava, no és així? Potser he estat mal informat.
—Sí que el parlo, el francès.
És només que fa molts anys que no parlo en twi, i, en fi, sempre em queda
l'esperança de poder recuperar-lo algun dia. Tot i que he perdut una mica de
vocabulari, encara recordo el que és fonamental. Només tinc l'oportunitat de
parlar-lo quan viatjo a Ghana, i cada vegada ho faig amb menys freqüència pel
meu estat de salut.
—M'imagino que deu ser molt
dur mantenir-se a tanta distància dels seus éssers estimats. Mai he estat a
Ghana, tot i que, llegint les memòries que va publicar fa cinc anys, vaig
obsessionar-me amb la seva cultura, i vaig arribar a escriure fins a vint
articles tractant aspectes com la festa de l’Adae.
—L’Adae! Em passo els dies
recordant el clima i la gent de Kumasi, però, sens dubte, una de les coses que
recordo amb més claredat és l’Adae. La ciutat arriba a les cotes més altes de
la seva bellesa quan s'hi celebra, festa en la qual es recorda el naixement de
l'imperi ashanti. De vegades viatjo coincidint amb les dates en que se celebra.
És la meva oportunitat de recuperar aquelles impressions que, de petit, els
vestits extravagants i les músiques esbojarrades de les festes van causar-me.
—Pel que llegit sobre la
festa, pel que he escoltat, pel que he vist... sembla quelcom únic i especial.
Suposo que, pels que l'heu viscuda des que éreu petits, encara té una
simbologia més gran que pels que l'hem descoberta més tard.
—I que ho diguis! Pensar en
l'Adae és pensar en danses i rialles, en dies de cants i glòria. A Kumasi
sempre vam saber com divertir-nos. Si hi ha alguna cosa que no va faltar en la
meva infantesa, això va ser l'entreteniment i els jocs. L'únic que em provoca
certa molèstia en pensar en l'Adae són els detalls d'or dels vestits de les
dansaires. Al present, ja no puc veure l'or ni en pintura. Quan entro a un
hotel luxós o veig noies que caminen pels carrers amb abrics coberts de pols
d'or, m'horroritzo. Em ve al cap el dia en el qual uns soldats britànics van
irrompre a casa nostra i, sotmeten la ira del meu pare amb unes cordes, em van
obligar a mi i als meus germans a sortir. Vam ser transportats fins a les coves
d'on s'extreia l'or a la nostra regió; estava a força quilòmetres de la zona on
vivíem. Tot el que va seguir a aquell dia van ser sorolls de pales cavant la
terra, recollint pedretes brillants, duent el cap baix i només aixecant-lo per ensenyar
als superiors on havíem trobat el que estàvem obligats a buscar. Tot i que la
meva memòria ja està esgotada, recordo que en cap moment se'm va acudir la idea
de fugir o protestar. Va ser com si, inconscientment, sempre hagués sabut que
aquell era el meu destí, i que aquelles coves, d'un dia a un altre, es
convertirien en la meva tomba.
Amb aquelles paraules vaig deixar al meu
entrevistador sense gaires respostes que pogués donar-me. Tenia por
d'ofendre'm, es veia en la tremolor dels seus llavis i en la llàstima que
s'anava dibuixant, de mica en mica, en la seva mirada. La veritat és que, des
que havia escrit la meva història i la meitat del món lector europeu la
coneixia, havia deixat de sentir-me incòmode en parlar del meu passat. Podien
fer-me les preguntes més pretensioses, les preguntes més malintencionades, que
jo, sense cap problema, les respondria amb cura i frases llargues. No buscava
convertir-me en una d'aquelles persones grans que parlaven de la seva
experiència com si fos la més interessant que mai s'hagués viscut sobre la terra;
només volia exercitar la memòria i reflexionar, una vegada més, sobre aquelles
coses que ja tantes vegades m'havien passat pel cap.
Mig minut. Aquell jove, gravadora en mà i ulls
clavats sobre els meus llavis, era incapaç de contestar res. Així que vaig
prosseguir:
—Una de les coses més
vergonyoses va ser que els britànics canviessin el nom del nostre territori. El
van començar a anomenar Costa d'Or. Era ridícul, com si les nostres matèries
primeres fossin la nostra única característica distintiva. Això representava
més del que ara pogués semblar. Estaven intentant substituir la nostra
identitat per una de desconeguda, i, entre la confusió que envoltava tot
l'assumpte i la nostra pròpia negació a protestar, vam caure en una mena
d'espiral d'esclavatge i dominació.
Semblava que l'entrevistador s'estava recomponent.
Va sacsejar les espatlles i es va disposar a dir alguna cosa:
—És cert que els anglesos es
van comportar d'una forma horrorosa. Sobre el nostre territori hi ha el pes de
la consciència de totes aquelles colònies. Els mateixos que les van fer ja són
morts, però nosaltres, els néts i besnéts dels colonitzadors, encara ens sentim
uns desgraciats pel sofriment que els nostres avantpassats us van fer viure. No
queda dubte de qui és la víctima aquí, de qui ha de seguir demanant perdó,
doncs amb una sola vegada no n'hi ha prou. La veritat és que sembla sorprenent
que algunes persones hagin oblidat el que els europeus vam fer. Sembla que es
vulgui esborrar aquell record a força de no parlar sobre ell. Crec que els
anglesos seguim en deute amb vosaltres, i tants altres països. Encara avui
hauríem d'estar pagant per tot el que vam fer i, tot i així, tampoc
aconseguiríem deixar de sentir-nos culpables.
—No cal que et tiris tota la
culpa sobre tu mateix. Les noves generacions teniu poc a dir en aquest debat.
La vostra tasca ha de consistir a mantenir en el record aquests fets. L'oblit
seria el més nociu que podria passar. Després de l'oblit, només queda la
repetició. I, amb l'oblit de la Història i la repetició dels errors, no tenim
res a fer-hi. Tot i que la maldat no sol presentar-se sota la mateixa forma, de
vegades ho fa, i sembla que ni ens adonem. Hem de prendre consciència sobre la
crueltat del passat per evitar la del futur i... per què no? També la del
present.
Un senyal d'estranyesa es va dibuixar en la cara
del meu entrevistador. No la vaig saber interpretar fins que, mirant cap al
cristall que tenia al costat, em vaig descobrir amb els ulls plorosos, al fil
de l'emoció més desbordada i de la nostàlgia quasi perduda. No quedava temps
per a desitjar tornar al passat; de poc serviria.
En Michel va baixar la mirada cap a la taula i va
començar a posar en ordre els seus fulls. Hi havia anotacions, pàgines
arrencades de les meves memòries i impresos que versaven sobre la meva vida.
Poques vegades havia vist fonts tan riques de documentació sobre mi; em cridava
molt l'atenció que algú pogués estar fascinat de tal manera per la meva
història. Al cap i a la fi, no havia fet més que la resta dels ashanti. L'únic
que em diferenciava d'aquelles persones amb les quals havia crescut era que,
mentre moltes d'elles havien quedat presses per les urpes de l'imperialisme
anglès, jo havia aconseguit sobreviure.
L'entrevistador va trobar la informació que estava
buscant en aquell oceà de papers mecanografiats i va començar:
—En les teves memòries
explicaves que, per a fugir de la mina d'or on havies estat esclavitzat, vas
haver d'emprendre una aventura que tenia més d'asfixiant que d'emocionant. Bé,
un dels punts que omet en el seu llibre és la seva arribada a Londres, no sé si
es tracta d'un tema sensible i si preferiria no tractar-lo, però era justament
això el que volia preguntar-li. Com va ser la rebuda que li tenien preparada
els anglesos, quan va arribar a Gran Bretanya?
Negant amb el cap, crec que va comprendre que aquest
era un punt del qual no parlaria. No m'hi veia capaç. A partir d'aquest moment
em vaig sentir més dèbil, com si aquell noi hagués descobert que tenia punts
febles que destruïssin part de la fortalesa que semblava tenir. Aquesta
sensació de debilitat es va unir amb unes gotes de vergonya, que em van
recórrer el cos, fregant el cor, els pulmons, baixant cap a les cames i acabant
a terra. També portava la meva ànima per terra, feia anys que l’arrossegava.
Encara que, una vegada vaig arribar a Anglaterra, vaig trobar forces per
enfrontar-me a les batalles que se'm van presentar (diferents de les que havia
vist fins al moment, urbanes i més civilitzades, tot i no deixar de ser
batalles), des del dia en què vaig haver de separar-me dels ashanti em sentia
mort per dintre. Vaig escriure, publicar en revistes i diaris democràtics,
viure la censura en primera persona, sentir-me ignorat per la mateixa societat
que, anys enrere, m'havia colpejat.
Per a l'entrevistador va ser una llàstima que no
respongués la seva pregunta, la desil·lusió se li va caure al damunt. Es va
refer amb rapidesa, i va continuar:
—Va ser el primer any d'aquest
segle que els anglesos van sotmetre el teu poble. Ara, cinquanta anys més tard,
què esperes d’ells?
—Tot i que els canvis no són
tan visibles com podrien ser, noto que hi ha hagut un canvi de mentalitat, i
que, al llarg d’aquests anys que he passat vivint en la societat anglesa, s'ha
anat construint una profunda carta de disculpes que encara no ha acabat de ser
redactada. He vist les millors ments de la societat anglesa penedides per
quelcom que no estava en les seves mans solucionar. Sé que alguns homes mai
demanaran perdó ni tornaran el que ens pertany; alguns perquè són morts,
d'altres perquè la seva rigidesa mental els ho impedeix. No els condemno, ja
n'hi ha hagut prou de condemnes. És un fet que els territoris ashanti no
tornaran a ser tan brillants i esplendorosos com ho van ser en la meva
infantesa i adolescència, però tampoc hi ha res a fer. Caldrà anar avançant.
Tinc una confiança cega que les coses seguiran millorant.
—És sorprenent veure a algú
que, després de tot el que ha passat, segueix mostrant aquesta seguretat en la
benevolència i el progrés humà. Un altre dels temes pel qual li volia preguntar
era la seva mare. En les seves memòries parla de la seva relació, i, segons
explica, ella tenia clarament un model a seguir que...
—Ah, sí, sí...—el vaig
interrompre. Ja sabia on volia arribar.—No crec que, llavors, hi hagués cap
dona en tot Kumasi que no sentís admiració per Yaa Asantewaa. La meva mare no
va ser l'excepció; sempre que li recordava la que per tants anys havia estat la
reina ashanti, un símbol de la nostra resistència, s'entristia, recordant la
brutalitat dels que la van exiliar a les illes Seychelles. De petit, la meva
mare m'explicava que, fins que van capturar a la reina, no els havien calgut
murs físics. Yaa Asantewaa era, en si mateixa, l'únic mur que necessitaven per
a combatre els britànics. La veritat és que, en una ocasió, sí vam haver
d'utilitzar muralles per a protegir el nostre territori. En l'última de les
guerres, quan érem tan febles que un sol cop de vent se'ns podia endur a tots. Els
que llavors anomenàvem ‘senyors vinguts d'Europa’ van haver de fer grans
esforços per a penetrar en el nostre territori.—Vaig callar un segon. Un
cambrer es va apropar i em va servir un got d'aigua. Vaig fer-ne un glop.—De
les quatre guerres que els britànics van emprendre contra nosaltres només en
recordo una, la de 1895. Breu, gairebé fugaç. L'única imatge que retinc en la
meva ment d'aquella és la d'un piló de camises ajustades, amb armes alçades,
desfilant en fila pels camins de Kumasi. Una sensació que recordo, la vibració
que els passos d'aquests armats feien en trepitjar la sorra. El que vaig trobar
a faltar durant tot el temps que aquells britànics van passar en la regió va
ser la música de les celebracions i les decoracions dels dies de festa. L'or,
que era l'omnipresent en cada casa i trobada familiar, va començar a brillar
per la seva absència. Després de tants anys de glòria, pels meus pares era
inimaginable un Kumasi tan buit i gris. La meva mare no va poder suportar-ho
durant gaire temps més; tres anys després de la vinguda anglesa, va decidir
desaparèixer. Els meus germans i jo ens vàrem quedar al càrrec d'un pare que,
en la seva vellesa, després d'haver treballat en una plantació de cacau durant
tota la seva vida, es trobava exhaust. Absort la major part del temps, només
lúcid els diumenges, quan ens reuníem per compartir el dinar i menjar postres
amargants i dolços.
Vaig sentir la necessitat d'afegir un comentari
més sobre Yaa Asantewaa:
—L'exili de Yaa Asantewaa no
només significava que havíem perdut la nostra gran líder, una de les veus que
havien cridat més fort durant la guerra. També significava que, féssim el que
féssim, com ja no teníem un ídol que admirar, que imitar, érem massa covard per
cridar per nosaltres mateixos. Va haver uns quants que van intentar
revoltar-se, però ràpidament foren ofuscats. No hi havia altres opcions, no hi
havia alternativa. Havíem de treballar en aquelles coves sense pensar on anaven
a parar els fruits del que trobàvem; el cert és que estàvem massa cansats per a
fer-ho. El dia de la meva alliberació i la dels meus germans es va fer esperar.
Per quan va arribar, molts ja havien oblidat què representava ser un ashanti.
—Senyor Kofi, sense cap
intenció de sonar malèvol o discrepant, no creu que és una mica desmesurat
considerar al seu propi poblat uns 'covards'? Des el meu punt de vista, som els
britànics els qui en aquesta història juguem el rol dels covards, i vostès, uns
pobres desafortunats que es van trobar, per mala sort, amb les llances dels
nostres avantpassats.
—Comprèn de què parlo quan
parlo de covards. Dins d'aquesta truculenta història hi ha herois i covards per
parts desiguals. No només parlo dels herois ashanti, ni dels covards anglesos,
sinó també de soldats anglesos que van intentar oposar-se a les decisions dels
seus superiors i covards ashanti que van oblidar el sentiment de fraternitat, i
no van tenir cap problema en denunciar als britànics als ashanti que incomplien
alguna norma, amb l'objectiu d'aconseguir alguna recompensa. El rerefons de
l'assumpte no té fi, podríem estar parlant durant hores de les mostres de bé i
maldat que va haver-hi. Sens dubte, amb una supremacia del segon.
Al cap d'una estona vam sortir de la cafeteria.
Vam caminar, amb lentitud, pels carrers plens de gent de la ciutat. Les últimes
llums d'una tarda de tardor pintaven les façanes londinenques. En Michel
m'observava de reüll mentre caminàvem, com si no s'acabés de creure que m'havia
entrevistat i que en uns dies podria publicar un text sobre mi en el diari pel
qual treballava.
La sorpresa amb què m'havia estat mirant des del
primer moment de la nostra entrevista em recordava la sorpresa dels primers
britànics que em van veure vivint aquí, tot i que aquella tenia més
d'hostilitat que d'amabilitat, i la d'en Michel es trobava en un estadi
superior, en el qual aquesta hostilitat s'havia transformat en un respecte cap
a l'experiència i el misteri.
Vam travessar un parc. Les meves botes trepitjaven
el fang del terra amb compte de no relliscar. Sabia que al meu entrevistador
l'estava posant una mica nerviós la parsimònia amb què em movia.
Quan vam arribar a la copa d'un arbre ploraire
vaig haver d'aturar-me. El cor se m'havia accelerat, no creia que pogués seguir
durant molta més estona amb el passeig.
—Michel, tot i que m'està
agradant moltíssim passar aquesta estona amb tu, doncs ets un jove encantador,
haig d'anar a reposar. Hauríem de pensar a sortir d'aquí.
Ell va assentir i va girar la direcció. Veia
l'entrada del parc al fons de tot, darrere d'una font.
Abans de tornar-nos a ficar a caminar, li vaig
dir:
—Sovint, la meva mare
m'explicava que, quan jo estava en el seu interior, li agradava passejar-se per
Kumasi amb una nina Akuaba de fusta. D'aquesta manera anunciava al món que jo
estava en camí, i ho feia amb orgull i ànsies, barrejades amb una passió de
joventut. El dia que es va saber que Yaa Asantewaa havia estat capturada pels
britànics i que se l'havien endut a un lloc desconegut, va agafar la nina i,
més colèrica del que mai l'havia vist, la va partir per la meitat. Jo mateix
vaig presenciar aquella escena, des del llindar de casa nostra. En veure'm
espiant-la, es va girar i, plorosa, em va dir: «No és per tu, petit. La raó
d'aquesta fúria ve de molt lluny, és absurda i es delecta en la seva
violència.» Immediatament vaig entendre de qui parlava, aquells estangers que,
de tant en tant, es presentaven a la ciutat a lloms de cavalls salivosos.
Venien amb missatges per la reina, de vegades també pel poblat. Quan era a
nosaltres a qui s'adreçaven, reunien a tot Kumasi en un terreny pla i feien
comentaris inintel·ligibles. La veu de la meva mare, parlant en un twi trencat
per l'emoció, va deixar una gravació dintre de les meves orelles que, encara
avui, si ho intento recordar, puc fer-ho amb detall.
Tot i que el meu company no acabava d'entendre a
què venia aquell comentari, em va seguir el corrent:
—No l'enganyo si li dic que
m'hauria encantat conèixer a la seva mare. Entrevistar-la hauria estat una
experiència única, n'estic segur. I reconec que, entrevistar-lo a vostè, ho ha
estat. També volia aprofitar per reconèixer-li que té una memòria prodigiosa.
No sé si jo, en cas d'haver vist tants fets i anècdotes, seria capaç de
recordar-les amb la seva precisió.
—Quan tanco els ulls veig un
calendari en el qual es dibuixen aquestes vivències. Tot i que quan vivia a
Kumasi ni jo ni els meus germans sabien què era un calendari, i els nostres
horaris els decidia la sortida i posta del sol. En aquells dies no teníem
nocions del temps. Va ser quan vaig arribar a Londres, amb seixanta anys, que
em van ensenyar les divisions temporals. Llavors vaig poder ordenar, en el meu
cap, el que m'havia passat a mi, als meus pares, al meu poble. Vaig entendre
que, quan els britànics havien pres possessió del Banc d'Or, el segle XXI
acabava de començar.
Cinc minuts més tard, em vaig pujar a un taxi.
L'encaixada de mans amb què ens vam acomiadar reunia el respecte i l'amor que
s'havia anat gestant al llarg de la conversa. De tornada a casa, no podia
deixar de somriure, pensant en la inspiradora cultura ashanti, que, malgrat la destrucció
que li havia caigut al damunt, encara seguia desbordada de passió.
L'últim raig de la tarda va creuar la finestreta
del taxi i es va posar sobre els meus ulls de betum.