(Relat) És el nostre or! (2014)



Londres, 1952.
Quan l'entrevistador va arribar a la cafeteria, ja feia estona que hi era. Tenia el mal costum d'anar als llocs on em citaven hores abans de l’acordada. Per què era dolent, aquest costum? Perdia grans quantitats de temps. Ah, sí, el temps. Si es pogués mesurar, o pesar, pel seu valor, el de la meva vida quedaria reduït a uns pocs grams. Fins que no vaig arribar als cinquanta anys el meu temps va estar tot podrit. Però d'això ja en parlaré més endavant. Ara, només cal que el lector sàpiga la meva edat: seixanta-i-set anys. Gairebé una mòmia; però, en anar sempre cobert de robes negres i joies que pertanyien a la meva mare, visc aquest estat d'embalsamat amb més subtilitat que d'altres. El negre de la meva pell també col·labora en aquesta lluita contra la vellesa: mentre que les pells blanques, en fer-se grans, s'arruguen i formen plecs en cada una de les seves corbes, la meva pell s'ha tornat com el cuir de les jaquetes. Si ja quan era jove trobava tota l'elegància del món atrapada en la foscor de la pell dels meus familiars i amics, ara hi trobo la saviesa de l'edat en la meva pròpia. I, a més a més, no he deixat de veure-hi un exotisme portat a l'extrem. No perquè la pell negra, de per si, la trobi exòtica, sinó perquè, quan u viu a una ciutat com Londres, tot i que s'acostuma a veure colors de totes les gammes, mai oblida que es troba en una tempesta de blancor occidental. Un altre mai hauria deixat que l'enemic l'acollís sota el seu sostre, però jo no sóc com un altre. Fa anys que estic ple de perdó, fa dècades que sóc un pou de comprensió. L'experiència m'ha ensenyat que, en no acceptar unes disculpes, s'està privant al penedit d'un dels seus grans drets, i, que el que no disculpa, s'està condemnant a si mateix: deixar que els remordiments cremin a l'altre no és un pecat, però tampoc deixa de ser vergonyós.
El periodista que em volia entrevistar va creuar la porta i va recórrer la sala amb la mirada, en busca meva. Tampoc era algú tan discret com per no ser vist amb una primera revisió, però l'home devia anar curt de vista. Va haver d'apropar-se al fons per a distingir-me d'entre les noies jovenetes que prenien Coca-Cola a les taules. Vaig aixecar un braç, per a saludar-ho. Ell va somriure en veure'm, i va accelerar el ritme al qual caminava.
—Arribo tard, veritat? En sortir de casa i veure el trànsit que hi havia sabia que seria tan impuntual com sempre. Perdoni’m, si us plau. En realitat tinc un gran interès a entrevistar-lo, espero que no tingui gaires presses.
—No et preocupis, fa dos minuts que sóc aquí. Em va fer força il·lusió que em contactessis. Fa anys que no sóc entrevistat. Se'm nota el nerviosisme?
—Ningú ho diria.
Mentre parlava, l'entrevistador havia anat deixant gravadores, llibretes i màquines que em semblaven del més estranyes sobre la taula que tenia al davant.
            —Per cert, com et dius?—li vaig preguntar.
—Michel. Encantat de conèixer-lo, per cert. Sóc un gran admirador de la seva obra, senyor Kofi. Abans de començar amb l'entrevista, m’agradaria saber en quin idioma vol que la fem. Si vol podem seguir parlant en anglès, o si prefereix canviar...
—Oh, saps parlar twi?—La cara se'm va il·luminar amb un somriure. Suposava que, si podia canviar d'un idioma a un altre, havia de ser perquè coneixia la llengua del lloc d'on venia. No era així, no obstant això. De seguida m'ho va aclarir.
—No, no. Domino el francès, creia que vostè també el parlava, no és així? Potser he estat mal informat.
—Sí que el parlo, el francès. És només que fa molts anys que no parlo en twi, i, en fi, sempre em queda l'esperança de poder recuperar-lo algun dia. Tot i que he perdut una mica de vocabulari, encara recordo el que és fonamental. Només tinc l'oportunitat de parlar-lo quan viatjo a Ghana, i cada vegada ho faig amb menys freqüència pel meu estat de salut.
—M'imagino que deu ser molt dur mantenir-se a tanta distància dels seus éssers estimats. Mai he estat a Ghana, tot i que, llegint les memòries que va publicar fa cinc anys, vaig obsessionar-me amb la seva cultura, i vaig arribar a escriure fins a vint articles tractant aspectes com la festa de l’Adae.
—L’Adae! Em passo els dies recordant el clima i la gent de Kumasi, però, sens dubte, una de les coses que recordo amb més claredat és l’Adae. La ciutat arriba a les cotes més altes de la seva bellesa quan s'hi celebra, festa en la qual es recorda el naixement de l'imperi ashanti. De vegades viatjo coincidint amb les dates en que se celebra. És la meva oportunitat de recuperar aquelles impressions que, de petit, els vestits extravagants i les músiques esbojarrades de les festes van causar-me.
—Pel que llegit sobre la festa, pel que he escoltat, pel que he vist... sembla quelcom únic i especial. Suposo que, pels que l'heu viscuda des que éreu petits, encara té una simbologia més gran que pels que l'hem descoberta més tard.
—I que ho diguis! Pensar en l'Adae és pensar en danses i rialles, en dies de cants i glòria. A Kumasi sempre vam saber com divertir-nos. Si hi ha alguna cosa que no va faltar en la meva infantesa, això va ser l'entreteniment i els jocs. L'únic que em provoca certa molèstia en pensar en l'Adae són els detalls d'or dels vestits de les dansaires. Al present, ja no puc veure l'or ni en pintura. Quan entro a un hotel luxós o veig noies que caminen pels carrers amb abrics coberts de pols d'or, m'horroritzo. Em ve al cap el dia en el qual uns soldats britànics van irrompre a casa nostra i, sotmeten la ira del meu pare amb unes cordes, em van obligar a mi i als meus germans a sortir. Vam ser transportats fins a les coves d'on s'extreia l'or a la nostra regió; estava a força quilòmetres de la zona on vivíem. Tot el que va seguir a aquell dia van ser sorolls de pales cavant la terra, recollint pedretes brillants, duent el cap baix i només aixecant-lo per ensenyar als superiors on havíem trobat el que estàvem obligats a buscar. Tot i que la meva memòria ja està esgotada, recordo que en cap moment se'm va acudir la idea de fugir o protestar. Va ser com si, inconscientment, sempre hagués sabut que aquell era el meu destí, i que aquelles coves, d'un dia a un altre, es convertirien en la meva tomba.
Amb aquelles paraules vaig deixar al meu entrevistador sense gaires respostes que pogués donar-me. Tenia por d'ofendre'm, es veia en la tremolor dels seus llavis i en la llàstima que s'anava dibuixant, de mica en mica, en la seva mirada. La veritat és que, des que havia escrit la meva història i la meitat del món lector europeu la coneixia, havia deixat de sentir-me incòmode en parlar del meu passat. Podien fer-me les preguntes més pretensioses, les preguntes més malintencionades, que jo, sense cap problema, les respondria amb cura i frases llargues. No buscava convertir-me en una d'aquelles persones grans que parlaven de la seva experiència com si fos la més interessant que mai s'hagués viscut sobre la terra; només volia exercitar la memòria i reflexionar, una vegada més, sobre aquelles coses que ja tantes vegades m'havien passat pel cap.
Mig minut. Aquell jove, gravadora en mà i ulls clavats sobre els meus llavis, era incapaç de contestar res. Així que vaig prosseguir:
—Una de les coses més vergonyoses va ser que els britànics canviessin el nom del nostre territori. El van començar a anomenar Costa d'Or. Era ridícul, com si les nostres matèries primeres fossin la nostra única característica distintiva. Això representava més del que ara pogués semblar. Estaven intentant substituir la nostra identitat per una de desconeguda, i, entre la confusió que envoltava tot l'assumpte i la nostra pròpia negació a protestar, vam caure en una mena d'espiral d'esclavatge i dominació.
Semblava que l'entrevistador s'estava recomponent. Va sacsejar les espatlles i es va disposar a dir alguna cosa:
—És cert que els anglesos es van comportar d'una forma horrorosa. Sobre el nostre territori hi ha el pes de la consciència de totes aquelles colònies. Els mateixos que les van fer ja són morts, però nosaltres, els néts i besnéts dels colonitzadors, encara ens sentim uns desgraciats pel sofriment que els nostres avantpassats us van fer viure. No queda dubte de qui és la víctima aquí, de qui ha de seguir demanant perdó, doncs amb una sola vegada no n'hi ha prou. La veritat és que sembla sorprenent que algunes persones hagin oblidat el que els europeus vam fer. Sembla que es vulgui esborrar aquell record a força de no parlar sobre ell. Crec que els anglesos seguim en deute amb vosaltres, i tants altres països. Encara avui hauríem d'estar pagant per tot el que vam fer i, tot i així, tampoc aconseguiríem deixar de sentir-nos culpables.
—No cal que et tiris tota la culpa sobre tu mateix. Les noves generacions teniu poc a dir en aquest debat. La vostra tasca ha de consistir a mantenir en el record aquests fets. L'oblit seria el més nociu que podria passar. Després de l'oblit, només queda la repetició. I, amb l'oblit de la Història i la repetició dels errors, no tenim res a fer-hi. Tot i que la maldat no sol presentar-se sota la mateixa forma, de vegades ho fa, i sembla que ni ens adonem. Hem de prendre consciència sobre la crueltat del passat per evitar la del futur i... per què no? També la del present.
Un senyal d'estranyesa es va dibuixar en la cara del meu entrevistador. No la vaig saber interpretar fins que, mirant cap al cristall que tenia al costat, em vaig descobrir amb els ulls plorosos, al fil de l'emoció més desbordada i de la nostàlgia quasi perduda. No quedava temps per a desitjar tornar al passat; de poc serviria.
En Michel va baixar la mirada cap a la taula i va començar a posar en ordre els seus fulls. Hi havia anotacions, pàgines arrencades de les meves memòries i impresos que versaven sobre la meva vida. Poques vegades havia vist fonts tan riques de documentació sobre mi; em cridava molt l'atenció que algú pogués estar fascinat de tal manera per la meva història. Al cap i a la fi, no havia fet més que la resta dels ashanti. L'únic que em diferenciava d'aquelles persones amb les quals havia crescut era que, mentre moltes d'elles havien quedat presses per les urpes de l'imperialisme anglès, jo havia aconseguit sobreviure.
L'entrevistador va trobar la informació que estava buscant en aquell oceà de papers mecanografiats i va començar:
—En les teves memòries explicaves que, per a fugir de la mina d'or on havies estat esclavitzat, vas haver d'emprendre una aventura que tenia més d'asfixiant que d'emocionant. Bé, un dels punts que omet en el seu llibre és la seva arribada a Londres, no sé si es tracta d'un tema sensible i si preferiria no tractar-lo, però era justament això el que volia preguntar-li. Com va ser la rebuda que li tenien preparada els anglesos, quan va arribar a Gran Bretanya?
Negant amb el cap, crec que va comprendre que aquest era un punt del qual no parlaria. No m'hi veia capaç. A partir d'aquest moment em vaig sentir més dèbil, com si aquell noi hagués descobert que tenia punts febles que destruïssin part de la fortalesa que semblava tenir. Aquesta sensació de debilitat es va unir amb unes gotes de vergonya, que em van recórrer el cos, fregant el cor, els pulmons, baixant cap a les cames i acabant a terra. També portava la meva ànima per terra, feia anys que l’arrossegava. Encara que, una vegada vaig arribar a Anglaterra, vaig trobar forces per enfrontar-me a les batalles que se'm van presentar (diferents de les que havia vist fins al moment, urbanes i més civilitzades, tot i no deixar de ser batalles), des del dia en què vaig haver de separar-me dels ashanti em sentia mort per dintre. Vaig escriure, publicar en revistes i diaris democràtics, viure la censura en primera persona, sentir-me ignorat per la mateixa societat que, anys enrere, m'havia colpejat.
Per a l'entrevistador va ser una llàstima que no respongués la seva pregunta, la desil·lusió se li va caure al damunt. Es va refer amb rapidesa, i va continuar:
—Va ser el primer any d'aquest segle que els anglesos van sotmetre el teu poble. Ara, cinquanta anys més tard, què esperes d’ells?
—Tot i que els canvis no són tan visibles com podrien ser, noto que hi ha hagut un canvi de mentalitat, i que, al llarg d’aquests anys que he passat vivint en la societat anglesa, s'ha anat construint una profunda carta de disculpes que encara no ha acabat de ser redactada. He vist les millors ments de la societat anglesa penedides per quelcom que no estava en les seves mans solucionar. Sé que alguns homes mai demanaran perdó ni tornaran el que ens pertany; alguns perquè són morts, d'altres perquè la seva rigidesa mental els ho impedeix. No els condemno, ja n'hi ha hagut prou de condemnes. És un fet que els territoris ashanti no tornaran a ser tan brillants i esplendorosos com ho van ser en la meva infantesa i adolescència, però tampoc hi ha res a fer. Caldrà anar avançant. Tinc una confiança cega que les coses seguiran millorant.
—És sorprenent veure a algú que, després de tot el que ha passat, segueix mostrant aquesta seguretat en la benevolència i el progrés humà. Un altre dels temes pel qual li volia preguntar era la seva mare. En les seves memòries parla de la seva relació, i, segons explica, ella tenia clarament un model a seguir que...
—Ah, sí, sí...—el vaig interrompre. Ja sabia on volia arribar.—No crec que, llavors, hi hagués cap dona en tot Kumasi que no sentís admiració per Yaa Asantewaa. La meva mare no va ser l'excepció; sempre que li recordava la que per tants anys havia estat la reina ashanti, un símbol de la nostra resistència, s'entristia, recordant la brutalitat dels que la van exiliar a les illes Seychelles. De petit, la meva mare m'explicava que, fins que van capturar a la reina, no els havien calgut murs físics. Yaa Asantewaa era, en si mateixa, l'únic mur que necessitaven per a combatre els britànics. La veritat és que, en una ocasió, sí vam haver d'utilitzar muralles per a protegir el nostre territori. En l'última de les guerres, quan érem tan febles que un sol cop de vent se'ns podia endur a tots. Els que llavors anomenàvem ‘senyors vinguts d'Europa’ van haver de fer grans esforços per a penetrar en el nostre territori.—Vaig callar un segon. Un cambrer es va apropar i em va servir un got d'aigua. Vaig fer-ne un glop.—De les quatre guerres que els britànics van emprendre contra nosaltres només en recordo una, la de 1895. Breu, gairebé fugaç. L'única imatge que retinc en la meva ment d'aquella és la d'un piló de camises ajustades, amb armes alçades, desfilant en fila pels camins de Kumasi. Una sensació que recordo, la vibració que els passos d'aquests armats feien en trepitjar la sorra. El que vaig trobar a faltar durant tot el temps que aquells britànics van passar en la regió va ser la música de les celebracions i les decoracions dels dies de festa. L'or, que era l'omnipresent en cada casa i trobada familiar, va començar a brillar per la seva absència. Després de tants anys de glòria, pels meus pares era inimaginable un Kumasi tan buit i gris. La meva mare no va poder suportar-ho durant gaire temps més; tres anys després de la vinguda anglesa, va decidir desaparèixer. Els meus germans i jo ens vàrem quedar al càrrec d'un pare que, en la seva vellesa, després d'haver treballat en una plantació de cacau durant tota la seva vida, es trobava exhaust. Absort la major part del temps, només lúcid els diumenges, quan ens reuníem per compartir el dinar i menjar postres amargants i dolços.
Vaig sentir la necessitat d'afegir un comentari més sobre Yaa Asantewaa:
—L'exili de Yaa Asantewaa no només significava que havíem perdut la nostra gran líder, una de les veus que havien cridat més fort durant la guerra. També significava que, féssim el que féssim, com ja no teníem un ídol que admirar, que imitar, érem massa covard per cridar per nosaltres mateixos. Va haver uns quants que van intentar revoltar-se, però ràpidament foren ofuscats. No hi havia altres opcions, no hi havia alternativa. Havíem de treballar en aquelles coves sense pensar on anaven a parar els fruits del que trobàvem; el cert és que estàvem massa cansats per a fer-ho. El dia de la meva alliberació i la dels meus germans es va fer esperar. Per quan va arribar, molts ja havien oblidat què representava ser un ashanti.
—Senyor Kofi, sense cap intenció de sonar malèvol o discrepant, no creu que és una mica desmesurat considerar al seu propi poblat uns 'covards'? Des el meu punt de vista, som els britànics els qui en aquesta història juguem el rol dels covards, i vostès, uns pobres desafortunats que es van trobar, per mala sort, amb les llances dels nostres avantpassats.
—Comprèn de què parlo quan parlo de covards. Dins d'aquesta truculenta història hi ha herois i covards per parts desiguals. No només parlo dels herois ashanti, ni dels covards anglesos, sinó també de soldats anglesos que van intentar oposar-se a les decisions dels seus superiors i covards ashanti que van oblidar el sentiment de fraternitat, i no van tenir cap problema en denunciar als britànics als ashanti que incomplien alguna norma, amb l'objectiu d'aconseguir alguna recompensa. El rerefons de l'assumpte no té fi, podríem estar parlant durant hores de les mostres de bé i maldat que va haver-hi. Sens dubte, amb una supremacia del segon.
Al cap d'una estona vam sortir de la cafeteria. Vam caminar, amb lentitud, pels carrers plens de gent de la ciutat. Les últimes llums d'una tarda de tardor pintaven les façanes londinenques. En Michel m'observava de reüll mentre caminàvem, com si no s'acabés de creure que m'havia entrevistat i que en uns dies podria publicar un text sobre mi en el diari pel qual treballava.
La sorpresa amb què m'havia estat mirant des del primer moment de la nostra entrevista em recordava la sorpresa dels primers britànics que em van veure vivint aquí, tot i que aquella tenia més d'hostilitat que d'amabilitat, i la d'en Michel es trobava en un estadi superior, en el qual aquesta hostilitat s'havia transformat en un respecte cap a l'experiència i el misteri.
Vam travessar un parc. Les meves botes trepitjaven el fang del terra amb compte de no relliscar. Sabia que al meu entrevistador l'estava posant una mica nerviós la parsimònia amb què em movia.
Quan vam arribar a la copa d'un arbre ploraire vaig haver d'aturar-me. El cor se m'havia accelerat, no creia que pogués seguir durant molta més estona amb el passeig.
—Michel, tot i que m'està agradant moltíssim passar aquesta estona amb tu, doncs ets un jove encantador, haig d'anar a reposar. Hauríem de pensar a sortir d'aquí.
Ell va assentir i va girar la direcció. Veia l'entrada del parc al fons de tot, darrere d'una font.
Abans de tornar-nos a ficar a caminar, li vaig dir:
—Sovint, la meva mare m'explicava que, quan jo estava en el seu interior, li agradava passejar-se per Kumasi amb una nina Akuaba de fusta. D'aquesta manera anunciava al món que jo estava en camí, i ho feia amb orgull i ànsies, barrejades amb una passió de joventut. El dia que es va saber que Yaa Asantewaa havia estat capturada pels britànics i que se l'havien endut a un lloc desconegut, va agafar la nina i, més colèrica del que mai l'havia vist, la va partir per la meitat. Jo mateix vaig presenciar aquella escena, des del llindar de casa nostra. En veure'm espiant-la, es va girar i, plorosa, em va dir: «No és per tu, petit. La raó d'aquesta fúria ve de molt lluny, és absurda i es delecta en la seva violència.» Immediatament vaig entendre de qui parlava, aquells estangers que, de tant en tant, es presentaven a la ciutat a lloms de cavalls salivosos. Venien amb missatges per la reina, de vegades també pel poblat. Quan era a nosaltres a qui s'adreçaven, reunien a tot Kumasi en un terreny pla i feien comentaris inintel·ligibles. La veu de la meva mare, parlant en un twi trencat per l'emoció, va deixar una gravació dintre de les meves orelles que, encara avui, si ho intento recordar, puc fer-ho amb detall.
Tot i que el meu company no acabava d'entendre a què venia aquell comentari, em va seguir el corrent:
—No l'enganyo si li dic que m'hauria encantat conèixer a la seva mare. Entrevistar-la hauria estat una experiència única, n'estic segur. I reconec que, entrevistar-lo a vostè, ho ha estat. També volia aprofitar per reconèixer-li que té una memòria prodigiosa. No sé si jo, en cas d'haver vist tants fets i anècdotes, seria capaç de recordar-les amb la seva precisió.
—Quan tanco els ulls veig un calendari en el qual es dibuixen aquestes vivències. Tot i que quan vivia a Kumasi ni jo ni els meus germans sabien què era un calendari, i els nostres horaris els decidia la sortida i posta del sol. En aquells dies no teníem nocions del temps. Va ser quan vaig arribar a Londres, amb seixanta anys, que em van ensenyar les divisions temporals. Llavors vaig poder ordenar, en el meu cap, el que m'havia passat a mi, als meus pares, al meu poble. Vaig entendre que, quan els britànics havien pres possessió del Banc d'Or, el segle XXI acabava de començar.
Cinc minuts més tard, em vaig pujar a un taxi. L'encaixada de mans amb què ens vam acomiadar reunia el respecte i l'amor que s'havia anat gestant al llarg de la conversa. De tornada a casa, no podia deixar de somriure, pensant en la inspiradora cultura ashanti, que, malgrat la destrucció que li havia caigut al damunt, encara seguia desbordada de passió.
L'últim raig de la tarda va creuar la finestreta del taxi i es va posar sobre els meus ulls de betum.

No hay comentarios:

Publicar un comentario