(Relat, autoretrat) Dos o tres trets sense escopeta



Els autobusos solen funcionar per consens i economia: quan el conductor veu que els viatjants recaptats són suficients, es disposa a engegar el motor i disparar els fars en direcció a Barcelona. Però no arriba a fer-ho fins que, mirant als ulls als que s’han assegut darrere seu, confirma el seu desig que el viatge comenci. Quan surt a les 6:50 a.m. des la plaça de les Tereses de Mataró, solc ser dins seu. Si comparéssim les seves parts amb les d’una arma de foc, diríem que el lloc on sec és el canó; o sigui, l’espai atrapat entre el conductor i la culata del vehicle. Cada matí m’espavilo per aconseguir una fila de seients on no hi hagi ningú, de manera que pugui dispersar el què porto a sobre: poso la jaqueta al respatller d’un, la motxilla a l’altre... i, com que a cada filera hi ha quatre, encara me’n queden dos per envair.
A mesura que l’autobús avança cap a la plaça Granollers, em preocupo. Veig, a través del vidre, la següent marquesina. Una munió d’homes fan cua: alguns semblen fatigats, a d’altres se’ls nota que acaben de llevar-se. Quan alguns entren, m’impregna l’escalfor dels llençols de ca seva. Em veig obligat a recollir les meves esquitxades materials dels llocs que no són el meu; algú es col·loca al meu costat, sovint dones que van a la universitat o empresaris. No és perquè sigui esquerp —més aviat intento el contrari— però sospiro com si la seva presència m’avorrís; he notat que és com una norma de protocol, això de reaccionar a qui se’t posa prop amb un bufit. I jo, que confesso ser bastant tradicionalista, m’he mantingut fidel a aquest enuig sense sentit. M’agrada preservar aquest tipus de símbols; fan que els col·lectius —en aquest cas: el dels negats que han de prendre el transport públic perquè no volen treure’s cap carnet— semblin més units. N’hi ha d’altres que també m’interessa reivindicar: són els símbols individuals, dels quals ningú més que jo s’adona que existeixen. El primer d’aquests, no hi ha dubte que seria el meu rellotge. El duc des fa més de cinc anys; han estat comptats els dies que no me l’he posat just despertar-me. És gairebé automàtic: apagar el despertador amb la mà dreta i agafar-lo amb l’esquerra. Qualsevol diria que visc condicionat pel temps des d’un primer moment; jo respondria que vist afavorit pel temps; ell s’ha fixat en la meva obsessió per les seves unitats de mesura (segons que compto, minuts que sumo, hores amb què em capfico) i m’ha concedit el talent de saber distribuir-lo. Amb això tornaríem al primer paràgraf: sent puntual, és estrany que no pugi al autobús aquell de les set menys deu; ha d’haver passat un drama grandíssim perquè sigui així.
Aquest rellotge que em penja del canell com si fos la meva pròpia carn em segueix embadalint de camí cap a la capital. Poso el braç sobre la finestra i, pel fregament dels meus porus, es queda enganxat. L’agulla dels segons funciona a la inversa; és absurd, és representatiu del seu propietari. Espero que retrocedeixi fins als tres quarts; recorda aquelles velles que caminen no del tot recte, recolzades a un bastó, sense gràcia ni compàs. Una vegada a i quaranta, apunta cap al meu braç; l’observo. És d’una pell resseca, tot i no ser ni a principis de la tardor. Algunes llanes s’amaguen sobre el seu morè; són com llangardaixos que busquen aixopluc dins un pobre noi. El seu color no és el groc dels rèptils, és el verd de les venes joves; poc madures. Em fa riure la bola aquella del colze; està tant sortida de lloc que pica les taules on els clavo com si fos un pom de porta. Per extensió, tot jo sóc del material d’un pom antic. El meu cos no s’enfonsa, li falta gras que serveixi de coixí. Els meus braços, com anava dient, són branquillons que aclareixen una cosa: mai he tingut traça amb els treballs físics. Aquest en concret és al que tinc més estima; per això el premio adornant-lo amb el rellotge, recolzant-lo al cristall, admirant-lo. El de la dreta és una altra història, però, per arribar fins ell, l’agulla del meu rellotge ha de passar abans per la mitja hora.
És llavors, quan creua el número sis del rellotge —el punt més profund del seu marc circular—, que veig que senyala cap al meu pit. No hi ha discussió possible sobre el to de la samarreta que porti: o és fosca o no serà. I millor que sigui, sí, millor que sigui... Perquè tinc por al meu propi nu i perquè m’estimo més que sigui un tros de tela el què els altres mirin; negre, blau oceà, granat... La qüestió és que tots, família del negre, tornen discretes les coses que cobreixen. Que em cobreixin a mi no significa que sigui una cosa, sinó que sóc un discret. És imprescindible ser-ho si es vol viure observant enlloc de viure vivint. Aquesta última opció vital... què voleu que us digui? Està bé pels qui prefereixin estar al punt de mira, però el què busco és aprendre a mirar, perquè tot el que pugui viure vindrà per sí mateix, però la possibilitat d’observar mentre es viu... és un privilegi! No a tots els és oferta! És com moure’s sense córrer riscos; com veure cinema que no és cinema perquè de ficció no té ni l’attrezzo!
Seguint amb el seu sentit contrari, l’agulla es dispara al meu altre braç. Em fereix que el seu dit no sigui gens delicat; m’acusa com si hi hagués cap defecte a aquesta part meva. La veritat és que és un braç exemplar, gairebé nou de tan poc fer-se servir; amb l’altre, l’esquerra, almenys he escrit, he retallat amb tisores, he saludat... Amb el dret, en canvi, tan sols he donat un parell d’encaixades de mà i l’he refregat per algunes baranes. Els seus músculs deuen estar plens de pols, però no m’amoïna; com quan un pare deshereta a un dels seus dos marrecs, giro els ulls cap a l’esquerre, el primogènit, i, resseguint-lo, em topo de nou amb el rellotge. Sembla ser que s’ha parat; me’l trec amb la mà dreta i me l’apropo a la cara. La corretja, en un vaivé, em rasca el nas. Em fixo que, si no hagués estat per aquest imprevist, ni hauria pensat en la meva cara: és aquest nas, aquesta rodona de cartílag, el que em deixa més indiferent. No sé si és perquè la meva cara, de per sí, no té res de destacable, o si és que, amb el pas dels anys, l’he acabat avorrint i ja no puc mirar-lo sense badallar. Una noia em deia, fa poc, que en conèixer-me li havia semblat tan curiós que havia dubtat que fos xinès. «De xinès només tinc la porcellana dels ulls i les ombres de les galtes, nena», li havia respòs. En el fons, seria un orgull que el ventre de ma mare, construint-me, hagués arreplegat algun tret oriental; sempre es vol el què no es té, i no si es té fatxa pequinesa, se’n voldrà una. Puc conformar-me, per ara, amb aquests llavis que, en ser diferents als carnosos dels llatins, algú confondria amb els d’un estranger. Són fins i no fan nosa. Quan els obro, les dents em brillen; són petites, quadrades com terrossos de sucre. Les separo, i, darrere seu, la meva llengua apareix; és una esquerda de sang, que, per barreja amb la saliva, es dissol en blanc i pren un color rosat. Perquè recuperi el seu roig pur només cal que tragui. Ajunto els llavis i, fent força, m’empasso tot líquid que em balli a la boca. Baixa directe pels conductes de dins meu; des de fora, l’únic que es veu és un rellotge que penja davant dels meus nassos i un coll que es contrau. Al mig d’aquest últim, hi ha la nou. De petit no la veia; encara no sé si és perquè no hi era o perquè necessitava anys per florir. Ara, sigui com sigui, és notable; se m’infla abans d’arribar a les espatlles, com si la estanqués un embolic d’ossos.
Si segueixo baixant, torno a trobar-me amb la censura de la samarreta. El seu coll té un replec de tela que sembla dir: si us plau, aturi’s. Evidentment que m’aturo, no cal que m’ho ordenis. L’última cosa que veig de mi mateix no és ni una imatge; és la insinuació de la clavícula, que se’m dibuixa sota el negre que vesteixo. A vegades l’he comparat amb una prestatgeria buida; de fet, aquesta figura retòrica la vaig utilitzar a un dels meus relats. És una idea bonica, aquesta d’un moble dins del cos. Em consola per no poder portar a sobre tot el què voldria: llibres i objectes decoratius, d’aquests que mai saps on col·locar. Els llibres, per descomptat, no serien de qualsevol tipus; a la meva clavícula només hi cabrien alguns de francesos, catalans i, de castellans... va, sí, també, perquè és la llengua en la que escriu en Vila-Matas. Sense ell estaria més perdut que un noi de la meva edat a les joventuts d’un partit, sigui d’esquerres o de dretes.
Tinc por que els lectors pensin que sóc un mandrós per no dirigir el rellotge a cap lloc més. Però, en realitat, hi ha poc a afegir: m’he dedicat tan a fons a les tasques de l’imaginar, l’escriure i el llegir que, ara, del que m’és més exterior, em queda poc per dir. Com que a les cames porto pantalons, i aquests pantalons són del mateix negre que la samarreta... és obvi que es veuran com una continuació de la mateixa samarreta. No té més: no ens demoraríem en descriure el circuit que segueix un riu perquè sabem que és tot igual; encara que a alguna part es divideixi en dos rierols, com passa amb les meves cuixes.
En els peus ja ni en penso. Queden ocults a la foscor del terra. Cansat d’aquest joc, poso recta l’esquena i miro, per darrera vegada, a través de la finestra. Qui ho diria que el trajecte se’m faria curt! He deixat a l’esquena el Maresme que m’ha vist créixer. Només haig de sortir per la porta i començaré amb aquest dia. Potser no em sentiria disposat si no comptés amb tants instruments, amb tantes parts com les que he enumerat. Aquest optimisme —tot sigui dit— no sempre m’acompanya. Altres dies, aquells que em sento esgotat, tendeixo a pensar en negatiu; una bajanada més trista i, per tant, més elegant, és la que diu: Un home... ai, un home... res més que un piló de pols posat en ordre.


OBRA D'ALFONS BORRELL.
FONT: http://www.galeriapresenta.com/exposicio_detall.php?id=borrell

No hay comentarios:

Publicar un comentario