(Relat) Adéu a les narracions



A l’estació, totes les llums acaben d’encendre’s. Un toll d’aigua groguenca s’ha expandit per les escales centrals. Una nena petita, vestida amb una granota texana, intenta creuar el bassiot amb tota l’empenta que pot posar en l’acció; no obstant això, cau cap enrere, i es cobreix d’oli, or líquid, rínxols rossos esquitxant-se.
El seu pare sembla un home senzill. Mira cap al seu rellotge de canell. Els seus ulls s’enfonsen sota les celles, com si un artesà agafés un tros d’argila i empunyés dos dits en la matèria. Torna a mirar el rellotge i pensa que no pot ser que les agulles no s’hagin mogut, en tot aquell temps. Aixeca el cap, en direcció al rellotge de l'estació. El coll del seu jersei és d’una flexibilitat extraordinària; les vores s’adapten a la seva clavícula i van baixant cap al pit, deixant al descobert aquells ossos que, al llarg de tot el seu cos, s’espiguen.
Hi ha una maleta al seu costat. El seu marró lliga amb el color fusta de la corretja del rellotge. Es barregen amb els pèls que, de les mànigues del jersei, sobresurten. No sembla algú sensible. Més aviat descuidat, potser amb mal gust en combinar els seus pantalons de pana amb unes sabates de cuir.
S’agenolla prop de la maleta i, d’una de les seves butxaques, treu dos bitllets. Quan es gira cap a la seva filla i la veu sortint del bassiot, amb els cabells molls i el vestit embrutat, corre cap a ella, oblidant la maleta. Només hi ha un desig en la seva ment. L’única cosa que desitja és clavar-li una bona clatellada, fa setmanes que espera la mínima infracció per a tenir un motiu per descarregar la seva ràbia contra ella. L'arribada d'allò que s'ha estat esperant l'omple d'il·lusió.
Quan es troba a dos passos d’ella, allarga un braç i, amb el palmell de la mà fent de bol, li dóna una bufetada. La nena comença a plorar, ell se sent tan satisfet que deixa d’estar pendent del món que l’envolta. Un jove, des de la llunyania, s’ha adonat de la passió amb la qual l’home agredia la nena; no dirà res. Sent que no ha comprès la complexitat d’aquella bufetada. Si ha sigut fins i tot saborosa per al pare, qui sóc jo per intervenir?, pensa.
El pare es torna a girar. La seva maleta ja no és on hauria d’estar. Confós, es dirigeix cap a on havia deixat el seu equipatge i, des d'allà, fa una panoràmica de tota l'estació. No veu cap cara sospitosa. Ni tan sols sospita d'aquell que, amb una elegància de malvat, s'allunya amb una maleta entre els braços. Des del lloc on es troba, el pare només pot veure les seves espatlles. En el segon que els seus ulls passegen per davant d'aquella figura, no s'hi fixa ni el més mínim; una gavardina caqui afanyant-se cap a la sortida no li diu res. El que no té en compte és que un lladre no es presenta en les formes que ell té presents.

En Miquel entra en el restaurant acompanyat per la Clàudia. Fa temps que no es veuen. L'última vegada havia estat en la presentació del llibre d'un amic comú; tot i que els dos es seguien recordant, la seva amistat no havia crescut tant com per a seguir tenint-se en compte. Havien passat de ser els grans companys, els fills que qualsevol pare hauria volgut castigar, a uns desconeguts que, de tant en tant, es trobaven. En aquesta ocasió, havia estat idea d'en Miquel, la cita. Per telèfon li havia explicat que tenia una cosa important per dir-li. Li calia un d'aquells consells savis que només es poden donar sota els efectes del sushi. Així doncs, han arribat al seu restaurant japonès preferit. Una cambrera se'ls hi acosta pel darrere i els saluda. La seva cara canvia d'un gest de fàstic que no pot reprimir a un somriure forçat. Els guia fins a una taula que queda atrapada entre la zona de fumadors i la d'exfumadors. L'únic avantatge és una planta fresca que, a una banda de la taula, omple de verd l'escena. La llum groga que il·lumina el restaurant cau sobre els caps dels nostres convidats i el sushi que, després d'haver estat demanat, és servit.
Mengen en silenci. No hi ha grans frases que puguin ser dites. Tota la lucidesa de la nit se l'emporta aquella calefacció que, des de les parets de la sala, ofega la Clàudia i en Miquel. Una vegada han acabat —no queda ni una sola engruna en els plats—, la noia diu:
—I bé? Mai m'hauria imaginat que anessis a demanar-me una cita. Sempre sóc jo qui t'haig de convèncer que sortir en parella no fa de parella. Que encara no saps que totes les parelles que van als restaurants, avui dia, són solters i divorciats? Un restaurant no fa de parella amorosa, ni de parella ni de família. Ja se sap que quan un es compromet la llibertat queda reduïda a triar el diari que es compra els diumenges i l'elecció de la fastigosa platja de l'estiu.
En Miquel no respon. No sent que hagi d'afegir cap comentari. Només assenteix, inclinant-se cap a terra. Gairebé semblaria que s'estigués adormint, tot i que la fixació de la seva mirada és tan viva que no hi ha dubte: té tots els seus sentits posats en el monòleg de l'amiga.
—Com és que has volgut que quedem?—resumeix la Clàudia.—Intenta ser breu, així tindré més temps per a seguir parlant, després.
—Doncs, bé...—En Miquel es retorça en la cadira i tus—. Necessitava la teva opinió sobre quelcom que m'ha passat. Si no t'importa, ho explicaré com si es tractés d'un relat, i així practico per quan vulgui parlar d'aquesta experiència en les meves memòries. L'altre dia, al matí, vaig baixar a l'estació de tren. Com molt bé saps, em diverteix un munt robar les maletes als passatgers. Mai he trobat un plaer més gran que aquest, t'ho asseguro. No hi ha afició que em pugui omplir més per dintre que aquesta. De fet, crec que s'hauria de considerar esport nacional, però això ja ho parlarem un altre dia. La qüestió és que vaig anar a petar amb la maleta equivocada. Sí, quan ho explico sona estrany. Com pot haver-hi una maleta equivocada, si no hi ha res més encertat que les riqueses que s'hi troben en cada una? Vaig tenir la mala sort de topar amb la maleta d'un artista. D'un novel·lista, per a ser concret. Dins d'aquesta hi havia un manuscrit. Es tractava d'una història d'unes cent pàgines, no gaire densa, més aviat lleugera. En un racó a part hi havia els esborranys de com havia de continuar la narració. Jo, que sempre he tingut una afinitat especial per la literatura. Jo, que porto sensibilitzant-me amb l'art des que era petit. Ara, em trobo amb la novel·la d'un paio que no conec i, no obstant... No obstant això, m'obsessiono amb ella. Em sento en el compromís d'acabar-la. No és brillant, segurament ni triomfaria, si Anagrama la publiqués, i ja és dir! Però no puc evitar-ho. Quan tanco els ulls, penso en tots aquells lectors que, per culpa meva, deixaran de gaudir d'una experiència tan plena com seria la d'aquesta obra. I, quan obro els ulls una altra vegada, començo a imaginar-me continuacions per a la història, com si jo fos el seu creador. Ho he intentat tot: fer zapping per distreure'm i no pensar en ella, llegir altres llibres, observar les calvícies dels espectadors de les sales de la Filmoteca... Però no hi ha manera, tot em recorda la novel·la. Crec que l'únic remei és continuar amb la seva escriptura. En cas que no estigui a l'altura, podria ser una d'aquelles coses que em portessin a la frustració.
La Clàudia ha agafat el seu got d'aigua i el té entre les mans. Se'l posa sota el nas i deixa que l'aire calent que surt d'aquest l'enfosqueixi. Beu un darrer glop i, mentre pensa en una resposta per donar al seu amic, demana la carta de les postres a la cambrera.
—Tu i jo sabem que escriure una novel·la és una llauna. El fet que els escriptors siguin reconeguts amb alguns premis ho demostra; és com si a un màrtir el canonitzessin. Després de tant de patiment, és el mínim amb què recompensar-los—. Es pren uns segons per mirar la carta de les postres que li acaben de dur. Hi ha una varietat tan gran que s'emociona. Un calfred recorre el seu cos en veure que el tiramisú està inclòs en el menú que no ha demanat; ja no hi ha res a fer-hi, s'haurà de conformar amb una mousse de llimona. I és trist, massa trist. Dissimulant la seva decepció, continua: —Segueix escrivint l'obra. Fes el que puguis. Pren-te un temps, deixa de ser un lladre durant uns mesos i dedica't a escriure. Potser no et deixa satisfet, però et servirà per a netejar la teva consciència... No ho veus així?
En Miquel mira la contraportada de la carta de les postres. Aquell tiramisú també ha captat la seva atenció. I també ha arribat a la mateixa conclusió en veure que estava dins d'un menú que no era el seu escollit. No ha escoltat l'última cosa que li ha dit la Clàudia. Tampoc farà l'esforç de demanar-li que ho repeteixi. La pressió persistent que sent en els queixals del seny és una de les raons del seu silenci. Aquella novel·la que no pot ser apartada de la seva ment i els seus personatges, una altra de les raons. Podria acabar ràpid amb tot. Agafar una forquilla i clavar-se-la en un ull. A més de l'espectacle garantit pels altres clients, s'oblidaria dels seus problemes durant una bona temporada. Tot i que s'ho planteja, li falta valentia. La mateixa covardia que li impedeix agafar la novel·la d'un desconegut i escriure la resta dels seus capítols li frena aquell pensament. La forquilla en el seu ull i les pestanyes desenganxant-se i la boca obrint-se. La saliva sortint, com fa en aquell mateix moment. Fotut tiramisú, de quina manera et desitgen.


DE DESLIZAMIENTOS PROGRESIVOS DEL PLACER, DIRIGIDA PER ALAIN ROBBE-GRILLET.

No hay comentarios:

Publicar un comentario